dimecres, 28 de desembre de 2016

26/12/2016. Procés. Judicial. Josep Casulleras entrevista Iñaki Anasagasti: ‘Us enviaran els tancs jurídics, els mediàtics i potser els altres’. Anasagasti ha estat durant trenta anys a les corts espanyoles, com a diputat i com a senador del PNB. Ha viscut des de dins els anys posteriors al cop d’estat del 23-F (insisteix que Juan Carlos hi va estar implicat), fins a la crisi que ha desencadenat el procés independentista català, que ha fet tremolar els fonaments constitucionals de l’estat...

Benvolguts,

Suposo que coneixeu Iñaki Anasagasti. És un paio molt llarg. Tant si el coneixeu com si no, us proposem que fullegeu el seu article sobre el Juanca i el 23F, i posats a fer fullegeu tots els articles del Bloc Reflexions inspirats per l’Anasagasti. Des del seu punt de vista i des dels seus criteris religioso-polítics dóna savis consells als polítics catalans. L’enfocament de les relacions amb l’Estat i el Règim borbònic són completament diferents dels nostres. Alguns molt concrets.

Vegem l’article, i prenem-ne nota:


Iñaki Anasagasti: ‘Us enviaran els tancs jurídics, els mediàtics i potser els altres’

Entrevista a l'històric diputat i senador del PNB · Parla del procés català i del basc, de Rajoy, d'Aznar i de la monarquia
 
26/12/2016  22:00

Pocs polítics coneixen tan bé la política espanyola com Iñaki Anasagasti. Ha estat durant trenta anys a les corts espanyoles, primer com a diputat del PNB i després com a senador. Ha viscut des de dins els anys posteriors al cop d’estat del 23-F (insisteix que Juan Carlos hi va estar implicat), el declivi del felipisme i la duresa dels anys d’Aznar, la renúncia a les armes d’ETA, fins a la crisi que ha desencadenat el procés independentista català, que ha fet tremolar els fonaments constitucionals de l’estat. En aquesta conversa, ens parla de polítics que coneix prou bé, com ara Rajoy, Aznar, Duran i Lleida

Fa poc vau dinar amb Duran i Lleida. Com el vau veure?
—A mi em fa pena la situació d’Unió, com a partit històric de Catalunya. Hem treballat conjuntament amb ell, i tenim relacions personals consolidades durant anys. Duran, el vaig conèixer el 1975, quan els equips demòcrata-cristians van organitzar a Berlín unes jornades. Ara el veig frustrat. Ell s’adona que potser havia d’haver-se retirat dos o tres anys abans, perquè les sigles d’Unió no desapareguessin. Però és un polític de raça. I un polític de raça no és mor; és mal enterrat.

I aquest és el cas de Duran?
—Sí, indubtablement.

A Catalunya els contraris a la unilateralitat han esgrimit Urkullu, la seva moderació i el seu peix al cove.
—Nosaltres tenim una estratègia diferent. S’ha de recordar que nosaltres ja vam transitar aquest camí amb el president Ibarretxe, i va arribar fins on va poder arribar. I ara tenim un pacte amb el Partit Socialista perquè Bildu té vertigen a pactar. Nosaltres tenim un passat recent que dificulta molt tenir la mateixa situació que Catalunya. Fonamentalment, perquè ETA no s’ha dissolt encara, perquè cada dos per tres tenim un comunicat d’ETA, perquè l’esquerra abertzale quan mor Fidel Castro li fa un homenatge… El món de l’esquerra abertzale tampoc no s’ha desprès ben bé d’allò que van ser cinquanta anys de violència.

La diferència amb Catalunya també deu ser que la pressió social per a fer aquest camí no és la mateixa que al País Basc. I hi ha la diferència de tenir o no tenir un concert econòmic.
Sí, però aquí sóc crític. Al començament de la transició, el 1977 i el 1978, tant Pujol com Roca ens deien que no reivindiquéssim el concert econòmic per a Guipúscoa i Biscaia, que havien estat considerades pel franquisme províncies traïdores, perquè no hi havia res més odiós que la recaptació. I nosaltres argumentàvem que qui recapta, mana. I si això ha funcionat durant cent trenta anys per què no hauria de continuar funcionant? Ells no; ells tenien una visió molt a curt termini, molt petita. Crec que en aquell moment Catalunya hauria pogut tenir el concert econòmic, i la història hauria estat una altra. No el van voler. Ara sí, ara tots volien els pacte fiscal, i que quedi clar que Catalunya té tot el dret de reivindicar-lo.

Hi havia altres elements damunt la taula, com la llengua. I la tutela militar amb què es va fer la constitució.
—Sí, és cert. Aleshores hi havia tres demandes: la catalana, la basca i la gallega. I en la discussió constitucional Fraga va dir a Miquel Roca que nacionalitat equival a nació. I Roca va dir que, efectivament, nacionalitat era nació. Però ara tothom és una nacionalitat: Andalusia, Múrcia… I així anem com anem. Si no es comprometen els partits que teòricament, com diuen ells, vertebren Espanya, el PSOE i el PP, a tornar a una situació anterior i a reconèixer que Catalunya és una nació…

Potser ja no hi ha marxa enrere. Espanya és reformable?
—És molt difícil. I sobretot pels mitjans de comunicació espanyols, per la ‘Brunete mediàtica’, que dispara de seguida que es mou res. I una altra cosa: si el 1978 algú hagués dit que Madrid seria una autonomia i que tindria bandera i himne l’haurien dut al frenopàtic. I ara en canvi tots són ben feliços amb l’autonomia madrilenya. Aquest sí que és un gran privilegi, el de Madrid. I Madrid evidentment no vol que es toqui res. I la gran administració, encara menys. Aquests últims quatre anys hem vist com tot el que s’aprovava al parlament basc anava directament al Tribunal Constitucional. Això és impossible de canviar? Doncs ja veuran què es trobaran.

Us veig crític amb Convergència.
—Jo he conegut una època en què quan parlava un diputat de CiU baixava la borsa. I tenien divuit diputats. Ara el Partit Demòcrata és al grup mixt a Madrid, Mas ha hagut de dimitir… Nosaltres no volem seguir aquest camí. I per això som molt més cauts.

Voleu dir que Mas no hauria hagut de seguir aquest camí?
—Hauria d’haver calculat més els passos. Perquè és una porta que s’obre i al final et devora.
Hauria d’haver mesurat molt més bé els passos que feia i tenir una estratègia molt més acabada.

Urkullu és crític amb la via unilateral catalana. Què en penseu?
Que va cap al xoc de trens. Nosaltres hem estat solidaris amb Francesc Homs quan va anar a l’Audiència, i contra les ofensives del Tribunal Constitucional. Farem tant com puguem per ajudar la situació catalana, però ho volem fer d’una altra manera. Veurem fins a quin punt aguantaran el torcebraç. El president Puigdemont té tota la meva admiració. Quan hi hagi un envit fort de Madrid, la gent es farà enrere? Tenim curiositat per a veure això. Una cosa són els polítics imbuïts d’aquest paper històric, i una altra cosa és la gent de la gran administració catalana.

Us veig prudent sobre el procés català.
—Sí, veient-lo venir, ajudant en allò que sigui possible, no molestant. El president Puigdemont va ser a la presa de possessió d’Urkullu. I el lehendakari va fer un discurs com a representant de l’estat; en canvi, Puigdemont no va llegir aquelles clàusules [sense referència ni al rei ni a la constitució] quan va prendre possessió del càrrec. Són dues estratègies diferents.

Veieu possible que Catalunya sigui independent a curt termini?
Ho veig molt difícil. No pas per la voluntat catalana, sinó per la voluntat espanyola. Quan vaig anar a Madrid, Xabier Arzalluz em va dir que em fiqués a la comissió de Defensa, i que, si podia, anés a fer un tomb pels quarters. I efectivament ho vaig fer. Quan el vaig tornar a veure, em va preguntar: has vist els tancs que tenen? I les armes? Vull dir amb això que Espanya existeix.

De debò que enviaran els tancs?
Els tancs jurídics, sí. I la ‘Brunete mediàtica’, també. Els altres tancs serà difícil. Potser… No ho sé. Sí que crec que Puigdemont aguantarà el torcebraç, però dubto si els altres aguantaran. Perquè lògicament la gent té por del seu futur, del seu sou, de la seva estabilitat… I amb això jugarà Madrid. I és complicat per a un polític que no tingui darrere la seva administració. Però de totes maneres crec que aquesta lluita política s’ha de fer.

Hi acabarà tenint cap paper Felipe VI, en el procés català?
No, cap. La monarquia borbònica és incapaç d’assimilar-lo. A Catalunya recordeu especialment Felip V, oi? Fins i tot van suggerir a Juan Carlos que quan tingués un fill no li posés el nom de Felip. Però ho va fer, per enviar un missatge a Catalunya: mireu, ací en teniu un altre. Felipe VI no farà res; farà tant com pugui per conservar la corona.

I se’n sortirà?
No. Perquè és un anacronisme. Nosaltres el 1978 no vam reclamar el dret d’autodeterminació a la constitució, sinó el pacte amb la corona. Perquè al cap i a la fi pensàvem en un rei que s’ocupés de la política exterior i que deixés organitzar-nos com volguéssim. Però això no va prosperar, quan vam dir que la sobirania no residia en el poble espanyol, sinó en els pobles que componen la península Ibèrica. Incloent Portugal! Per què Portugal té el dret de ser un estat independent i no Catalunya i el País Basc no? Perquè és una qüestió d’armes? De matrimonis?

Sembla que la monarquia no faci res. Però sí que es belluga i té els seus negocis.
—Si el PSOE s’ho hagués pres seriosament, com a partit republicà que en teoria era, Juan Carlos no hauria actuat amb tanta impunitat. Després de Franco l’exèrcit veia en el rei el gran garant. Però això ja no té cap sentit. El paper que s’atribueix al rei en la constitució és el d’àrbitre i de moderador. I tots sabem què és un àrbitre: i aquest no n’és, perquè és part, i no jutge. És part del problema. Veig el rei com un senyor que defensa el seu lloc de treball.

I s’enriqueix personalment?
—Ah, aquest no ho sé. L’altre [Juan Carlos], sí, era un comissionista. Jo ja ho vaig dir des de molt aviat; que la monarquia a Espanya no serveix absolutament de res, que és una monarquia corrupta, de comissions i de desfilades. La gent del PP em va dir etarra i moltes més coses. I vaig començar a fer preguntes al congrés, quan el rei desapareixia per anar a caçar óssos a Romania, o quan tenia amants mantingudes per l’erari públic… I al final, amb el viatge a Botswana la gent ja va veure que era veritat tot allò que dèiem. Fins i tot uns certs mitjans que van ser els grans silenciadors de totes aquelles corrupteles de la cort espanyola.

Com la veieu, la topada entre Rajoy i Aznar, coneixent-los com els coneixeu tan bé tots dos?
—Jo crec que Aznar volia un majordom, algú submís i a les seves ordres, i que la FAES fos el gran far. I Rajoy no li ha fet ni cas. Rajoy és un home intel·ligent, bon parlamentari, que sap mesurar bé els temps. I aconseguir que Aznar se’n vagi és com un miracle. Però és que Rajoy s’ha quedat sense Esperanza Aguirre, sense Granados, sense Rita Barberá… I en aquest moment el PP gira al seu voltant.

I què pretén ara Aznar?
Aznar vol influir. Va deixar de ser president jove i es va pensar que podria influir. Ell veu en l’horitzó el perill català, un perill que es pugui contagiar al País Basc; veu un perill en Podem… No crec que vulgui formar un partit nou. Ell, al cap i a la fi, va refundar el PP. Es pensa que des de la seva FAES pot influir i ser un líder d’aquesta dreta dura i cada dos per tres marcar el terreny.

No provarà de tornar a dirigir el PP?
—No, ell sap que no és el seu temps. Hi ha un grup d’incondicionals que fan pressió, però no tenen importància dins el PP.

Si en les últimes eleccions el candidat del PP hagués estat Aznar en comptes de Rajoy hauria tret majories absolutes?
Hauria estat a prop. Perquè en una situació de crisi la ciutadania demana gent que parli clar. I amb tanta confusió, amb un Podem que fa por…

S’hauria ‘lepenitzat’?
Sí. Hauria tret la part pitjor del ciutadà espanyol, allò de ‘ara ho veureu, amb aquest paio’. Això és molt espanyol, molt de Cid Campeador.

Hi acabarà havent eleccions avançades a Espanya?
—Depèn del PSOE. Ara Rajoy fa esforços perquè la seva crossa política sigui el PSOE, i els socialistes tenen molt d’enrenou intern. Rajoy haurà d’entendre que la majoria absoluta és un record del passat i haurà de negociar, tant si li agrada com si no. Jo crec que hi ha les condicions perquè sigui una legislatura bona.

Quines condicions?
—La meva experiència a Madrid és que, a nosaltres com a partit nacionalista, ens interessa que el partit de govern no tingui la majoria absoluta, que sigui feble. I el que tenim davant és un PP que ve d’una majoria absoluta que no vol negociar i que ha aprovat lleis molt dolentes.

El futur de la legislatura també pot dependre del PNB i de si facilita la governabilitat a Rajoy.
—Sí, però el PP en aquest moment considera que el seu partit d’acompanyament ha de ser el PSOE, que veu dèbil. I hem vist petites trifulgues. I nosaltres anem a Madrid fonamentalment a dur endavant la nostra agenda. Un temps enrere, quan CiU funcionava, aconseguíem coses que semblaven impossibles de la dreta, com ara eliminar el servei militar obligatori, la figura del governador civil… Coses que semblaven intocables. I no van tenir cap més remei que negociar.
Josep Casulleras

Joan A. Forès
Reflexions


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada