dijous, 29 de desembre del 2016

29/12/2016. Franquisme. Joan J. Queralt. El decorador del Rei. Ens podem preguntar com pot parlar de servar la llei qui no té obligació de servar-la? En tot el discurs no va aparèixer ni la paraula atur, ni juvenil ni de cap mena, ni la paraula corrupció, ni l'expressió violència de gènere. Llei i més llei, molts (indefinits) valors en comú, sense esmentar-ne cap i, això sí, molta esperança. Deu ser perquè l’esperança és l’últim que es perd

Benvolguts,

El doctor Queralt en l’article El decorador del Rei explica que el Felipe parla de llei però ell i la seva família i la corona i la monarquia i la mare que els va parir estan tots englobats en una bombolla anomenada privilegi que precisament no té res de llei.

Per entendre’ns i segons la Viqui:

Un privilegi (etimològicament, llei privada; per oposició a la llei general) és una forma jurídica que consistix en una disposició del poder legislatiu que dóna un tractament d'excepció beneficiós a una persona, grup de persones o a una població respecte de les lleis comunes a la resta.

Per tornar-nos a entendre, vol dir que hi ha dues menes de persones, les sotmeses a la llei comuna i les no sotmeses a la llei comuna (el Felipe i parentela).

Els privilegis al Felipe li venen de qui li poden venir o sigui de Déu com al Franco, del franquisme, de l’Ejército espanyol, etc.

Aleshores ens podem preguntar com pot parlar de servar la llei qui no té obligació de servar-la?

Quan erem petits i no hi havia mòbils jugàvem a altres jocs, per exemple el joc de l’oca o el parxís, o els de guerra de vaixells, o el "saltar i parar" o el "cavall fort", però també a altres jocs, com un que es deia “ni ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata”, que consistia a fer un relat amb la condició que no podies dir aquells mots i si els deies perdies! Doncs un altre detall interessant de l’article del doctor Queralt sobre el discurs reial és el del següent paràgraf:

Deu ser per això que en tot el discurs no va aparèixer ni la paraula atur, ni juvenil ni de cap mena, ni la paraula corrupció, ni l'expressió violència de gènere. Llei i més llei, molts (indefinits) valors en comú, sense esmentar-ne cap i, això sí, molta esperança. Deu ser perquè l’esperança és l’últim que es perd.

En el que es demostra que el Felipe en un relat o discurs de 10 minuts té la traça de no dir ni atur, ni juvenil ni de cap mena, ni la paraula corrupció, ni l'expressió violència de gènere, ni Catalunya, ni destrozado ni Seguridad social, ni pensiones ni etcètera...

Vegem l’article:

OPINIÓ
El decorador del Rei
Joan J. Queralt 

Barcelona. Dijous, 29 de desembre de 2016

El discurs del Rei del passat dia 24 va ser un exemple d’autoajuda, d’absència d’autocrítica, de paraules ritualment reiterades any rere any, amb molts punts essencials deixats de banda, sense esmentar. Els redactors governamentals del discurs van presentar a La Zarzuela un autèntic garbuix de llocs comuns, conceptualment destil·lats del ranci conservadorisme de La Moncloa. Semblava, però, que el monarca s’hi trobava còmode. Tampoc és gens estrany, quan el mateix monarca va requerir només de la tramesa d’un mail, rebutjant la presència física de la presidenta del Parlament, per comunicar-li que Carles Puigdemont havia estat elegit president de la Generalitat. Malament pot satisfer tota la comunitat d’interessos, sentiments culturals, o de qualsevol mena, qui així es comporta.

L’únic que va quedar clar -sense esmentar el pecador, però sí el pecat- és la desafecció d’una gran part de catalans, com mai hi ha hagut en la història contemporània –tema segons sembla sobrer a l’hora de prendre decisions- i la censura a qualsevol moviment que alteri l’statu quo. 

Tot, adobat amb el ja habitual ritornello que sense respecte a llei no hi ha democràcia. Caldria recordar, però, que primer és el poble i després la forma legal que aquest es dóna.

Deu ser per això que en tot el discurs no va aparèixer ni la paraula atur, ni juvenil ni de cap mena, ni la paraula corrupció, ni l'expressió violència de gènere. Llei i més llei, molts (indefinits) valors en comú, sense esmentar-ne cap i, això sí, molta esperança. Deu ser perquè l’esperança és l’últim que es perd.

Parlar de llei en boca del monarca 
no deixa de ser curiós, quan la monarquia, 
en el seu breu regnat, s’ha creat 
un privilegi expressament personal

Parlar de llei en boca del monarca no deixa de ser curiós, quan la monarquia s’ha dotat, en el seu breu regnat, de lleis que protegeixen persones –la seva dona, les seves filles, els seus pares- que ni tenen ni poden tenir funció constitucional de cap mena. És a dir, s’ha creat un privilegi expressament personal. Mal exemple per posar la llei al capdavant dels desitjos regis.
No va sortir la paraula corrupció, ni les més benèvoles de transparència o bon govern –aquest últim, dret fonamental a la Carta Europea de Drets-. Bé, tampoc va sortir Europa. És clar, el partit del govern està imputat, com a partit, per delictes de corrupció i altres (manipular proves, per exemple) i més d’un centenar d’alts càrrecs del PP i de les administracions que ocupa també estan imputats. Alguns estan sent jutjats i fins i tot alguns ja han estat condemnats més d’un cop.
El vincle entre corrupció i delicte fiscal és obvi. Les targetes black en són la mostra més fefaent, on els dos caps de colla, un, exministre d’Hisenda i vicepresident del govern, i l’altre, inspector d’Hisenda i expresident del que durant un breu període de temps va ser l’entitat bancària més gran d’Espanya, han fet mostra de pretesa ignorància, arrogància i cinisme en extradosis, tot donant un espectacle d’indecència inimaginable.

Però si de llei, corrupció i fugida de la fiscalitat calia parlar, la pròpia família reial està implicada en els Papers de Panamà. Tema, pel que sembla, com deia un tronat còmic xilè als anys seixanta quan la ràdio era la reina de les ones, “nunca más se supo”.

Tot parlant de lleis, quan en el seu discurs el monarca parla del respecte a la llei com a base de la democràcia i tot seguit parla de no reobrir ferides, ¿es refereix al fet que hem de deixar de banda la Llei de la Memòria Històrica amb el que això comporta? Per exemple, que després de Cambodja, Espanya sigui el país del món amb més fosses amb desapareguts, escampades arreu i amb la negativa oficial –llevat d’excepcions com a Catalunya- de recuperar dignament els avantpassats que van perir per la democràcia?

El que resulta absolutament impagable 
és que l’estança estigués presidida per 
un retrat de Carles III, 
l’epítom del despotisme il·lustrat

De tota manera, el més important a parer meu, no és el que el Rei digués o deixés de dir. És on ho va dir. Ho va dir al seu despatx. Sobre la decoració i certs aspectes pretesament personals, com fotos, llibres, elements decoratius, ... ja s’hi ha pronunciat gent que hi toca molt més. Tot això, amb perdó, tant seria. Tant valdria si hagués estat en una nau industrial o en un magatzem abandonat.

El que resulta absolutament impagable és que l’estança estigués presidida per un retrat de Carles III, l’epítom del despotisme il·lustrat. Això permet entendre que no es parlés de ciutadans com els únics subjectes actius de la democràcia i es parlés d’espanyols que sempre, segons el discurs, havien de complir alguna cosa.

En fi, sentit i vist el missatge de la nit del 24 de desembre, l’important no va ser el discurs del Rei, sinó el decorador del Rei. Radicalment inefable. Bon 2017. Ens ho mereixem.
Joan J. Queralt 

Joan A. Forès
Reflexions


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada