divendres, 2 de desembre de 2016

27/09/2016. Història. Efemèrides. Marc Pons. Mor Aribau, pioner de la Renaixença catalana. El pensament il·lustrat -la teoria- deixava pas, definitivament, a l'acció revolucionària -la pràctica-. I en va ser un entusiasta difusor. A la manera catalana. El català era la llengua del carrer. L'única. La dels pagesos i la dels obrers. Però les elits conreaven la ciència, el dret o la literatura únicament en castellà.

Benvolguts,

Avui comentem l’empenta de Bonaventura Carles Aribau que il·lustrat com era no podía aceptar l’estat d’abandó, de deixadesa al que els castellans havien arraconat el català. Bona feina varen fer Felip IV, el Conde-duque, Felip V i els seus sicaris! Com li va transmetre el seu avi Lluís XIV el sentiment de l’absolutisme més rabiós, que d’altra part era també el sentiment de la Corona de Castella!

Encetem el comentari amb l’Oda a la Pàtria, primer poema en català de la Renaixença fet pel primer poeta de la Renaixença.


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també to so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d'arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

 Vegem ara l’apunt d’em Marc Pons:

 27 DE SETEMBRE DE 1862
Mor Aribau, pioner de la Renaixença catalana

Marc Pons

Foto: Viquipèdia

Barcelona. Dimarts, 27 de setembre de 2016 
Tal dia com avui moria a Barcelona Bonaventura Carles Aribau i Farriols, que va ser un dels iniciadors del moviment cultural, social i polític de la Renaixença catalana. Fa 154 anys. Nascut a Barcelona l'any 1798, en una família de la burgesia mercantil, va conèixer -i va viure- de primera mà els esdeveniments revolucionaris del segle XIX que van transformar la fesomia d'Europa i del món. El pensament il·lustrat -la teoria- deixava pas, definitivament,  a l'acció revolucionària -la pràctica-. I en va ser un entusiasta difusor. A la manera catalana.

Els catalans tenim una manera molt particular de fabricar revolucions. Ho hem fet -i ho fem- en una curiosa barreja de matisos propis -el pes de la nostra història- i adquirits -la vocació europeista-. La Renaixença catalana va ser l'adaptació de la moda revolucionària europea -el romanticisme- a la realitat d'una Catalunya culturalment castellanitzada. El català era la llengua del carrer. L'única. La dels pagesos i la dels obrers. Però les elits conreaven la ciència, el dret o la literatura únicament en castellà.

El pretès punt de distinció que diferenciava el poble de les elits.

La Renaixença és el punt d'inici de la recuperació cultural de Catalunya. A partir del 1830. Feia més de cent anys que la llengua catalana estava proscrita. Des del 1717, amb la Nova Planta, el preu de la derrota en la guerra contra el Borbó. Contra la idea borbònica d'Espanya. 

La Renaixença és el “click” que canvia el destí de la cultura catalana. I de la idea de nació. 

“Oda a la Pàtria” (1832), el poema més conegut d'Aribau, és un cant d'exaltació a la cultura i a la nació catalanes.

El Km. 0 de la consciència nacional catalana contemporània.  
Marc Pons

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada