dijous, 30 de desembre del 2010

30/12/10. Independentisme per reducció a l'absurd

Benvolguts,

Us resumeixo un article d’en Miquel Sellarès al diari Avui. Ja és hora que un polític destacat i no compromès actualment com Miquel Sellarès reaccioni i es manifesti independentista per allò que en diuen de reducció a l’absurd.

Miquel Sellarès és un polític català que fou un activista a la universitat, va ajudar a l’incardinació del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB) l’any 1968 i fou fundador destacat de l'Assemblea de Catalunya el 1971 i de Convergència Democràtica de Catalunya el 1974. El 1978 abandonà CDC per a participar en la fundació de Nacionalistes d'Esquerra, tot i que va romandre independent. Com a expert en temes policials, fou nomenat director general de seguretat ciutadana de la Generalitat de Catalunya el 1983-1984. Va tornar a CDC, però el 1990 en fou expulsat novament per denunciar la corrupció dels sectors lligats a Lluís Prenafeta.
També és director de la revista Debat Nacionalista des de 1988, membre de la junta d'Òmnium Cultural i director del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, creat per ell el 1998. El 2003-2004 fou secretari de comunicació de la Generalitat de Catalunya.

“S'ha d'acabar amb els complexos i les innocències

Fer país, nació i, ara, estat

L’autor explica la seva trajectòria vital lligada a la trajectòria de Catalunya des dels llargs anys del franquisme fins ara. Explica la seva trajectòria catalanistaànacionalistaàindependentista.
Es dol que a CDC tinguin “la responsabilitat històrica dels aspectes clars i foscos del fer país, d'haver recuperat la paraula nacionalisme,” però tambéd'haver admès un estat de les autonomies que s'ha convertit en una gàbia per a Catalunya i Euskadi.”
Elogia l’etapa de govern de CDC que diu que “va estar plena d'encerts i avenços, com per exemple en el camp de la llengua, amb la immersió lingüística a l'escola i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb el seu vaixell insígnia TV3 i Catalunya Ràdio, o, d'altra banda, els Mossos d'Esquadra, una autèntica policia integral per a Catalunya.”
I es dol un cop més de les “grans equivocacions, una de les més flagrants fou l'acceptació, per part dels nostres dirigents polítics, que se'ls digués que tenien sentit d'estat quan es referien a Espanya i que, per contra, mai en tingueren envers Catalunya.”
Continua “en els vint-i-tres anys del pujolisme, es va començar a avançar en l'expressió de nacionalisme, però sempre supeditada a l'estat, a la dependència d'Espanya i amb una animadversió, fins i tot menyspreu, per tots aquells que es manifestaven independentistes.
 “El pujolisme va actuar per fer avançar el catalanisme i, fins i tot, el nacionalisme, però no va saber encapçalar el canvi cap a la sobirania nacional. Això sols ha estat possible per l'acció d'innumerables persones independents, intel·lectuals a nivell personal i els líders d'ERC: Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Jordi Carbonell... Ells tenen el mèrit històric, que ningú mai no podrà negar, d'haver col·locat l'independentisme en la normalitat democràtica de la societat catalana, cosa que ha permès que sortís de l'armari un independentisme latent a CiU, ICV-EUiA i en sectors minoritaris del PSC. Un independentisme que té més força i contundència entre les noves generacions del postfranquisme, formades ja a l'escola catalana i lluny dels tics, les pors i els complexos heretats del franquisme.
Abjura dels errors del passat i diu “que cal que entenguem que l'entelèquia de l'estat de les autonomies, el federalisme, el confederalisme... no caben a l'Espanya actual, que se sent forta, cohesionada nacionalment i que no té cap voluntat de ser plural.  Cal, per tant, que els catalans i les catalanes entenguem d'una vegada que no podem seguir remenant la qüestió d'Espanya. Hem estat prop de quaranta anys perduts fent-ho i el resultat és evident: l'espoli fiscal de Catalunya i la impossibilitat de desenvolupar un model econòmic, financer i polític que ens col·loqui com a actors independents en aquesta Europa unida que estem construint amb grans dificultats.”
“El president Artur Mas té un gran repte: enfrontar-se a una crisi econòmica i, diguem-ho també, a un estat que utilitzarà tots els seus aparells i si convé les clavegueres per continuar-nos mantenint captius i espoliats.”
Amb cordialitat, sense violència física ni verbal, però amb fermesa, cal construir ara mateix els aparells d'estat propi que puguin combatre aquells aparells que tenim en contra. S'ha d'acabar amb els complexos i les innocències.

Esperem sincerament que moltes altres persones de renom, que s’hagin destacat en qualsevol activitat científica, cultural, política “surtin de l’armari” i es declarin independentistes. Ajudaria a inclinar la balança cada cop més...


Joan A. Forès
Reflexions

30/12/10. La investidura d'Artur Mas ha desbocat la cavalleria mediàtica falangista

Benvolguts,

Hem parlat fa molt poc de l’atac descarat de diaris, revistes, cadenes de televisió, polítics, jutges, TCs, TSs espanyols contra Catalunya. Aquest fet descarat simplifica les qüestions. S’han tret la careta. Ara s’estan posant en un terreny que m’agrada. L’Espanya mediàtica, política, televisiva, judicial, pel que respecte al tracte Espanya-Catalunya ha abandonat la visió en l’eix dreta-esquerra i ha passat a l’eix colonialisme-independentisme. I tothom, ells i nosaltres, ens hi sentim més còmodes. La dita de que per a un català tant perillós és un espanyol d’esquerres com un espanyol de dretes s’està demostrant certa. Vegem uns exemples als diaris d’avui.

D’entrada l’acudit d’en Ferreres:













A l’Avui, en Vicent Sanchis:

Llamps i trons a Madrid

La investidura d'Artur Mas ha desbocat la cavalleria falangista. La premsa de Madrid adscrita a aquest corrent –que és majoria– ha destriat malèvolament les paraules del nou president de la Generalitat i ha posat tots els accents i les dièresis exclusivament sobre el seu sobiranisme. Cada portada és un poema de guerra. La informació esbiaixada ha donat pas a l'opinió exaltada. Les milícies annexes han calat les baionetes. Columnistes, analistes i contertulians proclamen que ja n'hi ha prou i exigeixen la involució autonòmica. Alguns van més enllà i demanen sense embuts la intervenció militar apel·lant a la bíblia constitucional, que ho permet. Ahir a la COPE es demanava suspendre l'autonomia de Catalunya i enviar-hi els tancs. En un canal televisiu infame Jesús Palacios, autor d'un llibre sobre el 23-F que es pot trobar a tot arreu, justificava l'intent com un “cop de timó” i denunciava el “xantatge dels nacionalistes” al llarg de tota la legislatura. A Madrid hi ha llamps i trons i a Barcelona ens pensem que només plou.

També a l’Avui en Saül Gordillo:

La portada d'‘El Mundo'

email protegit
“La rebuda del diari de Pedro J. al nou president de la Generalitat, Artur Mas, va ser una manipulació periodística en tota regla. La portada d'ahir contenia una fotografia del públic del partit Catalunya-Hondures en què apareixia un ikurrin, dues pancartes que reclamen l'apropament de presos a Euskadi i una bandera estelada.” “En segon terme, molt allunyat, però degudament indicat amb un cercle blanc, apareixia el nou president de la Generalitat.”
El titular de la fotografia deia: Independentistas y proetarras arropan a Mas en su primer acto oficial”. El text d'aquesta pseudoinformació també destacava que Artur Mas s'havia envoltat de “protestes contra les sentències del Suprem que obliguen que el castellà sigui llengua vehicular a les escoles de Catalunya”.
El resultat del partit (4-0) no apareix per enlloc, a la primera pàgina d'El Mundo, perquè, és clar, no estem parlant d'esport sinó de política. O potser estem parlant d'un desafiament des del primer moment al nou govern de Catalunya, sumat a la sentència de l'altre dia contra la immersió lingüística a l'escola.
Aquesta premsa editada a Madrid queda molt lluny d'aquella (Abc) que va nomenar Jordi Pujol espanyol de l'any. La premsa espanyolista s'ha desacomplexat. Saben que Mas no és Pujol i que el país tiba en direcció a la llibertat.
El Temps. Sebastià Alzamora.

Segona Transició

Resum:
Després de la sentència del TC dictaminant que el català no podia ser llengua preferent a Catalunya i la recent del TS sobre la obligació de la Generalitat de liquidar la immersió lingüística, s’aixecarà la “segona transició” que comporta la liquidació de l’estat de les autonomies tal com l’hem conegut fins ara i el reforçament del poder central. És a dir, una involució en tota regla. En aquest context serà força interessant de veure com es rep al Congrés de Diputats de Madrid la proposta estrella de l’Artur Mas sobre el concert econòmic (o pacte fiscal que en diuen ara) sobre la qual es basa la idea de la suposada “segona transició”.

Quina de les dues serà la “segona transició”?

No sé amb quins ulls s’ho mira l’Artur Mas. No sé si a CiU són conscients que l’època del “peix al cove” s’ha acabat. No sé si s’adonen de la magnitud de la tragèdia de ser la colònia d’un país que funciona amb un poder judicial ultranacionalista espanyol (amb poders omnipotents), que domina sobre els altres dos poders (sense comptar l’església). No sé com CiU té resolt interiorment el dilema colònia-independència. Recordem com al 2002, abans de les eleccions del 2003 que van abocar al primer tripartit, el meu bon amic Pere Esteve, Secretari General de CDC fins aquell moment, va deixar CDC i va crear amb Toni Strubell i d’altres l’associació política Catalunya 2003, que es va acostar a ERC i hi va aportar votants. Aquest fet demostra que CDC no estava madura en aquell moment per decidir entre colònia i independència. Pel que sembla, 8 anys més tard un nou Secretari General de CDC és elegit President de la Generalitat i encara no han decidit si quan siguin grans volen fer que Catalunya continuï sent una colònia o bé tendiran cap a la independència. O sí que han decidit continuar sent colònia sempre?

Si han decidit continuar sent colònia sempre, arribarà un moment que els votants no se’ls creuran. Quan trigarà a que això succeeixi?


Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 29 de desembre del 2010

29/12/10. El TS, la immersió i López Tena

Benvolguts,

Us proposo que us mireu el vídeo que es troba en el Bloc de Solidaritat Catalana de Sant Martí amb la roda de premsa del diputat de SI Alfons López Tena sobre la sentència del TS sobre la immersió lingüística. El trobareu a:

Mireu-vos-el atentament ja que el que López Tena desenvolupa és el pinyol de la qüestió. Ja sabem, perquè així ho han manifestat, que C’s i PP ajudaran tots els ciutadans que d’acord amb la sentència vulgui que els seus fills siguin escolaritzats en castellà a tots els nivells, que vulgui veure els comunicats de l’escola en castellà, etc. I C’s i PP els ajudaran a tramitar les denúncies, que el TS resoldrà de forma inmediata ja que la sentència és prou clara. CiU haurà de fer mans i mànigues per defensar-se de les contínues bufetades que rebrà. I mentrestant tindran menys energies per fer altres coses i empraran  moltes energies a disimular i fer veure que no passa res i que estan torejant el TS.

També podria succeir que ningú més vulgui presentar denúncies malgrat que és difícil i a que hi ha una cinquena columna, votants de C’s, del PP i segurament del PSC que ho tiraran endavant peti qui peti. Tal com diu l’acudit, això no quedarà així, s’inflarà!

I ja que hi som us recomano que de tant en tant us connecteu al Bloc de Solidaritat de Sant Martí, per tal d’estar al corrent de les activitats que desenvolupem.

Tornant al tema principal d’aquest apunt, a l’Avui hi ha algunes lletres a la Bústia que són preocupants. Una mostra:

Vol dir aquest mestre de Cornellà que la situació que ell presenta és generalitzada? Pot ser que les successives conselleries d’educació dels successius governs de Catalunya hagin fet la vista grossa i la situació sigui la denunciada? L’altre dia hi havia una carta d’un altre mestre que explicava que alumnes seus deien “Me mola Franco porqué prohibió el catalan!”

Hi ha algun mestre entre vosaltres que pugui rebatre o afegir coneixements o vivències sobre aquest tema? Us agrairé les respostes!


Joan A. Forès
Reflexions

dimarts, 28 de desembre del 2010

28/12/10. El Periódico “s’oblida” de citar la sinistra actuació de González Bozal en el cas d’Arenys

Benvolguts,
Avui s’ha de parlar de la nova consellera de justícia Pilar Fernández Bozal.
He escollit tres fonts de notícies: l’Avui, Radio Catalunya i El Periódico. Els dos primers comentaristes parlen del paper de la Fernández Bozal en el cas de la primera consulta popular d’Arenys de Munt, C’s per aplaudir-la i Uriel Bertran de SI per blasmar-la. El Periódico “s’oblida” de citar la sinistra actuació de González Bozal en el cas d’Arenys de Munt.

De l’Avui:

C's aplaudeix el nomenament de Fernández Bozal com a consellera de Justícia

El portaveu de Ciutadans, Jordi Cañas, ha assenyalat aquest dimarts que veuen amb esperança la presència de Pilar Fernández Bozal al capdavant de la Conselleria de Justícia. Cañas ha destacat que la nova consellera va atendre a les peticions de Ciutadans per “recórrer la moció il·legal del referèndum d'Arenys de Munt i ha participat a les al·legacions per portar al TC la valoració i l'informe jurídic de la llei de consultes populars”. ”Esperem que la nova consellera no es converteixi al nacionalisme i no es camufli en una nacionalista més i no es converteixi a la insubmissió que ha anunciat Mas”.
Cañas ha considerat “sorprenent” que Mas l'hagi nomenat consellera de Justícia, “però és complicat que la persona que ha participat en les al·legacions al TC sigui consellera de Justícia d'un govern que diu que no complirà la sentència del Constitucional”.

De Radio Catalunya:


La flamant consellera de Justícia del Govern d'Artur Mas, Pilar Fernández Bozal, va ser la responsable de la persecució judicial de la històrica consulta sobre la independència d'Arenys de Munt instigada per l'Estat espanyol. Això és el que assegura el diputat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i impulsor de les consultes Uriel Bertran, que ha considerat 'un atemptat a la democràcia' el nomenament de Bozal. 'Aquest nomenament significa enriure-se'n a la cara dels milers de voluntaris i dels centenars de milers de persones que han organitzat i votat en la Consulta sobre la Independència', ha insistit Bertran, que ha demanat a Artur Mas que no signi el nomenament de la consellera i rectifiqui la decisió.
Durant l'any 2009 Pilar Fernández Bozal era l'advocada en cap de l'Estat a Catalunya, de manera que era la responsable del cos d'advocats de l'Estat quan es va decidir perseguir l'ajuntament d'Arenys de Munt arran de la moció de suport a la consulta del 13 de setembre de 2009. Llavors, la prohibició la va tramitar l'advocat de l'Estat amb simpaties feixistes Jorge Buxadé, de qui directe!cat va informar extensament.
Des de SI Uriel Bertran ha demanat a Mas 'que no signi el decret de nomenament d'aquesta Consellera de Justícia que ha intentat aturar l'exercici democràtic al nostre país'. El diputat independentista afegeix que 'si es fa efectiu el seu nomenament, Solidaritat Catalana per la Independència demanarà la seva dimissió i la seva reprovació al Parlament de Catalunya'.

De El Periódico:
PILAR FERNÁNDEZ BOZAL: Una lletrada de l'Estat davant el TC
Dels 11 noms que formen l'alineació del nou Consell Executiu, probablement el més desconegut fins al dia del seu nomenament és el de l'elegida per dirigir el Departament de Justícia, Pilar Fernández Bozal. Nascuda el 1963 i amb una dilatada carrera professional dins del món de l'advocacia -exerceix des de fa 24 anys-, fins a aquest moment ocupava el càrrec d'advocada de l'Estat en cap a Catalunya, una figura creada pel Govern central el 2007 amb la finalitat de millorar la coordinació de les advocacies de l'Estat provincials i assessorar la Delegació del Govern.
L'elecció té, per tant, substància. Com a responsable de l'Administració General de l'Estat a la comunitat, Fernández Bozal ha exercit un paper no menor en les decisions de l'Executiu espanyol a l'hora de recórrer diverses lleis aprovades pel Parlament (el cas més recent és el de la llei de consultes). Ara, en qualitat de consellera de Justícia, haurà d'enfrontar-se al repte de recuperar, en la mesura que sigui possible, el projecte de creació del Consell de Justícia de Catalunya que la sentència dictada pel Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut va dinamitar completament.

Cal tenir consciència que les notícies, com en el cas del Periódico, són molt sovint enganyoses. Per acció o per omissió. Pel que es diu i pel que no es diu. i per com es diu. Pel missatge subliminal o per la mentida més grollera. El meu pare explicava que L’Esquella de la Torratxa, setmanari satíric català editat des del 1872 fins al 1939, havia publicat una vegada una primera plana de títol “Informació a la madrilenya” amb la cara de dos personatges i amb els peus de gravat: “Ángel Guimerà, excelso poeta español i Perot lo Lladre, gran criminal catalan.” Fa uns anys els “xorissos” d’alt nivell De la Rosa i  Mario Conde, per delictes diferents, de molts milers de milions de pessetes, varen ser jutjats i engarjolats. Curiosament quan els diaris parlaven i potser encara parlen de De la Rosa sempre és “el financiero catalan”, en canvi mai no han parlat del Conde dient “el financiero gallego”...



Joan A. Forès
Reflexions

28/12/10. TC: Una nació catalana sobirana és incompatible amb la nació espanyola sobirana.

Benvolguts,

Hi ha dies que consideres que valdria més no haver-se llevat en aquest país que, per ara, és un apèndix d’Espanya. De tant en tant, però, trobes un article al diari que et reconforta i et recorda que algú hi deu haver cap a ponent, no illetrats evidentment, que tenen criteris justos no embrutats per l’ultranacionalisme espanyol que està de moda rabiosa.

Ahir parlàvem de la claredat amb què Bernat Dedéu explicava que Cap sistema educatiu seriós hauria de tenir com a referència els pares dels alumnes.” Avui parlem del mateix tema, amb plantejaments diferents, però amb les mateixes conclusions amb l’article de l’ARA “La sobirania sentenciada del poble català”. L’autor Juan Carlos Moreno Cabrera és Catedràtic de Lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid.

Uns quants tasts:

“La política lingüística catalana per què s'opta per potenciar la llengua catalana com a llengua vehicular preferent a l'administració catalana i a l'educació no ha sorgit com una imposició de l'Estat central, ni d'un president de la Generalitat ultranacionalista, ni d'un partit nacionalista radical català. S'ha proposat, legislat i dut a terme a partir d'una decisió presa per una institució democràtica i representativa del poble català, com sens dubte ho és el Parlament de Catalunya.”

“Sincerament, crec que la veu democràtica i representativa del poble català hauria de ser la de les institucions catalanes que el representen i que són les que han de defensar i dur a terme la voluntat d'aquest poble, que també hauria de ser sobirà en els afers que el concerneixen particularment. I, sens dubte, l'estatus que ha de tenir el poble català a Catalunya és una cosa que concerneix únicament i exclusivament el poble català.”

“El model lingüístic seguit a Catalunya pretén que no hi hagi cap ciutadà català que no sàpiga el català, per produir una societat lingüísticament integrada a través d'una llengua comuna, de convivència i d'enteniment: la llengua catalana.”

“Entenc perfectament que hi hagi ciutadans catalans que no estan d'acord amb la idea que el català sigui, enfront el castellà, la llengua vehicular preferent en la societat catalana. També hi ha persones que no estan d'acord amb la prohibició de fumar en espais públics i que consideren que aquesta prohibició afecta els seus drets i les seves necessitats individuals.”

“Però si les institucions catalanes són realment representatives i els partits i els seus representants han estat democràticament elegits, aleshores puc dir que aquestes persones no representen la majoria del poble català, sinó una minoria que sembla estar a favor d'un model en el qual el castellà és la llengua vehicular preferent a Catalunya i el català segueix sent només la llengua d'una part de la població catalana, mantenint una situació produïda històricament a través d'un procés de castellanització que ha anat minoritzant progressivament la llengua catalana. Per descomptat, aquestes persones poden associar-s'hi per lluitar per aquest model lingüístic que va en aquest sentit. Però, mentre la societat catalana sigui com actualment és, aquesta minoria no té cap dret a intentar imposar el seu model utilitzant amb aquest fi els aspectes legislatius clarament centralistes i coercitius de l'Estat espanyol.”

“La sentència del Tribunal Constitucional respecte a l'Estatut de Catalunya -aquestes noves sentències del Tribunal Suprem només són aplicacions concretes de la prèvia decisió del Constitucional- és particularment clara quan afirma que no hi ha més nació sobirana que l'espanyola. En essència, el Tribunal Constitucional ha determinat que una nació catalana sobirana és incompatible amb la nació espanyola sobirana.”

“A aquest agafador legal s'hi aferren alguns dels catalans que discrepen de la política lingüística i cultural de Catalunya: el poble català, a través de les seves institucions, no és sobirà per adoptar decisions sobre assumptes que a ell i només a ell li pertoquen.”

De fet tots els arguments del Catedràtic Moreno els podem subscriure la majoria de catalans, o almenys el 51% dels catalans. La comparació amb qui no està d’acord amb la prohibició de fumar en espais públics, ara que la llei és a punt d’aplicar-se, és molt ben trobada .

En un paràgraf no hi estic d'acord, quan diu que "alguns dels catalans que discrepen de la política lingüística i cultural de Catalunya s'aferren a l'agafador legal del TC." No és això, aquests que s'aferren formen part de la guerrilla espanyolista infiltrada a Catalunya.
El Parlament de Catalunya hauria de començar a estudiar la desobediència civil  per a enfrontar-se obertament amb Espanya. Hi ha una cosa que en diuen llistons i ara és el moment d’utilitzar-los! NO PASSARAN!

28/12/10. Estudiar en català

Benvolguts,

Avui el filòsof, músic i articulista de l’Avui Bernat Dedéu fa un fonamentat al·legat de la immersió lingüística que cal llegir atentament.

Estudiar en català

Uns paràgrafs:
“Cal recordar que aquesta sentència es basa primordialment en la idea que els pares puguin triar la llengua vehicular en l'educació dels seus fills. I aquí és on rau l'autèntica tragèdia. Cap sistema educatiu seriós hauria de tenir com a referència els pares dels alumnes. Parlin amb qualsevol mestre i triïn a l'atzar la disciplina; els nostres professors tenen molts menys problemes amb uns alumnes encara per esculpir que amb uns progenitors superbs, fets i drets, que volen imposar-los les pautes de la seva feina amb una grolleria sense mesura.”
...
“Als pares, llibertat de triar? En educació, ja em dispensaran, que no triïn ni el color de la llibreta. Qui ha de dir allò que s'ensenya és la comunitat educativa i els responsables polítics que hem escollit per fer-ho. Fet això, els ciutadans ja sabrem triar quina és la millor oferta per als nostres fills. Però de moment fem-nos un favor a tots; a banda d'exiliar psicòlegs i pedagogs de l'escola, alliberem els nens d'aquests pares tan il·lustrats als quals fa tanta pena que els seus fills siguin fatalment obligats a estudiar en català...”


Joan A. Forès
Reflexions

27/12/10. El moment psicològic. El “moment psicològic” apareix quan en una partida un jugador percep que pot portar a l’altre a una situació delicada i aleshores trobar el moment precís en que l’altre, per motius psicològics està baix de defenses, per destrossar-lo. El “moment psicològic” s’ha usat des d’aquell moment no tant sols per les estratègies dels escacs sinó per a tots els jocs d’estratègia, inclosos evidentment els polítics.

Benvolguts,

En els ambients del joc d’escacs és coneguda l’estratègia que s’anomena com a “moment psicològic”. Aquest concepte fou desenvolupat per Emanuel Lasker (1868-1941) que fou un jueu alemany, matemàtic i campió d’escacs, amic d’Einstein, que va haver de fugir de l’alemanya nazi el 1934. Va ser el segon Campió del món d'escacs, quan va guanyar al primer, Steinitz,  el 1894, conservant el títol durant 27 anys, fins al 1921 en que fou derrotat pel gran mestre cubà Capablanca.

El “moment psicològic” apareix quan en una partida un jugador percep que pot portar a l’altre a una situació delicada i aleshores trobar el moment precís en que l’altre, per motius psicològics està baix de defenses, per destrossar-lo. Segons s‘explica l’estil de Lasker s'ha anomenat "psicològic", atès que molts cops triava continuacions que no eren necessàriament les millors, sinó les que més complicaven el joc a l'adversari amb el que s'enfrontava. Així, en posicions objectivament perdudes, intentava crear complicacions de les que la seva formidable capacitat tàctica li permetia sortir triomfant.

El “moment psicològic” s’ha usat des d’aquell moment no tant sols per les estratègies dels escacs sinó per a tots els jocs d’estratègia, inclosos evidentment els polítics.

Avui hauríem d’analitzar com les jugades polítiques del nostre adversari (o enemic?) utilitzen el concepte de “moment psicològic”. Els adversaris o enemics de Catalunya els coneixem ben bé. Són la caterva de jutges, polítics, mitjans de comunicació, brunetes mediàtiques, cavernes, TCs, TS, TOPs (ja tornaran), borbons, així com els partits polítics d’ultradreta de Catalunya (PP i C’s), però també sindicats i molts d’altres.

  • Va ser “moment psicològic” la resolució del TC sobre l’estatut al començament de l’estiu, època de vacances per tant amb el govern i el poble de Catalunya debilitats, desmobilitzats (no s’esperaven el 10J de tota manera)
  • Va ser “moment psicològic” l’anunci del traspàs de Rodalies amb l’oposició dels sindicats de ferrocarrils que no volen que es traspassessin a la Generalitat, aprofitant que el govern de la Generalitat tenia molts problemes per vendre el merda-traspàs al poble de Catalunya
  • Va ser “moment psicològic” la sentència del TS sobre immersió lingüística just en començar les vacances de Nadal i en ple procés de relleu institucionals, amb baixes defenses per tant
  • Ha sigut “moment psicològic” el recurs al TC de la Llei de Consultes, amb els mateixos arguments de l’anterior
  • I en podríem trobar molts més, qui s’hi apunta a trobar-ne?
Ja veiem doncs que una estratègia del joc d’escacs, passada segurament per les escoles de negocis, acaba sent utilitzada pels enemics seculars de Catalunya que almenys i de forma definitiva s’han tret la careta.

Joan A. Forès
Reflexions

27/12/10. El President de la Generalitat i els comentaris que genera a El Mundo

Benvolguts,

Avui m’he dedicat a llegir diaris espanyols, per saber en el moment de la investidura d’Artur Mas com a 129è President de la Generalitat què en deien. He triat El Mundo. Titular:

Artur Mas toma posesión y promete 'fidelidad' al pueblo de Cataluña

Fa una presentació sense estridències. Correcta sent d’El Mundo. Però el que és divertit i edificant són els comentaris i contracomentaris. Donen idea del nivell cultural dels ejpanyols. Dels setanta i escaig comentaris n’he triat 11:

  1.  ¿Presidente nº 129? ¿Pero cuantos años llevan teniendo presidentes?
  2. La Diputació del General de Catalunya, oficiosamente llamada Generalitat de Catalunya fue fundada en el año 1359 y abolida en el año 1714 por Felipe V (Rey absolutista que fue el que comenzó con las prohibiciones y restricciones a la lengua catalana). Ha llovido ya.. Guste o no hay que reconocerle la historia al pueblo catalán.
  3. FELIPE V NO RESTRINGIÓ LA LENGUA CATALANA PORQUE ESTA NO EXISTÍA COMO TAL EN 1714. A VER SI NOS DEJAMOS DE COCOPLANO Y PENSAMOS COMO DIOS MANDA. SE ELIMINO EL USO DEL LATIN EN LAS PROVIDENCIAS OFICIALES Y SE SUSTITUYÓ POR EL CASTELLANO... NADA DE CATALÁN... COMO NO PODIA SER DE OTRA MANERA PORQUE LO QUE HABÍA ERA UN POPURRÍ DE DIALECTOS QUE SE UNIFICAN EN TORNO AL BARCELONÍ EN EL S.XX. DEJÉMONOS DE MITOS Y FALACIOS HOMBRE!!!!
  4. Artur Mas, President de la Generalitat #129. ¿Hay alguien capaz de explicarme donde estaba España cuando se proclamó el #1
  5. Pués antes de que existiera un ente llamado España
  6. Lo peor es que desvirtua realmente el concepto de Catalunya lo eleva a nación intentando enfrentarlo con la verdadera nación que es la española que realmente es la que esta, no llena, sino llenisima de Historia. Catalunya NUNCA fue una nación soberana, como mucho un principado que perteneció a la corona de Aragón (y no como dicen ustedes catalano -aragonesa) y fue con Castilla el germén de una de las dos naciones de la península ibérica (la otra es Portugal): España! Dios cuanta ignorancia!!!
  7. El Rey de España sigue siendo Rey y su sucesor también será Rey y seguirá una numeración histórica (FELIPE VI) pese a que la Monarquía no tiene ni el poder, ni las competencias que tenia apenas hace un siglo. ¿Quiere decir eso que la Monarquía no existe porque ya no manda, ni gobierna, ni recauda impuestos? Las instituciones tienen su evolución pero siguen siendo instituciones. Mas es el 129 presidente de la Generalitat guste o no.
  8. Soy catalán. Me gustaría sentirme español; pero mientras no se acepte en España que Democracia consiste en un gobierno de la mayoría que respete a las minorías, o sea, que se interpreta que Democracia es la dictadura de la mayoría sin respeto a las minorías, es muy difícil sentirse español a un español no castellano. Por desgracia, algunos comentarios que se expresan aquí parecen indicar que España no cambia: no se aceptan las diferencias, y no se quiere aceptar que España es un Estado plurinacional. De esta manera, a los no castellanos sólo nos quedan dos opciones: o la independencia, o aceptar que somos una colonia.
  9. La mayoria de estos comentarios ilustran de por sí al Reino. Cuánta incultura, cuánta cerrazón, cuánta falta de respeto. cuánta ingratud. cuánto facherío. Se comprende que uno no quiera ser de dónde ni le quieren ni le entienden ni le respetan ni le oyen. Adeu España, nunca fue un placer y sí una imposición bélica. Poned precio a nuestra independencia, siempre será mejor pagaros que ser expoliados.
  10. Ramón Llull escribió en catalán dos obras narrativas extensas, el Blaquerna (1283) y el Libro de maravillas (1287-1288), : como ves una lengua más antigua que los primeros textos en castellano.
  11. tienes ni idea (posiblemente , tu enloquecida españolidad no te deja ver más allá..) .Lo mejor es tu comentario de los dialectos alrededor del barceloní para negar la existencia de una lengua..es como si yo te dijese que el español no existe como tal porque se trata de dialectos alrededor del acento manchego. Ejpaña es así, no tiene remedio y no os queremos mucho (Aunque Almodóvar mola mazo) y vosotros a nosotros tampoco (solo os gustamos cuando os invitamos a rondas gratis). Dejadnos ir..
  12.  ¿Y si los catalanes declarasen unilateralmente la independencia y esta fuese reconocida por EEUU, Gran Brataña, Francia, Alemania y Rusia, y el consejo de las Naciones Unidas? ¿Podría la oposcion de España hacer algo? Pero si esta es una posibilidad, ¿porque no se hace? ¿Acaso hay algun misterio insondable de la alta politica? Solucion en Wikileaks
Conclusions:
·         El franquisme sociològic impregna tots els comentaris provinents d’Ejpanya. Fa gràcia de veure amb quin sentit d’incredulitat pregunten els illetrats què hi havia abans del 1978!
·         Cal explicar-los, encara que no siguin capaços d’entendre-ho, i potser no és culpa seva, que Catalunya no va néixer en el moment de crear la Constitució del 1978. http://es.wikipedia.org/wiki/Presidente_de_la_Generalidad_de_Catalu%C3%B1a
·         Cal explicar-los, encara que no siguin capaços d’entendre-ho, i potser no és culpa seva, que el català ja existia fa 1000 anys. http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_llengua_catalana
·         Quan a obres catalanes no s’ha d’oblidar les 4 Cròniques de Jaume I (segle XIII), Ausiàs March (segle XV) i el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell (publicada el 1490)
·         És important veure el sentiment de colònia que cada cop més impregna els comentaris. I els clams de: “Dejadnos ir” o el genial “Poned precio a nuestra independencia, siempre será mejor pagaros que ser expoliados.”
·         Podeu llegir l’article sencer i els comentaris a:


Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 27 de desembre del 2010

26/12/10. El català i El país dels cecs d'H.G. Wells

Benvolguts,

Tal com diu en Tharrats el català està en perill. Afirmació categòrica de tots els lingüistes, començant pel malaguanyat Joan Solà. Malgrat el clam unànime de les autoritats lingüístiques els destralers del govern espanyol, els jutges, el PSC, el PP, els C’s, el Defensor del Pueblo i altres espècimens celtibèrics continuen agredint. Els que són autoritats però no lingüístiques com la Núria de Gispert (que per cert parla un català infecte) de CiU o l’ex-conseller d’educació Maragall del PSC consideren que l’agressió del TS no tindrà conseqüències apreciables...

Si es mira amb perspectiva històrica el que volen els espanyols és que el català desaparegui i la seva política no és ni matussera ni erràtica. Senzillament, utilitzen les “seves” lleis per ultimar una llengua ja molt tocada per les successives invasions d’espanyols que han anat diluint la presència del català a Catalunya, ajudats per les cinquenes columnes del PP, dels C’s i del PSC, amb la seva fal·làcia del bilingüisme, i al mateix temps utilitzen els “seus” tribunals per agredir un cop i un altre el malferit català i com a conseqüència estan també rebentant el país, les seves arrels, com dèiem ahir...

Aquestes circumstàncies venen a tomb per explicar un conte. Una història de Ciència Ficció d’H.G. Wells del 1899 anomenada “El país dels cecs”. En faré una brevíssima sinopsi:

“En una vall perduda dels Andes hi viu una comunitat que havia arribat feia 15 generacions, poc després de la colonització i que fortuïtament varen quedar aïllats del mon per un terratrèmol i unes esllavissades de roques. La particularitat d’aquesta comunitat és que tots són cecs degut a una malura que portaven els primers arribats i que es va anar transmetent de pares a fills. Tanmateix els habitants de la comunitat es varen anar acostumant a la seva condició i varen crear una forma de vida col·lectiva apropiada a les seves limitacions. Varen cultivar hortalisses i fruiters, varen domesticar llames, els rumiants dels Andes, i per tant tenien llet i carn a la seva disposició. Al mateix temps es varen dotar d’una cosmogonia pròpia també adaptada a la seva condició. Al llarg de les generacions varen anar creant la mitologia adaptada a aquella cosmogonia i per tant varen arribar a creure que el mon només era aquella vall, que lluny de les muntanyes del voltant no hi havia res i que sempre havia sigut així. Els deus havien fet que hi hagués períodes de calor (quan el sol il·luminava però ells no sabien que hi hagués un sol) i de fred (a les nits), per tal que ells poguessin viure millor. Per tant van adaptar el seu ritme de treball i els seus costums al clima que percebien. Treballaven de nit que feia una fresqueta agradable i dormien de dia quan feia massa calor per treballar el camp. També varen edificar les cases sense finestres ja que no necessitaven que hi entrés la llum.

Varen continuar parlant el castellà dels primers arribats (arcaic segons la percepció moderna) i si ells eren els únics habitants del mon i aquella era la seva llengua no podien imaginar que hi hagués altres països, altres habitants i altres llengües o llengües evolucionades del seu castellà original.

Fins que un dia un alpinista que s’havia perdut mentre una expedició escalava un dels pics dels Andes, va caure per una gran gelera, va anar relliscant i rebotant per pedres i prats, va esllavissar-se per llarguíssims pendents fins que sa i estalvi va aturar-se de la caiguda dins de la vall.

L’alpinista que es diu Núñez entra en contacte amb els pobladors, que no poden arribar a entendre d’on ve, però l’acullen i mig l’entenen. Núñez s’adona que són cecs, i comença a treballar amb ells.

Repetides vegades intenta fer-los entendre que ell té uns òrgans que li permeten veure, verb que ells no entenen i col·legeixen que no sap parlar correctament i que diu coses incomprensibles.

Núñez s’adona que és molt difícil sortir de la vall i pensa que “en el país dels cecs el borni és l’amo”, per tant pretén demostrar-los que ell ha de manar perquè hi veu i la resta de gent no hi veu. Però no se’l creuen. El troben maldestre per fer feines a la nit, intenta explicar la idea de la vista als habitants. No ho entenen. Els diu que són "cecs". No tenen la paraula cec en el seu vocabulari. El prenen per curt. És més, a mesura que s'adonen de les coses que no sap fer (sentir el so de l'herba quan algú la trepitja, per exemple), intenten controlar-lo. Ell, a la vegada, es frustra cada cop més. "Vosaltres sou cecs i jo hi puc veure. Deixeu-me tranquil!". Els habitants, però, no el deixen tranquil. Tampoc no s’adonen  de les virtuts del seu especial poder. Ni tan sols l'objectiu últim del seu afecte, una jove que a ell li sembla "la cosa més bonica de tota la creació", entén la bellesa de la vista. La descripció que Núñez li fa de tot allò que veu "li semblava la més poètica de les fantasies, i ella escoltava la seva descripció dels estels i les muntanyes i de la seva pròpia bellesa dolça i blanca com si fos un plaer culpable." "Ella no s'ho creia," ens conta Wells, i "només ho entenia a mitges, però estava misteriosament encantada."

Quan Núñez anuncia el seu desig de casar-se amb el seu amor "misteriosament encantat", el seu pare i el poble s'hi oposen. "Mira, estimada," li diu el pare, "és un idiota. Té al·lucinacions. No sap fer res ben fet." I duen Núñez al metge del poble. Després d'una revisió exhaustiva, el metge dóna la seva opinió. "Té el cervell afectat", els informa. "Què l'afecta?" pregunta el pare. "Aquelles estranyes coses que ell anomena ulls [...] estan malaltes [...] d'una manera que li afecten el cervell." El metge continua: "crec que puc dir amb prou certesa que per curar-lo totalment només hem de fer una petita i senzilla operació, és a dir, extirpar els cossos que originen aquesta afecció [els ulls]." "Gràcies a déu per la ciència!" li diu el pare al metge. Li comuniquen a Núñez aquesta condició per a poder casar-se amb la seva estimada.”

No explicaré el final, ja que val la pena de llegir el conte. Però explicaré les meves reflexions des que vaig llegir-lo als 15 anys. L’autor ens ve a dir que aquella societat sense ulls, és incapaç de comprendre que hi ha qui té aquells òrgans de visió que els fan més aptes per desenvolupar-se a la vida i consideren que cal extirpar aquelles prominències a la cara de Núñez que el fan diferent. Els cecs volen que tothom sigui igual. No accepten les diferències.

L’analogia amb la mentalitat espanyola és evident: Tots som iguals (ho deu dir la Constitució), si algú es creu que és diferent (catalans, habitants d'Euskadi) no es valora ni es debat l’opinió d’aquest algú sinó que se’l fa igual que els altres, amb els mitjans que calgui per molt traumàtics que siguin (la guerra, la deportació, la mescla amb immigrants que ells mateixos envien, l’anorreament de la cultura). I ja som tots iguals (en la nostra estultícia).

...

Tanmateix, no em puc estar de dir-vos que Núñez vist el panorama que se li presenta... escull la llibertat!

Joan A. Forès
Reflexions