Benvolguts,
Avui comentem l’empenta de Bonaventura Carles
Aribau que il·lustrat com era no podía aceptar l’estat d’abandó, de deixadesa al
que els castellans havien arraconat el català. Bona feina varen fer Felip IV,
el Conde-duque, Felip V i els seus sicaris! Com li va transmetre el seu avi
Lluís XIV el sentiment de l’absolutisme
més rabiós, que d’altra part era també el sentiment de la Corona de Castella!
Encetem el comentari amb l’Oda a la Pàtria, primer poema en català de la Renaixença fet pel primer poeta de la Renaixença.
Oda a la Pàtria
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia
llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també to so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d'arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.
Vegem ara l’apunt
d’em Marc Pons:
Mor Aribau, pioner de la Renaixença
catalana
Marc
Pons
Foto: Viquipèdia
Barcelona. Dimarts, 27 de setembre de 2016
Tal dia com avui moria a Barcelona Bonaventura Carles
Aribau i Farriols, que va ser un dels iniciadors del moviment cultural, social
i polític de la Renaixença catalana. Fa 154 anys.
Nascut a Barcelona l'any 1798, en una família de la burgesia mercantil, va
conèixer -i va viure- de primera mà els esdeveniments revolucionaris del segle XIX que
van transformar la fesomia d'Europa
i del món. El
pensament il·lustrat -la teoria- deixava pas, definitivament, a l'acció
revolucionària -la pràctica-. I en va ser un entusiasta difusor. A
la manera catalana.
Els
catalans tenim una manera molt particular de fabricar revolucions. Ho hem fet
-i ho fem- en una curiosa barreja de matisos propis -el pes de la nostra història- i
adquirits -la
vocació europeista-. La Renaixença catalana va ser l'adaptació de la
moda revolucionària europea -el romanticisme- a la realitat d'una Catalunya culturalment
castellanitzada. El català era la llengua del
carrer. L'única. La dels pagesos i la dels obrers. Però les elits conreaven la ciència, el dret o la
literatura únicament en castellà.
El pretès punt de distinció
que diferenciava el poble de les elits.
La Renaixença és el punt d'inici de la
recuperació cultural de Catalunya. A
partir del 1830.
Feia més de cent
anys que la llengua catalana estava proscrita. Des del 1717, amb la Nova
Planta, el preu de la derrota en la guerra contra el Borbó. Contra la idea
borbònica d'Espanya.
La Renaixença és
el “click” que canvia el destí de la
cultura catalana. I de la idea de nació.
“Oda
a la Pàtria” (1832), el poema més conegut d'Aribau, és un cant
d'exaltació a la cultura i a la nació catalanes.
El
Km. 0 de la consciència nacional catalana contemporània.
Marc
Pons
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada