Benvolguts,
En Vicent Partal i
els periodistes de Vilaweb han escrit sovint sobre els esdeveniments dels anys 1989-1995 quan va esclatar Iugoslàvia i quan varen recuperar la
independència les repúbliques bàltiques.
Avui en torna a parlar amb motiu de l’entrevista Obama-Felip6. Si voleu
trobar-ne més apunts, aneu a Cerca i escriviu bàltiques o Iugoslàvia.
Un apunt interessant és el següent:
Hi ha altres apunts al Bloc, sobre el capteniment de la UE
davant dels països emergents, que comentarem més endavant.
Hi ha un apunt del jutge Carles Viver i Pi-Sunyer que també
comentarem.
També recomanem:
Obama i Catalunya: les lliçons del
precedent eslovè
Dimecres 16.09.2015 14:23
El secretari d’Estat
dels EUA, James Baker, va fer unes
declaracions el 21
de juny del 1991 a Belgrad en què
deia que no
reconeixerien una declaració unilateral d’independència d’Eslovènia. El
periodista li va demanar: ‘Eslovènia és a punt de declarar la independència. Quina
opinió en teniu? I els Estats Units estaran preparats per a un reconeixement
diplomàtic?’ I la resposta de Baker: ‘No. I
desaconsellarem accions unilaterals preses de qualsevol manera que no siguin el
diàleg i el consens.’ I vegeu, per
exemple, el titular que
l’endemà en feia el diari espanyol El
País: ‘Baker
dóna suport a Belgrad sobre la unitat de Iugoslàvia.’ Una mena de titular com
els que hem vist a la premsa espanyola avui, l’endemà de les paraules d’Obama.
Els
eslovens van declarar unilateralment la independència el 25 de juny de 1991. I
l’any següent eren reconeguts per la UE i pels EUA.
Per recordar aquells
fets reproduïm tot seguit l’editorial de Vicent
Partal escrit el 2011, en ocasió del vintè aniversari de la
declaració d’independència eslovena:
«La lliçó que els eslovens ens van
donar fa vint anys
Avui fa un any que el tribunal constitucional espanyol va terminar el model autonòmic i ahir en va fer vint que Eslovènia va reaccionar a un fet semblant declarant-se independent. Vint anys després ningú no gosa discutir que els eslovens la van encertar tirant pel dret, malgrat els costos d’aquella decisió. I ningú no discuteix tampoc que els seus ciutadans ara viuen molt millor.
Avui fa un any que el tribunal constitucional espanyol va terminar el model autonòmic i ahir en va fer vint que Eslovènia va reaccionar a un fet semblant declarant-se independent. Vint anys després ningú no gosa discutir que els eslovens la van encertar tirant pel dret, malgrat els costos d’aquella decisió. I ningú no discuteix tampoc que els seus ciutadans ara viuen molt millor.
Eslovènia es va declarar independent, de manera
unilateral, el 25 de juny de 1991.
Dos dies
abans els dotze estats membres de la Comunitat Europea i els Estats Units
havien dit públicament que mai no reconeixerien la independència eslovena i que
donaven suport total a la unitat iugoslava.
En el cas de la Comunitat Europea Jacques
Delors va deixar clar, a més, que Eslovènia mai no seria part d’Europa. I d’una
manera sincronitzada el ministre de Defensa iugoslau, d’aleshores, el general Velijko Kadijevic, va advertir que les seues tropes restarien
a Eslovènia per defensar la unitat iugoslava que Europa i els Estats Units
proclamaven. Els eslovens podien haver pensat que eren sols contra el món
i que els tocava perdre, però no ho van fer.
Eslovènia s’havia declarat unilateralment
independent perquè Sèrbia havia trencat abans, també unilateralment, el marc
federal iugoslau. El maig del 1990 els eslovens havien fet unes eleccions
lliures i els demòcrata-cristians
nacionalistes de Demos havien arribat al poder. La constitució
iugoslava establia que la presidència de Iugoslàvia era rotativa entre els seus
membres, però Sèrbia no va admetre que l’assumissen Eslovènia i Croàcia quan
tocava, excusant-se en el perfil ideològic dels seus presidents i violant,
doncs, l’esperit i la lletra de la constitució del 1974. I a
tall d’avís, els serbis van anul·lar l’autonomia de les regions de Kossove i
Vojvodina.
En veient això, els
eslovens van proposar als serbis una nova confederació, sobre unes noves bases,
però no van obtenir cap resposta. Van decidir de fer dos referèndums sobre la
independència i amb els resultats favorables a la mà encara van proposar una
negociació extrema de govern a govern.
Negociació
que Iugoslàvia no va acceptar amb l’argument que un estat no podia negociar
de tu a tu, de manera bilateral, amb una regió.
Finalment els eslovens
es van cansar d’esperar i el 25 de juny de 1991 van
proclamar una independència que va ser seguida de deu dies de combats contra l’exèrcit
iugoslau. Un alto-el-foc negociat per la Comunitat Europea va
obligar els eslovens a suspendre tres mesos la declaració d’independència.
Però el supremacisme serbi va ser tan prepotent
que no va caldre malgastar-los. El
4 de juliol els Estats Units i Alemanya, no encara la resta d’Europa, van dir
que a la vista del comportament intolerable del govern i de l’exèrcit iugoslau
consideraven que la independència eslovena era ‘inevitable’. Com a resposta, els
avions federals iugoslaus bombardaren Ljubljana. La resta de la
història ja és sabuda: Sèrbia va emprendre una guerra d’agressió a gran escala
contra totes les altres repúbliques.
Vint anys
després d’haver passat un any i escaig per totes aquestes penalitats i
dificultats, d’haver sofert l’agressió de Sèrbia i la incomprensió i el
menyspreu d’Europa, Eslovènia ja no és ni serà mai un país menystingut.
Ara és una democràcia
estable, membre
de la Unió Europea i de la zona euro, amb un producte interior brut (PIB) per càpita lleugerament inferior
a la mitjana europea, pròxim al d’Espanya i superior al de tots els
estats de l’antiga Europa de l’est, més Portugal i Malta. I té una taxa de desocupació inferior a la
mitjana europea, alhora que en l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU ocupa
el lloc 29, just davant d’Andorra, que ocupa el 30 –i Sèrbia ocupa el 60.
En un altre ordre de coses, un tren de gran
velocitat (TGV) enllaça Venècia amb Ljubljana, un enllaç molt reivindicat pels
eslovens però que històricament el govern
iugoslau havia sabotat. I Eslovènia ha guanyat ja quinze medalles als jocs olímpics d’estiu i
disset en els d’hivern. L’eslovè, no cal ni dir-ho, és llengua oficial a Europa.
Les amenaces i pressions de fa vint anys és
evident que, vistes avui, fan riure.
Els deien que
mai no entrarien a la Unió Europea, i Eslovènia en va assumir la presidència de
torn el 2008.
El seu president,
Borut Pahor, ara mateix té un vot al Consell
Europeu del mateix valor que els dels estats que fa vint anys l’amenaçaven,
i un polític eslovè, Janez Potocnik, és
el comissari europeu de Ciència i Recerca. En el seu currículum figura que
va nàixer a Kropa (Iugoslàvia) el 1958, i a sota diu que Kropa avui ja no és
Iugoslàvia sinó Eslovènia. Entendridor. La
caserna més pròxima de l’exèrcit iugoslau, ara serbi, és a Novi Sad
(Vojvodina), a 423
quilòmetres de distància i amb dos passos de frontera pel mig.
Aquesta
és la lliçó, tan simple, que vint anys després ens dóna Eslovènia, als
catalans. És un país petit de dos milions d’habitants, però ningú no li
discuteix ni els drets, ni la dignitat, ni el seu lloc en el conjunt de les
nacions.
Perquè van saber
guanyar-se’l amb un projecte clar i decidit, democràtic i persistent.
I nosaltres podem aprendre la lliçó o
continuar enfonsant-nos vint anys més.»
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada