Benvolguts,
En aquest Bloc estem molt acostumats a les paraules de
suport i d’ànims de l’escriptor gallec Suso
de Toro a tirar endavant el nostre procés d’independència després
de més de 80
anys d’haver assolit el primer Estatut d’Autonomia
de l’era contemporània, I insisteixo en el terme gallec perquè en el procés de transició borbònica-franquista,
amb soroll de sabres del 1975 al 1978, les tres “regions” que
es plantejaven de tenir un règim autonòmic eren Catalunya, Euskadi i Galícia. Els motius per ser els primers eren
que Catalunya i Euskadi ja havien
aconseguit l’Estatut d’Autonomia en la II
República Espanyola i Galícia
estava preparada per aconseguir-ho quan els militars feixistes, rebels i traïdors a la legitimitat
republicana, encapçalats per Franco,
varen fer un Alzamiento el 18-19 de juliol del
1936,
seguit d’una
guerra contra l’Espanya d’esquerres i sobretot contra aquests tres territoris
que va acabar amb un milió entre morts, desapareguts i exiliats...
Així doncs, Suso de
Toro que es deu sentir més gallec que espanyol pot ser que ens comprengui més que qualsevol
ciutadà de l’altiplà.
I amb l’apunt hi van una pila de preguntes de torna:
·
Ja ha presentat la
seva dimissió el president del govern? Encara no ho ha fet?
·
¿I les empreses de comunicació de Madrid que han bombardejat
la població amb tot tipus de propaganda que més que antiindependentista va
contra aquesta meitat del cens amb idees independentistes, encara se seguiran
anomenant “espanyoles”?
·
¿A cridar ofenses
als governants dels catalans? Quina vergonya! ¿No la senten? ¿No demanaran
disculpes? Quin ridícul!
·
¿No dimitiran o
seran acomiadats els directors d’aquests mitjans?
·
¿No demanaran
disculpes els columnistes que han enverinat tant l’opinió que ara és impossible
un diàleg?
·
Ja ha dimitit Rajoy?
·
I què diu el rei?
Avui, que és l’endemà,
Suso de Toro ens obsequia amb aquesta magnífica reflexió de títol Abans que res, gràcies:
Abans que res, gràcies
SUSO DE TORO Escriptor ACTUALITZADA
EL 27/09/2015 23:30 CONTINGUT PREMIUM
Segueix-me
En els últims dies per
fi hem sentit a Espanya lloances a Catalunya i als catalans, fins i tot la
dreta espanyola ha parlat català, i no era en la intimitat! Era una
cosa tan falsa, una comèdia tan evident. Tan buit això de “se us estima molt, se us respecta” i vosaltres ho sabíeu.
Però el gruix de la
població espanyola tampoc va saber fer altra cosa que alimentar-se dels titulars i els crits que
van exhalar els mitjans de comunicació madrilenys: tot Catalunya i tots vosaltres
formàveu un país ridícul que es resumia en un 3%, i el vostre somni era impossible, mai us ho permetrien.
No us permetrien ser lliures. Però ho vau ser, ho estàveu sent des de feia cinc anys i ho vau tornar a
ser. Quina enveja que feu a qui estimi la llibertat?
Ha guanyat les
eleccions la República
Catalana. Molta gent s’ha passat mesos advertint de quines
conseqüències tindria per a Catalunya prendre aquest camí. Van oblidar interessadament fer recompte de les
conseqüències de tot tipus que tindria per al Regne d’Espanya. Tots aquests
poders han sigut derrotats, ara és moment de pensar també en les conseqüències
d’aquesta derrota.
Ja ha
presentat la seva dimissió el president del govern? Encara no ho ha fet?
Si queda una mica de decència en la
política espanyola, en queda?, algú haurà de demanar la dimissió del govern en ple o,
en cas contrari, quedarà palmàriament demostrat que el sistema polític espanyol
s’aixeca sobre partits conxorxats.
Aquests polítics que
van viatjar des de la cort a fer
campanya en aquest país com si fossin merament províncies de Madrid o una colònia,
¿s’atrevirien
ara a repetir aquests comentaris ofensius? ¿A tornar a repartir carnets de
catalans o immigrants entre la ciutadania?
¿A cridar
ofenses als governants dels catalans? Quina vergonya! ¿No la senten? ¿No
demanaran disculpes? Quin ridícul!
Aquelles
teatralitzacions amagaven el que veritablement buscaven: la preparació de les eleccions legislatives
espanyoles. Era un preescalfament en províncies, la “graella de sortida”
de “les importants”. Però va resultar que per a molts catalans les importants
eren les seves.
¿I les empreses de comunicació de Madrid que
han bombardejat la població amb tot tipus de propaganda que més que
antiindependentista va contra aquesta meitat del cens amb idees
independentistes, encara se seguiran anomenant “espanyoles”? Elles
mateixes han situat fora d’Espanya la població que van atacar i no van reconèixer.
¿No dimitiran
o seran acomiadats els directors d’aquests mitjans?
¿No demanaran disculpes els columnistes que han
enverinat tant l’opinió que ara és impossible un diàleg?
Els catalans
ens heu canviat Espanya. Espanya avui ja no és la d’ahir, encara falta veure
amb quines conseqüències.
Se us mirava amb
prevenció, amb por també, i amb sorpresa. Com s’hi atrevien? Si els estaven amenaçant amb l’exèrcit, la
policia, la Guàrdia Civil, els jutges! Els pegarien, els tancarien! Començant
pel seu president. I tot això van resultar ser espantalls per fer por a una
ciutadania infantilitzada. Gràcies, catalans i catalanes, ens heu demostrat que
les nostres pors eren un conte per mantenir-nos espantats. Als que
vivim en aqueta banda de l’Ebre ens heu canviat, estem nus davant un mirall
nou, som una
ciutadania raquítica i atemorida, haurem d’espavilar.
Ara us queda seguir el
vostre camí, no ens oblideu perquè mirarem cap a vosaltres més que mai. Ens
importareu més que mai. Pel que fa a vosaltres, haureu de respirar, recuperar
l’alè i la calma. No afluixeu sent els que sou, però tingueu calma per poder
ser-ho. Sou
una ciutadania compacta i militant, una tropa de pau, un exèrcit veritablement
bell. En el mateix dia en què van afusellar fa quaranta anys quatre
joves que lluitaven per la llibertat per fi la veiem davant de nosaltres, una
llibertat sense tuteles. Gràcies, en nom de tanta gent. (Ja ha dimitit Rajoy? I què diu el rei?).
[Per cert
Rey i Rajoy tenen la mateixes lletres de final i de començament! És
premonitori?]
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada