Benvolguts,
Jaume Meneses té un Bloc hostatjat a directe.cat.
I els seus raonaments són de rabiosa actualitat! D'avui al diumenge cal convèncer els avis que no facin com els d'Escòcia. Rellegiu l'apunt i poseu-vos en marxa a la captura d'avis...
I els seus raonaments són de rabiosa actualitat! D'avui al diumenge cal convèncer els avis que no facin com els d'Escòcia. Rellegiu l'apunt i poseu-vos en marxa a la captura d'avis...
22.9.2015. 09:55 h
AVIS DE
CATALUNYA NO FEU COM ELS AVIS D'ESCÒCIA. Fora les pors!
Aquest article el vaig publicar avui fa exactament un
any, el 22 de setembre del 2014, dies després del referèndum escocès. Davant
l'allau de les estupideses, bretolades, collonades i amenaces que estem llegint
i escoltant aquests dies, crec que és adient i actual tornar-lo a publicar sis
dies abans de les nostres eleccions. Només que faci pensar algun avi indecís
per a decidir el seu vot, paga la pena la seva republicació.
És normal que els pares vetllin i procurin tot el millor per als seus fills, que un dia arribaran a ser pares i amb el temps també avis. Aquesta estimació i manera d'afavorir a tota una colla de generacions que aniran passant, és el do més bonic que un ser humà pot practicar amb els seus. Aquests avis en la seva vellesa haurien d'agrair tota l'ajuda que puguin rebre dels seus fills, néts o gent jove que els cuidin, tinguin cura d’ells i es facin càrrec de les seves limitacions, fent que acabin la seva vida en les millors condicions possibles.
Aquest preàmbul ve a tomb, després del "no" guanyador en el referèndum d'Escòcia celebrat el 18 de setembre. Estic segur que la votació per aconseguir la independència, hauria obtingut un resultat a favor dels sobiranistes, si no hagués aparegut la por dels avis i la gent gran. Les persones que estan a prop de "passar avall"-com deia Josep Pla- sempre han tingut por dels canvis, pensant que tot canvi porta cap a un temps incert. Són molt més conservadors que no pas la gent jove, sempre a punt de veure un futur més esperançador, innovador i més bo pels que vindran després.
Així doncs, penso que els avis i la gent gran d'Escòcia han actuat amb egoisme, mirant cap a un suposat benefici propi, i per a protegir-se de les seves pors.
Han malbaratat el futur de molts dels seus fills, néts i tots els que vindran durant diverses generacions. Perquè si no han sigut porucs, no acabo d’entendre el resultat del referèndum escocès, ja que en moltes de les circumscripcions d’Escòcia quan hi han hagut eleccions generals del Regne Unit, han votat al Partit Nacionalista Escocès (SPN), que té com a primer objectiu del seu programa, la independència del seu país. Així doncs, sembla que en les eleccions generals, els votants del SNP feien creure als dirigents del partit, que volien una Escòcia independent i lliure.
Malgrat tot, quan arribat l’hora de la veritat han girat l’esquena al seu partit, votant “no” a la independència.
L'eterna por, que moltes vegades no deixa avançar i llença al calaix tancat amb pany i forrellat massa coses que haguessin pogut ser, sense saber si allò que es volia aconseguir hauria sigut millor que no pas seguir amb el que ja estava bé segons els conservadors de torn, que no volen canviar res per a la seva conveniència o per por.
Perquè una majoria dels humans sempre tenen por dels canvis? Moltes fites i grans canvis de la història s'han aconseguit, mitjançant molts savis, investigadors, pensadors o simplement moviments de la gent que han lluitat per a canviar les coses. Junt amb totes aquestes persones, tenim la democràcia i els nostres Parlaments per a poder parlamentar i decidir tots els canvis necessaris dins de la nostra societat. Si no és així, per què votem i elegim als nostres polítics?
Si no es fan canvis, sempre estarem al mateix lloc i d'aquí a cent anys encara estaran discutint, si "toca o no toca" parlar de la nostra independència. És clar que això és el que interessa als que no volen cap canvi; anar allargant i perdent el temps, sembrant tota mena de pors i així mantenir els seus llocs de poder, altrament la mamella deixaria de rajar i llavors hi hauria massa canvis que la gent conservadora no podrien acceptar.
La paraula conservador ve del llatí “conservare”, que vol dir mantenir i observar lleis i costums antigues. El conservadorisme contempla una actitud de seguretat que té una forta repugnància a la incertesa, i que demostra una resistència a tota mena de canvis, com també, conservar la tradició i l’ordre vigent. Davant d’aquests arguments algunes persones tenen por i veuen els canvis, com un esdevenidor negre i molt pitjor que el que hi ha establert.
Això és, el que ha fet canviar a la gent gran d’Escòcia del que havien pensat votar, encara que estiguessin convençuts que el seu primer pensament de votar per la independència del seu país, era el correcte.
Amb aquesta manera de pensar i actuar, el conservadorisme ha fet més mal que bé a través de la història. Vull recordar un exemple positiu en contra del conservadorisme, d’un personatge com molts d’altres han existit, que malgrat les crítiques dels seus conciutadans del moment que van coincidir amb ell, va tirar endavant i va ser perseverant amb la seva lluita.
Em refereixo a Robert H. Goddard (Worcester, 5 d’octubre del 1882 – Baltimore, 10 d’agost del 1945), que fou un pioner en la matèria que estudiava tot el referent als coets espacials. En vida no tingué massa reconeixements i sovint les seves teories van ser ridiculitzades, ja que es consideraven molt avançades i força revolucionàries pel seu temps.
Un dels seus somnis era la possibilitat de fer arribar un coet a la lluna. El New York Times i altres mitjans li van dedicar unes crítiques duríssimes, dubtant de la viabilitat d’arribar a la lluna (alguns també dubten de la viabilitat d’una Catalunya independent).
Doncs ja hem vist com acabat tot plegat, aquest assumpte de l’espai durant la segona meitat del segle XX i començament del XXI. El somni de Robert H. Goddard, s’ha fet realitat amb escreix.
Com el cas de Robert H. Goddard, n’hi ha quantitat en tota la història de la humanitat. Savis que han volgut investigar i no els han deixat, pensadors que han volgut alliçonar i no els han escoltat, per què el conservadorisme de sempre hi ha posat tos els obstacles possibles.
Robert H. Goddard deia:
“És difícil dir que és impossible, perquè el somni d’ahir és l’esperança d’avui i la realitat de demà”.
Abans d’acabar aquest article, unes reflexions dedicades als avis de la por, del nostre país:
-Us amenacen que no cobrareu la pensió, en cas d’una Catalunya independent. Ben al contrari! ¿Que potser, tal com està l’economia del que anomenen Espanya esteu més segurs de cobrar una pensió d’allà, que no pas d’una Catalunya independent i més rica?
-Una altra amenaça que difonen tot sovint, és que una Catalunya independent restarà pobra, sola i fora de la UE. Vés tu! Que amb el “prestigi” que fa servir Espanya envers Europa i al món, els foragitats de la UE no siguin ells, i sense nosaltres aquesta pobresa a la qual condemnen Catalunya, no la pateixin ells sols.
També ens volen fer creure, que el cas Jordi Pujol i família ha fet baixar la nostra autoestima i farà desaparèixer el procés cap a la independència. Res més lluny de la realitat. Un servidor i molta gent que va omplir els carrers de Barcelona l’onze de setembre passat, seguim essent independentistes com el primer dia, malgrat Jordi Pujol, Lluís Millet i tots els possibles corruptes que pugui haver-hi a casa nostra.
O és que, el cas Bárcenas ha fet baixar la militància del PP, fins a fer desaparèixer el partit popular?
O és que, el cas Undargarin ha fet baixar els adeptes a la monarquia, fins a aconseguir la seva dissolució?
AVIS DE CATALUNYA, deixeu fora les vostres pors i no feu com els avis d’Escòcia. Penseu en els vostres fills i els vostres néts, i feu que l’esperança d’avui es converteixi en un demà molt millor per a tos ells. Estaran agraïts, segur!!
És normal que els pares vetllin i procurin tot el millor per als seus fills, que un dia arribaran a ser pares i amb el temps també avis. Aquesta estimació i manera d'afavorir a tota una colla de generacions que aniran passant, és el do més bonic que un ser humà pot practicar amb els seus. Aquests avis en la seva vellesa haurien d'agrair tota l'ajuda que puguin rebre dels seus fills, néts o gent jove que els cuidin, tinguin cura d’ells i es facin càrrec de les seves limitacions, fent que acabin la seva vida en les millors condicions possibles.
Aquest preàmbul ve a tomb, després del "no" guanyador en el referèndum d'Escòcia celebrat el 18 de setembre. Estic segur que la votació per aconseguir la independència, hauria obtingut un resultat a favor dels sobiranistes, si no hagués aparegut la por dels avis i la gent gran. Les persones que estan a prop de "passar avall"-com deia Josep Pla- sempre han tingut por dels canvis, pensant que tot canvi porta cap a un temps incert. Són molt més conservadors que no pas la gent jove, sempre a punt de veure un futur més esperançador, innovador i més bo pels que vindran després.
Així doncs, penso que els avis i la gent gran d'Escòcia han actuat amb egoisme, mirant cap a un suposat benefici propi, i per a protegir-se de les seves pors.
Han malbaratat el futur de molts dels seus fills, néts i tots els que vindran durant diverses generacions. Perquè si no han sigut porucs, no acabo d’entendre el resultat del referèndum escocès, ja que en moltes de les circumscripcions d’Escòcia quan hi han hagut eleccions generals del Regne Unit, han votat al Partit Nacionalista Escocès (SPN), que té com a primer objectiu del seu programa, la independència del seu país. Així doncs, sembla que en les eleccions generals, els votants del SNP feien creure als dirigents del partit, que volien una Escòcia independent i lliure.
Malgrat tot, quan arribat l’hora de la veritat han girat l’esquena al seu partit, votant “no” a la independència.
L'eterna por, que moltes vegades no deixa avançar i llença al calaix tancat amb pany i forrellat massa coses que haguessin pogut ser, sense saber si allò que es volia aconseguir hauria sigut millor que no pas seguir amb el que ja estava bé segons els conservadors de torn, que no volen canviar res per a la seva conveniència o per por.
Perquè una majoria dels humans sempre tenen por dels canvis? Moltes fites i grans canvis de la història s'han aconseguit, mitjançant molts savis, investigadors, pensadors o simplement moviments de la gent que han lluitat per a canviar les coses. Junt amb totes aquestes persones, tenim la democràcia i els nostres Parlaments per a poder parlamentar i decidir tots els canvis necessaris dins de la nostra societat. Si no és així, per què votem i elegim als nostres polítics?
Si no es fan canvis, sempre estarem al mateix lloc i d'aquí a cent anys encara estaran discutint, si "toca o no toca" parlar de la nostra independència. És clar que això és el que interessa als que no volen cap canvi; anar allargant i perdent el temps, sembrant tota mena de pors i així mantenir els seus llocs de poder, altrament la mamella deixaria de rajar i llavors hi hauria massa canvis que la gent conservadora no podrien acceptar.
La paraula conservador ve del llatí “conservare”, que vol dir mantenir i observar lleis i costums antigues. El conservadorisme contempla una actitud de seguretat que té una forta repugnància a la incertesa, i que demostra una resistència a tota mena de canvis, com també, conservar la tradició i l’ordre vigent. Davant d’aquests arguments algunes persones tenen por i veuen els canvis, com un esdevenidor negre i molt pitjor que el que hi ha establert.
Això és, el que ha fet canviar a la gent gran d’Escòcia del que havien pensat votar, encara que estiguessin convençuts que el seu primer pensament de votar per la independència del seu país, era el correcte.
Amb aquesta manera de pensar i actuar, el conservadorisme ha fet més mal que bé a través de la història. Vull recordar un exemple positiu en contra del conservadorisme, d’un personatge com molts d’altres han existit, que malgrat les crítiques dels seus conciutadans del moment que van coincidir amb ell, va tirar endavant i va ser perseverant amb la seva lluita.
Em refereixo a Robert H. Goddard (Worcester, 5 d’octubre del 1882 – Baltimore, 10 d’agost del 1945), que fou un pioner en la matèria que estudiava tot el referent als coets espacials. En vida no tingué massa reconeixements i sovint les seves teories van ser ridiculitzades, ja que es consideraven molt avançades i força revolucionàries pel seu temps.
Un dels seus somnis era la possibilitat de fer arribar un coet a la lluna. El New York Times i altres mitjans li van dedicar unes crítiques duríssimes, dubtant de la viabilitat d’arribar a la lluna (alguns també dubten de la viabilitat d’una Catalunya independent).
Doncs ja hem vist com acabat tot plegat, aquest assumpte de l’espai durant la segona meitat del segle XX i començament del XXI. El somni de Robert H. Goddard, s’ha fet realitat amb escreix.
Com el cas de Robert H. Goddard, n’hi ha quantitat en tota la història de la humanitat. Savis que han volgut investigar i no els han deixat, pensadors que han volgut alliçonar i no els han escoltat, per què el conservadorisme de sempre hi ha posat tos els obstacles possibles.
Robert H. Goddard deia:
“És difícil dir que és impossible, perquè el somni d’ahir és l’esperança d’avui i la realitat de demà”.
Abans d’acabar aquest article, unes reflexions dedicades als avis de la por, del nostre país:
-Us amenacen que no cobrareu la pensió, en cas d’una Catalunya independent. Ben al contrari! ¿Que potser, tal com està l’economia del que anomenen Espanya esteu més segurs de cobrar una pensió d’allà, que no pas d’una Catalunya independent i més rica?
-Una altra amenaça que difonen tot sovint, és que una Catalunya independent restarà pobra, sola i fora de la UE. Vés tu! Que amb el “prestigi” que fa servir Espanya envers Europa i al món, els foragitats de la UE no siguin ells, i sense nosaltres aquesta pobresa a la qual condemnen Catalunya, no la pateixin ells sols.
També ens volen fer creure, que el cas Jordi Pujol i família ha fet baixar la nostra autoestima i farà desaparèixer el procés cap a la independència. Res més lluny de la realitat. Un servidor i molta gent que va omplir els carrers de Barcelona l’onze de setembre passat, seguim essent independentistes com el primer dia, malgrat Jordi Pujol, Lluís Millet i tots els possibles corruptes que pugui haver-hi a casa nostra.
O és que, el cas Bárcenas ha fet baixar la militància del PP, fins a fer desaparèixer el partit popular?
O és que, el cas Undargarin ha fet baixar els adeptes a la monarquia, fins a aconseguir la seva dissolució?
AVIS DE CATALUNYA, deixeu fora les vostres pors i no feu com els avis d’Escòcia. Penseu en els vostres fills i els vostres néts, i feu que l’esperança d’avui es converteixi en un demà molt millor per a tos ells. Estaran agraïts, segur!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada