Benvolguts,
Avui us recomano la lectura dels dos articles que va publicar Joan Carretero a l’Avui el gener del 2007. I us els proposo avui ja que són premonitoris del que podia passar amb el segon tripartit, i ha passat!
Primer tripartit:
Carretero comença explicant com ERC i la majoria dels seus militants considerava abans de les eleccions del 2003 que si es podia fer un govern d’esquerres entre el PSC, ICV i ERC s’havia de provar. Dit i fet. En Carretero era Conseller de Governació i fou destituït del càrrec per Pasqual Maragall, President de la Generalitat, a causa d'unes declaracions fetes en una entrevista al diari La Vanguardia on, entre altres manifestacions, es mostrà molt crític amb l'actitud del president del Govern d'Espanya respecte Catalunya en el procés d'elaboració de l'Estatut.
Humiliació:
“Tres anys més tard, la situació s'havia modificat substancialment. El tripartit va tenir els accidents de recorregut que tots coneixem, i va acabar amb l'expulsió humiliant dels consellers d'ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas.”
Eleccions 2006. CiU té més vots:
“Els resultats electorals de l'1-N van deixar CiU com a clara guanyadora dels comicis, malgrat que els seus resultats s'han de considerar penosos, vistes les expectatives i la situació política. Però el sotrac electoral més gran el van patir el PSC i ERC, amb la pèrdua de prop de la quarta part dels seus vots. Com és ben sabut, ERC va obtenir gairebé 130.000 vots menys que el 2003.”
Segon tripartit o Tripartit express:
“Fent gala d'una velocitat de decisió de vertigen, la direcció d'ERC va optar pel pacte amb el PSC, un cop aquest partit, per pur instint de supervivència, va descartar fer Mas president de la Generalitat. No hi ha cap dubte que la rapidesa del decantament evidencia que l'estratègia de la direcció del partit assenyalava clarament en una determinada direcció ja abans de les eleccions. De fet, hi havia altres indicis en aquest sentit: alts càrrecs del govern amb carnet d'ERC no van cessar fins pràcticament l'inici de la campanya electoral, i càrrecs de confiança d'alguns departaments governamentals també militants d'Esquerra no van deixar els seus llocs en cap moment. Sense una clara voluntat prèvia (i no només per part d'ERC, és clar) de reedició del tripartit, aquestes situacions insòlites no s'haurien produït, evidentment.”
El PSC contra Catalunya:
“Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l'aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l'Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris. Per cert, que el model de règim local i organització territorial que defensàvem nosaltres (competència de la Generalitat) és el de tots els Estats federals del món, mentre que els suposats federalistes defensaven un model estrictament centralista...”
L’eix social en l’horitzó d’en Puigcercós:
“Sí que és veritat que, almenys, Carod-Rovira intenta fer un discurs propi, mentre d'altres sembla que ja han culminat el seu procés de colonització mental. En Puigcercós, per exemple, ho té molt més clar: aquí hi ha 70 diputats d'esquerres i 65 de dretes (El País, 8 de novembre). I prou romanços! Com deuen gaudir amb declaracions d'aquesta mena els promotors del discurs socialista de tota la vida...”
I parla de l’estratègia del partit (mira que són llondros!):
“La direcció d'ERC manté que l'estratègia del partit l'ha de portar a substituir a llarg termini el PSC com a partit referent de l'esquerra catalana, per "nacionalitzar-la". Creuen que això ho aconseguiran des del paper de soci complaent d'un govern encapçalat per un socialista, quan el que normalment passa en aquests casos és que, si el govern va bé, l'èxit el capitalitza el partit del president, i si va malament, el càstig es reparteix entre els socis.”
Satel·lització:
“La realitat és que la direcció d'ERC ha abraçat una estratègia que porta a la satel·lització del partit dins l'òrbita del PSC, planeta polític amb una força atractiva de poder devastadora, com és notori. Una estratègia que ignora l'eix nacional de la política catalana, i el redueix a l'eix dreta-esquerra, com passa als països normals, és cert, dels quals ens separa -ai las!- el petit detall que aquests són independents. Una estratègia que probablement es basa en els complexos d'uns dirigents que han sucumbit al discurs dels altaveus de l'esquerra espanyolista, que sempre ha negat el caràcter progressista del nacionalisme català, habitualment des d'un furibund nacionalisme d'Estat. Una estratègia que ni les sigles històriques del partit han resistit en el seu nou logotip!”
D’aquí en segueix la perplexitat:
“Aquesta línia d'actuació del nostre partit en els últims temps ha sumit en la perplexitat bona part de l'independentisme català, exultant l'any 2003.”
I acaba amb un pessic d’optimisme:
“Espero que, amb els esforços de molts patriotes que no volen viure en un satèl·lit, aconseguim que l'independentisme recuperi la categoria de planeta, i cada dia més gran, en l'univers polític català.“
I el trist final en el 2010 tal com preveia Carretero:
“L'èxit el capitalitza el partit del president, i si va malament, el càstig es reparteix entre els socis.”
I com que ha anat malament s’han repartit les pèrdues!
No creieu que són molt instructius, avui, aquests dos articles d’en Carretero?
Joan A. Forès
Reflexions
http://reflexionsjafores.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada