dimarts, 6 de desembre de 2016

06/12/2016. Franquisme. DIA DE LA CONSTITUCIÓ. El Tribunal Constitucional, crònica d'una degradació. Pep Martí. Del TC que va deixar la LOAPA fora de combat a l’actual hi ha un gir cap a la recentralització de l’Estat. 1981: L’església, la magistratura i la policia es mantenen intactes després de la mort de Franco el 1975 i la transició del 1978. El TC no pot fer tasques pròpies d'un tribunal sancionador perquè és un àrbitre, no forma part del poder judicial".

Benvolguts,

Avui comentem un notable article del també notable Pep Martí! El Tribunal Constitucional, crònica d'una degradació”. I és la progressiva degradació del TC el que ens conta. La frase que trobo més clara és aquesta: 

El TC no pot fer tasques pròpies d'un tribunal sancionador perquè és un àrbitre, no forma part del poder judicial",


“Després de 5 anys l’Espanya postfranquista es debat entre les reformes formals audaces i la impossibilitat de fer passar la democràcia a la vida quotidiana a causa de la supervivència de forces intactes després del franquisme: l’església, la magistratura i sobretot la policia. El problema de les forces armades no ha estat fins avui més que un problema de la imaginació. El fre real constant el constitueix la policia...” [En aquest cas crec que es va equivocar…]
L’articulista encara el problema de fons: La supervivència de forces intactes després del franquisme: l’església, la magistratura i sobretot la policia (el més monstruós error comès després de la mort de Franco).
L’article analitza globalment els problemes de fons d’Espanya i postula que tots tres poders, l’església, la magistratura i la policia es mantenen intactes després de la mort de Franco el 1975 i la transició del 1978. En aquell moment el problema més urgent era la tortura practicada per la policia i la guàrdia civil i per això l’articulista li dóna més relleu. Tampoc considera que l’Exèrcit fos perillós i resulta que Tejero, Armada, Milans del Bosch, el borbó (?) i d’altres ja estaven congriant de feia temps un cop d’estat per el 23F!
Un cop la pseudo-democràcia estabilitzada i la traïció al poble consumada, amb la LOAPA, el café para todos, etc,  s’ha vist tanmateix que els nínxols franquistes es mantenien també en els altres poders. I creaven noves fornades de franquistes. Per mostra:

·       la policia i la policia paralela, el GAL del Felipe González (el senyor X?),

·       l’església de Rouco Varela i de la Conferència Episcopal Espanyola (propietària de la COPE),

·       i la magistratura, tota la caterva de jutges que s’han perpetuat en els seus mètodes franquistes, no admetent judicis en català a Catalunya, no volent aprendre la llengua, alimentant els tribunals franquistes que abans es deien TOP i que ara es diuen Audiencia Nacional, TSJCC, Suprem i Constitucional.”

Segurament que a més dels poders citats a l’article d’Anne M. Romero caldria afegir-hi el poder legislatiu i l’executiu i l’obscena relació entre els tres poders de Montesquieu!
En segons quins informes és església-judicatura-policia, en altres judicatura-policia-exèrcit, etc. Ara bé “En totes les travesses hi surt la judicatura!”

Vegem l’article d’en Pep Martí: 

DIA DE LA CONSTITUCIÓ
El Tribunal Constitucional, crònica d'una degradació

Del TC que va deixar la LOAPA fora de combat a l’actual hi ha un gir cap a la recentralització de l’Estat

 Els magistrats de la primera etapa, juristes de formació sòlida, van anar deixant lloc a figures polèmiques i partidistes


06/12/2016 a les 07:30h




El Tribunal Constitucional | José M. Gutiérrez

El 5 d'agost de 1983 és una data memorable en la història del Tribunal Constitucional (TC) espanyol. Aquell dia, el TC va deixar sense efectes catorze articles de la llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOAPA), que el PSOE i la UCD havien consensuat poc després de l'intent de cop d'estat del 23-F per limitar la capacitat legislativa de les autonomies. El clima de regressió que va seguir a l'intent de Tejero i la pressió militar va ser aprofitar pels sectors més centralistes dels dos grans partits per intentar recuperar per a l'Estat el poder que havien hagut de cedir a Catalunya i el País Basc en l'inici de la transició.

Els partits nacionalistes i el PCE van recórrer al TC, que els va acabar donant la raó, agafant per sorpresa la classe governant espanyola. L'alt tribunal va demostrar en aquell moment la seva independència davant totes les pressions. Una situació que ara seria inimaginable.   

D'aquell Tribunal Constitucional a l'actual, en què els mitjans oficials ja s’atreveixen fins i tot a anunciar per endavant el sentit de les seves decisions, hi ha un llarg camí tal com van posar, per exemple, en evidència els vots particulars dels seus magistrats progressistes contra la llei que l'ha convertit en sala penal. La jurista Mercè Barceló, catedràtica de Dret Constitucional a la UAB, és una de les veus més crítiques al paper que està jugant el TC enfront el procés sobiranista. En declaracions a NacióDigital, Barceló creu que "hi ha molta distància entre aquell TC d'inicis dels anys vuitanta i l'actual".

"Que el Constitucional hagi donat per bona la nova llei del govern Rajoy que li atorga poder sancionador ja diu moltes coses.
El TC no pot fer tasques pròpies d'un tribunal sancionador perquè és un àrbitre, no forma part del poder judicial",
sosté. Barceló es refereix a la llei 15/2015 que permet al TC sancionar qui incompleixi les seves sentències, un dard pensat per llançar-lo contra els dirigents sobiranistes i que va costar-li contestació interna.

La catedràtica considera que "la sentència de l’Estatut va ser un moment decisiu en la politització del tribunal", però el canvi es va donar molt abans. "El TC dels anys vuitanta i fins ben entrats els noranta ha de ser reconegut com un tribunal jurídicament sòlid i que vetllava per preservar la seva independència. Això no vol dir que no es produïssin pressions i que el TC no hi fos sensible. La mateixa sentència de la LOAPA no la va anul·lar plenament", ressalta Barceló.

Del llegat truncat de Manuel García-Pelayo…

Manuel García-Pelayo va ser el primer president del TC. Era un jurista d'enorme prestigi. Havia estat influït per l'escola alemanya i format a la llegendària Residencia de Estudiantes, on va conèixer Dalí i Lorca. Quan va esclatar la guerra civil, García-Pelayo es va enrolar a l’exèrcit de la República. Després del conflicte, va patir internament en camps de concentració i va topar amb dificultats per seguir la seva carrera a l'Espanya de Franco. Així és que va marxar a Amèrica Llatina. Es va establir a  Veneçuela, on van saber aprofitar la seva vàlua i va esdevenir un jurista de referència. La seva designació per presidir el Constitucional no va ser fàcil i va ser fruit d'una batalla política entre el PSOE, que l'avalava, i la UCD.

García-Pelayo defensava un TC que treballés una bona tècnica interpretativa i que es blindés davant les pressions del govern. Aquestes sempre van existir i, de fet, formen part del joc polític. N'hi va haver, i moltes, en relació al decret-llei d'expropiació de Rumasa. En aquest tema, el TC es va dividir pràcticament per la meitat, i al final es va donar per bona l’expropiació amb el vot de qualitat del mateix president. García-Pelayo mai va assumir els atacs que li llançava l’esquadra mediàtica més propera a la dreta espanyola i quan va concloure el seu mandat, el 1986, va tornar a Caracas.

Mercè Barceló destaca la capacitat jurídica de magistrats com Francisco Tomás y Valiente o Luis López Guerra, que van ser continuadors de l’escola de García-Pelayo. D'aquests anys hi ha la sentència sobre la llei catalana d'immersió lingüística, que el TC va considerar plenament constitucional. Era l'any 1994.  

…a la politització amb Jiménez de Parga…  

A partir de finals dels anys noranta, es comença a produir una inflexió al TC. El xoc entre els dos grans partits s'evidencia i es busquen perfils més còmodes. En la renovació del 1998 ja hi ha un bloqueig de nou mesos. Després de l'elecció del magistrat Manuel Jiménez de Parga com a president (2001-2004), comencen a passar coses sorprenents. Jiménez de Parga fa unes declaracions en què carrega sense que vingués a tomb contra el lehendakari Juan José Ibarretxe, quan va dir que "als Estats Units cap lehendakari d'Oklahoma s'oposa a les mesures de Bush", i va fer una defensa del paper del TC per reforçar l'Estat. Va ser un senyal per saber cap on anirien els trets a partir d'aleshores.

La sentència de l'Estatut feta pública el 28 de juny del 2010 va suposar un abans i un després, però es va coure molt abans. Ja feia anys que la composició del TC s'havia convertit en una batalla campal entre els dos grans partits. Curiosament, però, la major part dels magistrats proposats per PP i PSOE compartien la mateixa visió unitarista de l'Estat. La concepció d'un TC entès com un àrbitre entre l'Estat i les comunitats autònomes -llegat de García-Pelayo- havia estat apartada.

Per part del PP van entrar al TC juristes molt reaccionaris, com Luis Rodríguez Arribas o Roberto García-Calvo, que va ser governador civil d'Almeria i cap provincial del Movimiento els anys setanta. Però alguns dels designats pel PSOE també van destacar per una posició aferrissadament espanyolista, com va ser el cas de Manuel Aragón. En el procés que va dur a la sentència es van produir tota mena d'incidències, amb recusacions –com la del magistrat català Pérez Tremps-, pressions per part de la dreta política i mediàtica i ajornaments inexplicables.       

…i finalment, un president amb carnet del PP

Immediatament després de la sentència de l'Estatut, entrava al TC Francisco Pérez de los Cobos, que el 2013 seria elegit president del tribunal. La seva antiga militància de carnet al PP va generar polseguera i es va convertir en el símbol de la politització d’una institució que en un inici havia aconseguit ser de les més prestigioses de l'Estat.


 Pep Martí

Joan A. Forès
Reflexions

Complements

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada