26/12/10. El català i El país dels cecs d'H.G. Wells

Benvolguts,

Tal com diu en Tharrats el català està en perill. Afirmació categòrica de tots els lingüistes, començant pel malaguanyat Joan Solà. Malgrat el clam unànime de les autoritats lingüístiques els destralers del govern espanyol, els jutges, el PSC, el PP, els C’s, el Defensor del Pueblo i altres espècimens celtibèrics continuen agredint. Els que són autoritats però no lingüístiques com la Núria de Gispert (que per cert parla un català infecte) de CiU o l’ex-conseller d’educació Maragall del PSC consideren que l’agressió del TS no tindrà conseqüències apreciables...

Si es mira amb perspectiva històrica el que volen els espanyols és que el català desaparegui i la seva política no és ni matussera ni erràtica. Senzillament, utilitzen les “seves” lleis per ultimar una llengua ja molt tocada per les successives invasions d’espanyols que han anat diluint la presència del català a Catalunya, ajudats per les cinquenes columnes del PP, dels C’s i del PSC, amb la seva fal·làcia del bilingüisme, i al mateix temps utilitzen els “seus” tribunals per agredir un cop i un altre el malferit català i com a conseqüència estan també rebentant el país, les seves arrels, com dèiem ahir...

Aquestes circumstàncies venen a tomb per explicar un conte. Una història de Ciència Ficció d’H.G. Wells del 1899 anomenada “El país dels cecs”. En faré una brevíssima sinopsi:

“En una vall perduda dels Andes hi viu una comunitat que havia arribat feia 15 generacions, poc després de la colonització i que fortuïtament varen quedar aïllats del mon per un terratrèmol i unes esllavissades de roques. La particularitat d’aquesta comunitat és que tots són cecs degut a una malura que portaven els primers arribats i que es va anar transmetent de pares a fills. Tanmateix els habitants de la comunitat es varen anar acostumant a la seva condició i varen crear una forma de vida col·lectiva apropiada a les seves limitacions. Varen cultivar hortalisses i fruiters, varen domesticar llames, els rumiants dels Andes, i per tant tenien llet i carn a la seva disposició. Al mateix temps es varen dotar d’una cosmogonia pròpia també adaptada a la seva condició. Al llarg de les generacions varen anar creant la mitologia adaptada a aquella cosmogonia i per tant varen arribar a creure que el mon només era aquella vall, que lluny de les muntanyes del voltant no hi havia res i que sempre havia sigut així. Els deus havien fet que hi hagués períodes de calor (quan el sol il·luminava però ells no sabien que hi hagués un sol) i de fred (a les nits), per tal que ells poguessin viure millor. Per tant van adaptar el seu ritme de treball i els seus costums al clima que percebien. Treballaven de nit que feia una fresqueta agradable i dormien de dia quan feia massa calor per treballar el camp. També varen edificar les cases sense finestres ja que no necessitaven que hi entrés la llum.

Varen continuar parlant el castellà dels primers arribats (arcaic segons la percepció moderna) i si ells eren els únics habitants del mon i aquella era la seva llengua no podien imaginar que hi hagués altres països, altres habitants i altres llengües o llengües evolucionades del seu castellà original.

Fins que un dia un alpinista que s’havia perdut mentre una expedició escalava un dels pics dels Andes, va caure per una gran gelera, va anar relliscant i rebotant per pedres i prats, va esllavissar-se per llarguíssims pendents fins que sa i estalvi va aturar-se de la caiguda dins de la vall.

L’alpinista que es diu Núñez entra en contacte amb els pobladors, que no poden arribar a entendre d’on ve, però l’acullen i mig l’entenen. Núñez s’adona que són cecs, i comença a treballar amb ells.

Repetides vegades intenta fer-los entendre que ell té uns òrgans que li permeten veure, verb que ells no entenen i col·legeixen que no sap parlar correctament i que diu coses incomprensibles.

Núñez s’adona que és molt difícil sortir de la vall i pensa que “en el país dels cecs el borni és l’amo”, per tant pretén demostrar-los que ell ha de manar perquè hi veu i la resta de gent no hi veu. Però no se’l creuen. El troben maldestre per fer feines a la nit, intenta explicar la idea de la vista als habitants. No ho entenen. Els diu que són "cecs". No tenen la paraula cec en el seu vocabulari. El prenen per curt. És més, a mesura que s'adonen de les coses que no sap fer (sentir el so de l'herba quan algú la trepitja, per exemple), intenten controlar-lo. Ell, a la vegada, es frustra cada cop més. "Vosaltres sou cecs i jo hi puc veure. Deixeu-me tranquil!". Els habitants, però, no el deixen tranquil. Tampoc no s’adonen  de les virtuts del seu especial poder. Ni tan sols l'objectiu últim del seu afecte, una jove que a ell li sembla "la cosa més bonica de tota la creació", entén la bellesa de la vista. La descripció que Núñez li fa de tot allò que veu "li semblava la més poètica de les fantasies, i ella escoltava la seva descripció dels estels i les muntanyes i de la seva pròpia bellesa dolça i blanca com si fos un plaer culpable." "Ella no s'ho creia," ens conta Wells, i "només ho entenia a mitges, però estava misteriosament encantada."

Quan Núñez anuncia el seu desig de casar-se amb el seu amor "misteriosament encantat", el seu pare i el poble s'hi oposen. "Mira, estimada," li diu el pare, "és un idiota. Té al·lucinacions. No sap fer res ben fet." I duen Núñez al metge del poble. Després d'una revisió exhaustiva, el metge dóna la seva opinió. "Té el cervell afectat", els informa. "Què l'afecta?" pregunta el pare. "Aquelles estranyes coses que ell anomena ulls [...] estan malaltes [...] d'una manera que li afecten el cervell." El metge continua: "crec que puc dir amb prou certesa que per curar-lo totalment només hem de fer una petita i senzilla operació, és a dir, extirpar els cossos que originen aquesta afecció [els ulls]." "Gràcies a déu per la ciència!" li diu el pare al metge. Li comuniquen a Núñez aquesta condició per a poder casar-se amb la seva estimada.”

No explicaré el final, ja que val la pena de llegir el conte. Però explicaré les meves reflexions des que vaig llegir-lo als 15 anys. L’autor ens ve a dir que aquella societat sense ulls, és incapaç de comprendre que hi ha qui té aquells òrgans de visió que els fan més aptes per desenvolupar-se a la vida i consideren que cal extirpar aquelles prominències a la cara de Núñez que el fan diferent. Els cecs volen que tothom sigui igual. No accepten les diferències.

L’analogia amb la mentalitat espanyola és evident: Tots som iguals (ho deu dir la Constitució), si algú es creu que és diferent (catalans, habitants d'Euskadi) no es valora ni es debat l’opinió d’aquest algú sinó que se’l fa igual que els altres, amb els mitjans que calgui per molt traumàtics que siguin (la guerra, la deportació, la mescla amb immigrants que ells mateixos envien, l’anorreament de la cultura). I ja som tots iguals (en la nostra estultícia).

...

Tanmateix, no em puc estar de dir-vos que Núñez vist el panorama que se li presenta... escull la llibertat!

Joan A. Forès

Reflexions