dimecres, 21 de desembre de 2016

18/12/2016. Vicent Partal. Al pas que anem, això esclatarà abans de falles (i què hem de fer?). El Règim ho ha provat tot per fer fracassar l’independentisme i no hi ha cap indici que vaja de baixa, ans al contrari.... Saben que, democràticament, tenen la batalla perduda. Aquests darrers cinc anys la solidesa de l’independentisme ha estat provada en ocasions innombrables i no els ha funcionat res.


Benvolguts,

En Vicent Partal té una memòria blindada o un equip de documentalistes que li van subministrant informació sota demanda! 

Diu en Partal que el Règim ho ha provat tot per fer fracassar l’independentisme i no hi ha cap indici que vaja de baixa, ans al contrari.... 

Crec que en aquest cas en Partal no preveu totes les possibilitats:

En Partal té i desplega una argumentació molt sòlida, però vist de la manera que actuen i vist el suport internacional que tenen (mentre no fem una DUI, que no tenim pebrots per fer-la), podem pensar que els PPSOEC's poden inhabilitar tot el Parlament, uixers i tot, o poden engarjolar-tots els independentistes del Parlament i deixar només els botiflers i similars, o poden fer una altra revolucioncita però no de militars sinó de jutges i fiscals “adeptos”. Poden assassinar, com fan els dictadors com cal, tots els independentistes, com si fos un accident, etc. I Europa no mourà ni un dit com no el van moure contra en Franco i els seus feixistes! De fet l’any 1934 varen fer una d’aquestes variants, i no va passar res!

Ja ho veurem...

Vegem què diu en Partal:

Al pas que anem, això esclatarà abans de falles (i què hem de fer?)

«La independència, per anar bé, s'ha de proclamar, en una DUI, quan més convinga a la majoria entre ara i el setembre vinent»



 18/12/2016  22:00

Una de les coses curioses que fa el règim és filtrar a la premsa afecta decisions que encara no s’han pres. Per això ens haurem de creure el que diu La Vanguardia: que dimarts els membres de la mesa de Parlament de Catalunya que pertanyen a Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot (i les CUP?) seran amenaçats d’inhabilitació pel Tribunal Constitucional espanyol [Ja s’ha complert avui!]. La decisió va un pas més enllà de l’intent d’inhabilitar la presidenta Forcadell: pretén que el parlament siga dirigit per Ciutadans i el PSC, malgrat que només sumen 41 diputats de 135.

Concretament, el candidat de l’estat a presidir la cambra catalana és el diputat de Ciutadans José Maria Espejo Saavedra.

Per tant, la gravetat del moment és evident.

L’atac directe que l’estat ha desfermat contra les institucions catalanes només l’explica la desesperació.

Saben que, democràticament, tenen la batalla perduda. Aquests darrers cinc anys la solidesa de l’independentisme ha estat provada en ocasions innombrables i no els ha funcionat res.
·         De primer, van voler identificar independentisme amb corrupció i van fracassar.
·          Després van provar d’organitzar ‘un Ulster que te cagues’ i van fracassar.
·         Van furgar en les divisions de l’independentisme per a trencar la unitat d’acció i van fracassar.
·         Van promoure tot de campanyes de desinformació i desànim i van fracassar.
·         Van inflar de diners grups, grupets i grupuscles, a veure si reeixien a crear alternatives creïbles, i van fracassar.
·         Van mirar de ficar la por al cos de la gent dient que restaríem fora d’Europa i vagaríem per l’espai sideral i van fracassar.
·         Van esperar que la gent es cansàs d’eixir al carrer i van fracassar.

Ara saben, a més, que s’encaren a un calendari tancat; és a dir, que, a tot estirar, al setembre la majoria independentista del parlament i el govern executaran el referèndum i, si es guanya, la desconnexió. I per tant ja no tenen temps de fer més invents. Ho han provat tot per fer fracassar l’independentisme i no hi ha cap indici que vaja de baixa, ans al contrari. A la desesperada, doncs, al règim només li falta atrevir-se a portar la repressió més enllà del límit que és tolerable en un règim democràtic.

És evident que la judicialització del procés mena al famós pendent ferroviari que fa gairebé impossible cap eixida negociada i pactada des del punt on som avui. I, per més insensats que siguen a la Moncloa, han de veure que ara són ells que corren risc i no pas nosaltres –com es palesà en la reacció internacional al processament de la presidenta Forcadell. Què intenten, doncs, aquesta gent? On volen arribar?

Crec que hi ha una estratègia clara darrere l’agudització de l’enfrontament: volen obligar el Parlament de Catalunya a fer les coses no pas quan li convinga, quan convinga al procés independentista, sinó de manera precipitada.

No és poca cosa, això. Una de les claus principals de l’èxit de l’estratègia independentista és que sempre ha anat davant del que pensava, volia o esperava el govern espanyol. El ritme del procés, l’ha marcat sempre Barcelona, mai Madrid. Violentant l’estat de dret, volen prendre la iniciativa, prendre’ns la iniciativa, a veure si així troben una manera d’aturar allò que ja es veu inevitable.

Això reclama un pla. Vull dir un pla del parlament, del govern i de les entitats sobiranistes. L’èpica de la DUI no ens hauria de confondre. La independència, per anar bé, s’ha de proclamar, en una DUI, quan més convinga a la majoria entre ara i el setembre vinent. No quan convinga a Madrid. És clar que si no hi ha cap més remei es farà quan siga. Però no és igual controlar el rellotge que jugar contra el rellotge. Així doncs, per exemple, tindria trellat avaluar la possibilitat de substituir els membres de la mesa del parlament si convé fer-ho. I ho torne a dir: només, només, si convé fer-ho.

Perquè ara cal una gran claredat d’idees. Si algú vol continuar pensant que el parlament i el govern ens enganyen i que en realitat no volen proclamar la independència, no hi tinc res a dir. Cadascú que pense com vulga. Jo no en tinc cap ni un, de dubte, sobre això. I com que no en tinc atorgue als diputats de Junts pel Sí i la CUP la confiança perquè trien el millor moment i la millor manera. I els demane que ho facen pensant que només tindrem una oportunitat i que no podem fallar. Per aquesta raó no ens podem deixar portar per les accions ni les provocacions del règim.
Tot plegat reclama, és clar, molta unitat i una mobilització popular permanent i constant.

Tenim la sort, però, que quan la repressió es descara tant, les posicions dels uns i dels altres es tornen nítides.

Les amenaces del Constitucional ja afecten un membre de la mesa, Joan Josep Nuet, diputat per Catalunya Sí que es Pot. I a mesura que augmente la pressió la incomoditat s’estendrà fins i tot a un PSC que per desgràcia ara mateix és cridat a ser l’executor principal del colp d’estat contra el parlament. Cosa que estic segur que no els agrada, però que és on els ha portat una deriva que ells no van saber entendre a temps.

Posades les coses on són, a mi em resulta impossible de creure que arribarem al mes de setembre, tal com preveia el pla aprovat pel parlament. Crec que hem d’impedir que Madrid ens marque el ritme, però no puc descartar, ja no pot descartar ningú, que les coses arriben al punt màxim d’enfrontament per falles i que per tant les grans decisions s’hagen de prendre fora del calendari previst. Abans.

Estiguem preparats, doncs, conscients a més que ara Espanya ja ho té molt més complicat que mai i fins i tot més que no pas nosaltres. Atacar els fonaments de la democràcia és una operació d’un risc infinit per a ells, tenint en compte que han perdut la majoria al Principat, que al congrés espanyol ja no tot seran aplaudiments i acords unànimes i que Europa els comença a mirar amb aquella cara de preocupació que fins ara reservava a Polònia o a Hongria.

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada