Benvolguts,
Comencem amb una mica de broma. L’acudit del FER a l’Avui del 8 de desembre.
Ara seriosament.
Abans d’ahir l’ARA va publicar l’article escrit per Puigcercós “He entès el missatge”. Recordem que en el meu Bloc ja vaig fer una anàlisi de l'article així com una anàlisi, des de dins, d’ERC i de la seva desfeta catastròfica.
Ara bé, en la mateixa plana de la confessió de Puigcercós, i com a continuació, el diari ARA publicava un article de David Miró que fa pensar, i molt! La secció s’anomena Anàlisi i l’article analitza l’article de Puigcercós. Jo ara analitzaré, somerament, l’anàlisi de David Miró. Recordem que el dia 18, en un congrés nacional, els congressistes d'ERC decidiran si recolzen o no Puigcercós, per tant analitzar tant com sigui possible la trajectòria i el futur d’ERC és fonamental.
Títol:
Què s’hi juga Esquerra el dia 18?
La justificació de l’estratègia de la creació del segon tripartit
“Només la història en majúscules pot dictaminar si una “estratègia electoralment catastròfica” com ha resultat el segon tripartit per a Esquerra ha estat bona per al país. Ara bé, s’ha d’admetre que cal tenir valor (fins i tot ser una mica suïcida) per defensar aquesta decisió, la de fer Montilla president, després dels resultats del 28-N, admetent que “hauria estat més rendible restar a l’oposició” en termes de partit”
L’estratègia de partit:
El que no s’explica aquí és que l’aposta pel Govern d’esquerres també es va fer, en part, seguint una estratègia de partit. L’objectiu era créixer a costa del PSC i convertir-se en el referent de l’esquerra nacional. No tot va ser, doncs, un gest de generositat en pro de la cohesió civil. Aquest és, crec, el principal fracàs d’Esquerra, i l’eix sobre el qual hauria de pivotar el procés de reflexió que s’obre ara, després de la patacada.
El perdó després de la confessió:
El segon punt important de l’article és que demana perdó públicament,
un gest encara poc habitual entre la nostra classe política. Puigcercós demana perdó per una cosa que es va fer no en termes de país sinó en termes de poder personal: el descavalcament de Josep-Lluís Carod-Rovira i, com a conseqüència derivada, la divisió interna i les escissions.
El procés imparable de fuites
L’arribada de Puigcercós al poder va provocar un procés imparable de fuites. Va perdre primer el seu sector més dretà amb Reagrupament. Va perdre després els partidaris de la independència exprés, els que no entenien que això d’aconseguir un estat propi és un procés llarg i costós, i que han preferit el pit i collons de la Solidaritat de Joan Laporta. Va perdre, també, els que estaven farts de la imatge de divisió i que preferien el tàndem Carod-Puigcercós. I finalment, va perdre els que, tot i estar d’acord amb la coalició d’esquerres, consideren que no han estat a l’altura en termes de gestió.
Massa fugues
Massa fugues per a un partit encara massa petit. De l’article també se n’extreu una altra lectura important. Davant els cants de sirena que aposten per la unió de les forces independentistes, Puigcercós manté l’estratègia de l’esquerra nacional i deixa per a uns altres la dreta nacional o l’independentisme desideologitzat. És una aposta arriscada, però coherent. El dia 18, doncs, Esquerra no decideix només un lideratge, sinó l’aval o l’esmena a la totalitat a un període (2003-2010) en què els republicans han fet d’element catalitzador de molts canvis socials, però han hagut de pagar un preu molt alt.
Estic força d’acord amb l’articulista. Dues qüestions, tanmateix:
· El procés imparable de fuites és la conseqüència de la divisió interna, amb sectors irreconciliables, Carod i Puigcercós, que va provocar el cansament de la militància i per tant l’aparició d’altres corrents que des de dins d’ERC pretenien ajudar a la concòrdia interna, així com el redreçament del partit. I que no se’n van sortir!
· Aquest estat de desgavell crònic, que ja vaig explicar el dilluns, és el que ha fet que al llarg de 3 anys no tan sols la militància sinó sobretot els ex-votants també hagin fugit. Recordem que si hi havia uns 10.000 (?) militants el 2006, hi va haver 416.000 votants o sigui uns 42 votants per cada militant. I el 2010 hi ha hagut només 218.000 votants per no sabem quants militants (?) (ERC no publica mai el nombre de militants, i a dins del partit és un secret d’estat!). Però la fugida d’ex-votants, l’Esquerraleaks, ha sigut devastadora.
Joan A. Forès
Reflexions
http://reflexionsjafores.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada