Benvolguts,
Us resumeixo un article d’en Miquel Sellarès al diari Avui. Ja és hora que un polític destacat i no compromès actualment com Miquel Sellarès reaccioni i es manifesti independentista per allò que en diuen de reducció a l’absurd.
Miquel Sellarès és un polític català que fou un activista a la universitat, va ajudar a l’incardinació del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB) l’any 1968 i fou fundador destacat de l'Assemblea de Catalunya el 1971 i de Convergència Democràtica de Catalunya el 1974. El 1978 abandonà CDC per a participar en la fundació de Nacionalistes d'Esquerra, tot i que va romandre independent. Com a expert en temes policials, fou nomenat director general de seguretat ciutadana de la Generalitat de Catalunya el 1983-1984. Va tornar a CDC, però el 1990 en fou expulsat novament per denunciar la corrupció dels sectors lligats a Lluís Prenafeta.
També és director de la revista Debat Nacionalista des de 1988, membre de la junta d'Òmnium Cultural i director del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, creat per ell el 1998. El 2003-2004 fou secretari de comunicació de la Generalitat de Catalunya.
“S'ha d'acabar amb els complexos i les innocències
Fer país, nació i, ara, estat”
L’autor explica la seva trajectòria vital lligada a la trajectòria de Catalunya des dels llargs anys del franquisme fins ara. Explica la seva trajectòria catalanistaànacionalistaàindependentista.
Es dol que a CDC tinguin “la responsabilitat històrica dels aspectes clars i foscos del fer país, d'haver recuperat la paraula nacionalisme,” però també “d'haver admès un estat de les autonomies que s'ha convertit en una gàbia per a Catalunya i Euskadi.”
Elogia l’etapa de govern de CDC que diu que “va estar plena d'encerts i avenços, com per exemple en el camp de la llengua, amb la immersió lingüística a l'escola i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb el seu vaixell insígnia TV3 i Catalunya Ràdio, o, d'altra banda, els Mossos d'Esquadra, una autèntica policia integral per a Catalunya.”
I es dol un cop més de les “grans equivocacions, una de les més flagrants fou l'acceptació, per part dels nostres dirigents polítics, que se'ls digués que tenien sentit d'estat quan es referien a Espanya i que, per contra, mai en tingueren envers Catalunya.”
Continua “en els vint-i-tres anys del pujolisme, es va començar a avançar en l'expressió de nacionalisme, però sempre supeditada a l'estat, a la dependència d'Espanya i amb una animadversió, fins i tot menyspreu, per tots aquells que es manifestaven independentistes.
“El pujolisme va actuar per fer avançar el catalanisme i, fins i tot, el nacionalisme, però no va saber encapçalar el canvi cap a la sobirania nacional. Això sols ha estat possible per l'acció d'innumerables persones independents, intel·lectuals a nivell personal i els líders d'ERC: Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Jordi Carbonell... Ells tenen el mèrit històric, que ningú mai no podrà negar, d'haver col·locat l'independentisme en la normalitat democràtica de la societat catalana, cosa que ha permès que sortís de l'armari un independentisme latent a CiU, ICV-EUiA i en sectors minoritaris del PSC. Un independentisme que té més força i contundència entre les noves generacions del postfranquisme, formades ja a l'escola catalana i lluny dels tics, les pors i els complexos heretats del franquisme.
Abjura dels errors del passat i diu “que cal que entenguem que l'entelèquia de l'estat de les autonomies, el federalisme, el confederalisme... no caben a l'Espanya actual, que se sent forta, cohesionada nacionalment i que no té cap voluntat de ser plural. Cal, per tant, que els catalans i les catalanes entenguem d'una vegada que no podem seguir remenant la qüestió d'Espanya. Hem estat prop de quaranta anys perduts fent-ho i el resultat és evident: l'espoli fiscal de Catalunya i la impossibilitat de desenvolupar un model econòmic, financer i polític que ens col·loqui com a actors independents en aquesta Europa unida que estem construint amb grans dificultats.”
“El president Artur Mas té un gran repte: enfrontar-se a una crisi econòmica i, diguem-ho també, a un estat que utilitzarà tots els seus aparells i si convé les clavegueres per continuar-nos mantenint captius i espoliats.”
Amb cordialitat, sense violència física ni verbal, però amb fermesa, cal construir ara mateix els aparells d'estat propi que puguin combatre aquells aparells que tenim en contra. S'ha d'acabar amb els complexos i les innocències.
Esperem sincerament que moltes altres persones de renom, que s’hagin destacat en qualsevol activitat científica, cultural, política “surtin de l’armari” i es declarin independentistes. Ajudaria a inclinar la balança cada cop més...
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada