Benvolguts,
[Comentari en construcció]
Pronunciar-se a pèl
21 SETEMBRE 2015
Francesc Marc Alvaro
A les pel·lícules del
destape -quan
vivíem aquella transició on ningú no parlava dels corruptes oficials que van
saquejar la gent durant quaranta anys- sempre sortien noies
despullades perquè “ho exigeix el guió”. El guió d’avui, pel que sembla,
implica que els poders informals -abans se’n deia fàctics- apareguin en el
debat polític a pèl, sense pantalles ni màscares. Visca la transparència! La gran banca
espanyola ha pujat a l’escenari mitjançant les seves dues organitzacions, l’AEB
i la CECA, per advertir els catalans que el 27-S no votin els partits que
proposen la independència. Resulta
interessant el silenci dels demòcrates espanyols -inclosos els progressistes-
davant d’un pronunciament inèdit. Després
d’això, les classes mitjanes -molt castigades- són més lluny encara de certes
elits. D’altra banda, algú es pot creure seriosament que els bancs abandonaran
un territori econòmicament dinàmic i ric com si fos Sudan del Sud o Somàlia?
Girem les coses per
veure millor el despropòsit: us imagineu que la gran banca hagués fet costat
al sobiranisme?
·
Quina
és l’autoritat d’aquest sector després de l’escàndol de Bankia?
·
Quina
és la seva credibilitat després de l’estafa de les preferents?
·
Quina
és la influència dels banquers sobre famílies i empresaris quan obtenir un crèdit
és cada dia més difícil?
La patronal bancària ha comès un doble error: enemistar-se
amb molts dels seus clients i fer que alguns indecisos es passin al sí
automàticament. El que va funcionar el 1980
contra socialistes i comunistes no funciona avui contra Romeva, Mas i Junqueras.
El discurs de la por -al qual ara se suma la banca- es basa en el mite del període transitori, segons el qual la
societat no podria suportar els costos de passar d’una Catalunya autònoma a un
Estat català. Com ha explicat molt bé l’economista Miquel Puig, “no hi ha independització de facto sense acord, i amb acord
no hi ha període transitori”.
És a dir, Catalunya serà
una regió d’Espanya fins el dia abans que sigui un Estat independent reconegut,
la qual cosa nega els hipotètics drames d’un país perdut en els llimbs.
Per dir-ho com els
pares de la transició espanyola: es tracta d’anar de la llei a la llei. A l’hora de
la veritat, ni Madrid ni Barcelona voldran el caos, ni Brussel·les. Si el 27-S el sobiranisme obté una majoria clara, caldrà fer
política a l’estil de britànics i escocesos. Com escriu Puig, “tard o d’hora hi
haurà d’haver un referèndum amb garanties, cens i observadors internacionals”. El Cercle d’Economia -no pas sobiranista- també ho
veu així.
Queda per a filòsofs,
assessors electorals i experts en màrqueting un debat bonic: què guanya la
banca ensenyant les seves intencions sense cap dissimulació?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada