divendres, 30 de desembre de 2016

30/12/2016. Blog de l’Oriol Nel·lo. La Catalunya-Ciutat i la Nació-Xarxa. Evolució del concepte de Catalunya-Ciutat creat pel modernista-noucentista Gabriel Alomar a començaments de segle XX. Concepte que fou utilitzat per la Mancomunitat de Catalunya com a filosofia de creació d’infraestructures a la Catalunya que estaven afaiçonant. Una Catalunya-Ciutat que en els racons més petits tingués una unitat: Escola- Biblioteca-Telèfon tot lligat amb Carreteres i Ferrocarrils.

Benvolguts,

Preparant el comentari a l’article de l’Andreu Pujol d’avui, he llegit com en Gabriel Alomar (1873-1941), va crear el concepte de Catalunya-Ciutat. Aquest concepte fou utilitzat per la Mancomunitat de Catalunya com a filosofia de creació d’infraestructures a la Catalunya que estaven afaiçonant. La Mancomunitat va voler crear una Catalunya-Ciutat que fins i tot en els llogarrets més petits tingués una unitat: Escola- Biblioteca-Telèfon, lligat tot per Carreteres i Ferrocarrils. Aquesta idea els va portar a intensificar les Escoles Normals per tal de fornir mestres, a la creació de la magnífica Escola de Bibliotecàries, i a l’estructuració de carreteres i de ferrocarrils que teixissin el territori.

També veiem que modernament, segons explica l’Oriol Nel·lo, a qui li hem manllevat aquest article del seu Bloc, s'amplia l’extensió del concepte Catalunya-Nació a Nació-Xarxa. Amb una profunda  reflexió sobre aquesta evolució.

Fixem-nos en les captivadores primeres frases de la declaració de principis de Gabriel Alomar:
“La gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació. Sinó ben diversament, aquesta: regió, nació, ciutat”. Així escrivia l’any 1907, Gabriel Alomar. I reblava: “La mera nació és col·lectivitat tancada dins si mateixa, movent-se a si mateixa, exercint la seva influencia en el cercle de si mateixa; i la ciutat és nucli d’irradiació, d’influència sobre l’exterior; si en la nació hi ha esperit conscient, en la ciutat hi ha esperit pensant i imperant; si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament i volició.

Vegem ara l’article de l’Oriol Nel·lo:

diumenge, 20 de gener de 2013


La Catalunya-Ciutat i la Nació-Xarxa

“La gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació. Sinó ben diversament, aquesta: regió, nació, ciutat”. Així escrivia l’any 1907, Gabriel Alomar. I reblava: “La mera nació és col·lectivitat tancada dins si mateixa, movent-se a si mateixa, exercint la seva influencia en el cercle de si mateixa; i la ciutat és nucli d’irradiació, d’influència sobre l’exterior; si en la nació hi ha esperit conscient, en la ciutat hi ha esperit pensant i imperant; si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament i volició. Els interessos nacionals són de resistència a l’adaptació de lo estrany; són tradicionals, conservatius del moviment i la llei  pròpia. Els interessos de la ciutat són futuristes, perquè veu tota la seva missió en el pervenir, en la sort futura i en la potencia fecundant i generatriu de les idees que llença, en l’èxit de les empreses que escomet. (…) Deuria dir-se: la regió és moguda, la nació se mou; la ciutat mou. La regió és inert. La nació és se-movent. La ciutat és motriu”.

Com és sabut, la síntesi d’aquest pensament de l'escriptor socialista mallorquí seria la noció Catalunya-Ciutat, tan difosa com, sovint, desnaturalitzada. Una noció que implicava no només que les condicions, els serveis i les formes de vida urbana havien d’atènyer tot el territori de Catalunya, sinó que Catalunya entera esdevindria ciutat generadora de projectes col·lectius fecunds i irradiants. En part, la noció Euskal Hiria, o ciutat basca, utilitzada en els darrers anys a Euskadi com a complement, per a uns, com a superació, per d'altres, del terme Euskal Herria, potser podria ser llegit en aquests termes.

El debat sobre la qüestió nacional a Catalunya i el seu encaix en les realitat institucionals espanyola i europea, tan tancat molt sovint en discussions i en tacticismes de curta volada, s’anima, de tant en tant, amb iniciatives que fan pensar en raonaments fèrtils com els de Gabriel Alomar. N’ha estat un exemple el seminari organitzat a la Universitat de Lleida el dia 19 de gener 2013, amb la coordinació d’Antoni Gutiérrez Rubí i Miquel Pueyo, sobre el tema de la “Nació Xarxa”.

Els organitzadors hi proposaven reflexionar sobre la possibilitat que els canvis en la capacitat relacional oferts per les TIC puguin permetre una certa “reconceptualització de la idea de nació”: una nova visió que permetés qüestionar el concepte tradicional de nació basat en un espai físic delimitat i una comunitat constituïda, en bona mesura, a partir del veïnatge administratiu. A més, els organitzadors proposaven explorar les potencialitats de l’ús de les tecnologies de la comunicació a l’hora de integrar i agitar socialment, per superar les tiranies dels mitjans tradicionals i per contribuir a transformar les formes de representació política.

Les implicacions del debat són, prou que es veu, enormes. La definició del concepte “nació” ha estat, com és ben sabut, fugisser i controvertit dels del seu mateix origen. Sabut és també que la integració econòmica mundial, la difusió de determinats comportaments culturals i formes de vida, així com la creació de xarxes de relació basades en les tecnologies de la comunicació han contribuït en fer aquella definició encara més complexa: no és ja que el concepte de nació d’origen germànic –aquell basat en l’existència d’uns trets d’identitat configuradors d’una “ànima col·lectiva” de caràcter substantiu, a la que els individus pertanyen independentment de la seva voluntat- sigui avui clarament insostenible; el mateix concepte de nació emergit de la revolució francesa -com la comunitat integrada per tots aquells que expressen la voluntat de conformar una mateixa comunitat política, al marge de llurs diferències culturals, religioses o ètniques- es veu sotragada per la configuració de comunitats els membres de les quals comparteixen interessos, valors, creences i fins voluntat i capacitat d’acció política, sense conviure en un mateix territori concret. 

D’altra banda, les potencialitats que l’ús de la xarxa confereix a l’hora d’organitzar els mecanismes de representació i organització política també alteren l’altra variable de l’equació: la relació entre ciutadania i institucions polítiques, entre la col·lectivitat –definida de la manera que es vulgui- i Estat.

Davant d’això, fent una paràfrasi d’Alomar, seria temptador afirmar que avui la gradació progressiva per a l’acció política ha de ser: regió, nació, xarxa. Tot entenent per xarxa la possibilitat de constituir comunitats de solidaritat i projecte noves –en primer terme entre el grups socials i les classes subalternes d’arreu del món. Així, la dicció Nació-Xarxa podria expressar –com la de Catalunya-Ciutat- la d’una col·lectivitat amb “potencia fecundant” i voluntat d’acció política, però sense necessitat, en aquest cas, d’estar definida de manera estricta des del punt de vistes geogràfic.  
  
Tanmateix, la utilització de la xarxa com a instrument, també, d’explotació econòmica, d’estratificació social i de subjecció ideològica obliga, sense cap dubte, a la cautela. I els problemes a l'hora d’articular políticament i, encara més, institucionalment, els nous subjectes polítics que emergeixen de les relacions en xarxa, evidencia les dificultats d’avançar per aquest camí. Tot i això, la reflexió sobre el tema, resulta necessària i peremptòria, i potser conté claus per sortir d’alguns dels atzucacs en els que ens trobem.


Una cosa, seria, però, de desitjar. Durant més d’un segle, a Catalunya, el debat sobre la relació entre la nació i la ciutat ha estat utilitzat com a metàfora o com a disfressa d’altres debats de caràcter social o nuament polític. Així, des dels temps de Gaziel i Josep Antoni Vandellós, la retòrica de la macrocefàlia i els “desequilibris territorials” ha estat reiteradament utilitzada per argumentar allò que no eren altra cosa que les temences de les classes dirigents envers els riscos de inestabilitat derivada de la concentració de població treballadora, o els interessos de les forces polítiques poc afavorides, tradicionalment, pel vot urbà. Seria ben desitjable que ara, en el debat sobre el binomi nació i xarxa, no ocorregués el mateix i que quedés ben clar, des del bell inici, quin és el contingut polític i, sobretot, social dels projectes que amb la utilització d’aquests conceptes es pretén impulsar.   
Oriol Nel·lo

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada