Benvolguts,
El molt bon escriptor i molt reaccionari Vargas Llosa és glossat avui per diferents periodistes i espontanis.
J.M. Fonalleras a El Periódico en l’article “L'encert de Mario”, ironitza:
El final:
“En un text tan ben travat, quan parla del nacionalisme que detesta, «plaga incurable del món modern», Vargas Llosa fa un retrat demolidor d'aquesta ideologia «o potser més aviat religió, provinciana, de curta volada, excloent, que retalla l'horitzó intel·lectual i dissimula en el seu si prejudicis ètnics». Té raó: el nacionalisme ha estat la causa de «les pitjors carnisseries de la història». Vull pensar que l'escriptor, que sap mesurar les paraules, parla del nacionalisme espanyol, que és provincià i d'arrel feixista, que exclou els diferents i que es nega a acceptar la realitat d'un territori i d'uns ciutadans que no combreguen amb l'afany imperial gràcies a instruments tan poderosos com un Exèrcit i un Tribunal Constitucional. Mai no havia llegit una crítica tan despietada. Perquè, ¿parla d'Espanya, no?”
A l’ARA l’Empar Moliner en l’article “Ai, mare, un aimara…!” S’hi abona:
Mario Vargas Llosa, autor de la genial La guerra del fin del mundo , ha fet, en el seu discurs d'acceptació del premi Nobel, la tradicional distinció entre "patriotisme" (que sí que mola) i "nacionalisme" (que no mola). Per il·lustrar la qüestió, ha parlat del Perú, "que no té una identitat, perquè les té totes".
I, tot seguit, ha fet aquesta revelació, ja clàssica: "Detesto tota forma de nacionalisme, provincià, racista i excloent, que retalla l'horitzó intel·lectual. Dir que el Perú "no té identitat perquè les té totes" és tan hàbil com declarar-se "ciutadà del món". Sempre que em trobo un ciutadà del món, resulta que és un patriota espanyol disfressat (de la mateixa manera que quan em trobo amb algú que és "apolític" resulta que en realitat és franquista). Però és cert que el Perú "no té identitat perquè les té totes". Totes, excepte, potser, la dels indígenes. Jo diria que la patuleia d'aimares i quètxues que pul·lulen mig despullats per aquest noble país són tots "uns provincians" (potser també són "racistes i excloents") i, en tot cas, tenen "un horitzó intel·lectual retalladíssim". La prova d'això és el Nobel. La diferència entre Mario Vargas i un indi aimara és que Mario Vargas pot, com acaba de demostrar, guanyar el premi Nobel. El segon també pot guanyar el premi Nobel, sí, però mai el de literatura, que és el guai, sinó l'altre: el de la pau, que és el que es reserva als aborígens.
Finalment, en una carta a la redacció de l’ARA un lector, Joan Manel Cortada, fa unes interessants aportacions, amb una hipòtesi molt plausible:
“El flamant premi Nobel de literatura és al capdavall l’exponent il·lustre d’una oligarquia que, durant cinc segles ha oprimit, explotat i vexat impunement la majoria indígena o mestissa del seu país. Representant aquella tronada, rància i cruel minoria blanca, va optar a la presidència del Perú fa uns anys. Va fracassar i la rancúnia encara traspua per la seva epidermis així que li posen un micròfon al davant.
Podria creure en la sinceritat del “supranacionalisme” d’aquest personatge si tingués constància que parla o entén , a part del castellà, el quètxua - llengua cooficial al perú -, però estic segur que no és el cas. A Vargas llosa ni aquest ni cap altre dels diversos idiomes indígenes del seu país li deu suscitar el més mínim interès; com li va succeir amb el català quan va residir a Barcelona. Però no és cap ximple. Ja no malparla dels peruans històricament discriminats. Ara surt molt més rendible malparlar dels oprimits, explotats i vexats que, a la “Madre Patria”, reclamen també la seva llibertat.”
Ja veieu, si ens haguéssim independitzat fa 5 segles, o potser només 3, ara ja podríem guanyar Premis Nobel, maltractar el personal i ser tan bandarres com en Vargas Llosa!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada