dissabte, 10 de desembre de 2016

15/11/2015. Procés. Josep López de Lerma. «Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres». L’article fou publicat el 15 de novembre de l’any passat. Uns dies abans, el 07/11/2015, en Vicent Partal escrivia un article de títol “Per què deu ser que confiem tan poc en aquest país?” I en David Fernández i l’Anna Gabriel el 06/11/2015 explicaven el moment polític en un acte a l’Ateneu la Torna de Gràcia.

Benvolguts,

Ahir, tot comentant l’article d’en Jofre Llombart de títol No, un altre cop no, si us plau. vàrem esmentar una frase del català i primer president, de la primera República española, Estanislau Figueras, el 1873. La frase és la que encapçala aquest article de Josep López de Lerma: «Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres».

L’article fou publicat el 15 de novembre de l’any passat. Uns dies abans, el 07/11/2015, en Vicent Partal escrivia un article de títol Per què deu ser que confiem tan poc en aquest país?
I en David Fernández i l’Anna Gabriel el 06/11/2015 explicaven el moment polític en un acte a l’Ateneu la Torna de Gràcia, glosat per l’Andreu Barnils.

La semana anterior el mallorquí i independentista President de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, ASM, Cristòfol Soler i el valencià i independentista Antoni Infante, coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, PDaD, varen publicar un article conjunt de títol Som un sol poble on deien:

Els Països Catalans portem més de 300 anys resistint contra un relat imposat que nega la nostra realitat nacional, que tot i diversa és clarament unitària. Ens han imposat unes separacions que han afavorit  l’assimilació fragmentada a una realitat nacional aliena i negadora dels nostres trets nacionals, culturals, socials i econòmics, alhora  que forçaven uns lligams que van nàixer de la imposició  i que alimenten amb tergiversacions interessades i amb banalitzacions folcloritzades.

Tots aquests actes i titulars indiquen que el país, els Països, bullien fa una mica més d’un any i per sort encara els dura, però el poble sembla que comença a queixar-se! I els polítics fa un any prenien posicions, bé cap a l’unionisme i la botifleria, bé cap a l’independentisme...

En López de Lerma és un polític de Convergència que havia estat 25 anys de diputat a Madrid i que el 2003 va plegar, va abjurar del seu antic partit i posteriorment va integrar-se en l’agència d’advocats d’en Miquel Roca i Junyent .

Sobre en López de Lerma en Xavier Bru de Sala explicava fa un parell de mesos que:

Qui vulgui aprendre una lliçó sobre el guionatge de les coalicions ocultes amb espais pactats de discrepància, farà bé de llegir l’únic manual pràctic disponible, l’oportuníssim, i impagable, 'Cuando pintábamos algo en Madrid', de Josep López de Lerma, excopilot permanent de CiU al Congrés dels Diputats.

Expliquem tot això perquè aquest senyor ha tingut la possibilitat de conèixer per dins el Congreso i la possibilitat de conèixer per dins CiU. I és un bagatge que condiciona els seus judicis, però que cal tenir en compte.

En l’article que estem comentant emergeix la satisfacció de l’autor per haver estat 25 anys amb “poltrona” de CiU i a més a Madrid dins del nucli dur de CIU i el seu sector negocis, com a excopilot permanent de CiU al Congrés dels Diputats (el pilot era en Duran!). També se li nota la satisfacció per veure com va de bé Espanya i com prospera en aquest feliç règim borbofranquista. I a mida que avança l'article li va sortint tota la mala llet acumulada no sé exactament perquè. I va deixant anar improperis a tort i a dret!

Vegem ara l’article de López de Lerma, on li surt tota la sabiduria innata o adquirida i li surt també el rebuig frontal a les CUP i a qui se’ls escolten, JxS. Per cert que en aquest article no opina del PPSOEC's ni de Podemos i les seves confluències. Si renega de les CUP i no renega de Podemos deu ser que ja li agrada Podemos:



«Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres»

15/11/2015

«Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres»

El títol d'aquest article va entre cometes perquè no és meu. L'he manllevat d'Estanislau Figueras i Moragas, polític català, barceloní per més senyes, primer president de la I República Espanyola, que ocupà el lloc de màxima responsabilitat de l'Estat quan Amadeu de Savoia, el monarca importat d'Itàlia, tip dels espanyols, se'n va tornar al seu país, sense que la Història reculli un lògic «espanyols, aneu a fer punyetes!». El llegat del rei al president republicà estava farcit d'impossibles. Des de les intrigues polítiques del Madrid d'aleshores fins a les vel·leïtats independentistes de Catalunya -la rauxa sempre ha estat present-, passant per les tesis federalistes d'un altre català, Pi i Margall, aquest de Reus, que es confrontaven obertament amb el centralisme i el jacobinisme heretat dels Borbons. El president Figueras, que havia superat nombrosos intents de cop d'estat en menys de cinc mesos, tip i fart, ambdues coses, de tot plegat, en Consell de Ministres celebrat el dia 9 de juny de 1873, s'aixecà de la cadira i bufetejà els seus ministres amb un

«Señores, voy a serles franco: estoy hasta los cojones de todos nosotros».

Tot seguit va abandonar el saló i agafà el primer tren direcció a França. El va substituir el federalista reusenc que acabà com va acabar: assassinat. En Figueras va tornar anys després, però només per passejar-se per la Diagonal de Barcelona o el Passeig de la Castellana de Madrid, mentre Espanya, com també Catalunya, seguien amb els seus espasmes sense aixecar cap.

Han passat molts anys. Els temps són uns altres, però la política s'ha tornat novament miop. Allí, a Madrid, i aquí, a Catalunya. Ha retornat la bogeria col·lectiva per substituir el seny i fer impossible el diàleg que segueix a tota confrontació ideològica si la causa comuna és (hauria de ser) l'interès general. Tots presumeixen de tenir la raó absoluta i, per tant, ni tan sols prenen un cafè amb l'adversari per obrir joc. S'han enterrat - qui sap, si definitivament- l'entesa i la concòrdia, pilars de l'actual estat de les coses: Espanya s'ha modernitzat i europeïtzat i Catalunya disposa del major autogovern de la seva mil·lenària història. Aquestes dues realitats són fets incontrovertits [???], però aquí i allí s'entesten a muntar l'escenificació típica d'un duel entre cavallers: sempre ho és a mort. Sembla que el destí històric comú sigui la imbecilitat de la baralla permanent.

Com ha dit recentment Pilar Rahola, oracle indiscutible de l'Artur Mas, «tenim una tendència natural a enfangar-nos en el nostre propi fang». Ho va publicar dimarts passat a La Vanguardia, es referia naturalment a la «moció de la desconnexió» que aprovaria el Parlament en hores i just una setmana després que a RAC1 digués que «tenim una merda de polítics» (en referència exclusiva als catalans) i vaticinés que «farem el ridícul més gran», com així ho va recollir Diari de Girona, fins a confessar a 8TV que «no hi entenc res» i «estic desconcertada amb el meu propi president». 

Si cito la Rahola és amb el propòsit de respectar l'ortodòxia oficial dominant que els independentistes són els únics que tenen raó, i la Pilar n'és una d'elles.

Es pot acceptar que la sentència recaiguda sobre l'Estatut d'Autonomia que impulsà el president Pasqual Maragall ha tingut més efectes negatius que positius. Però d'aquí a dir, una majoria del Parlament, que les lleis espanyoles, com també les sentències, s'han de desobeir, no hi ha un pam de distància, sinó tot un continent i més. Hi ha una declaració de guerra ni que sigui sota disfressa jurídica. La coalició vencedora, JxSí, s'ha agenollat davant la minoria més minoritària sorgida de les urnes, la CUP, i ho ha fet a canvi de res, puix no ha aconseguit la investidura d'en Mas. Això és per nota perquè és una infinita estupidesa la causa de la qual descansa, com diem els guixolencs, en un «burro entonat». No hi ha ningú a CDC, ERC o entre la resta de diputats de JxSí que tingui dos dits de front. Els fets diuen que no. Ens hem instal·lat en la gestió de la incompetència. Això és fer el ridícul, com deia el president Tarradellas, i és anar rumb a la irrellevància com a país. Som la rialla de la Unió Europea.

Sempre que passa una cosa com aquesta, hi ha qui es pregunta pel culpable d'aquesta pàgina d'indignitat que el Parlament de Catalunya acaba d'escriure. No cal pensar-ho per respondre. Ja ho va fer el meu antic convilatà Gaziel d'una vegada per totes: 

«Els culpables del que passa a Catalunya som els catalans. Els partits que ens han representat, i nosaltres que els hem induït a fer-ho tan malament. I això és tot».
 
Més clar, l'aigua. Pobra Catalunya! Sempre pensant a tombar un elefant essent només una formigueta inaplicada. No n'aprendrà mai ni que un sacerdot exorcista foragiti els seus dimonis. Tragèdia. Tanta que, en matèria de política, jo m'abstindré de parlar-ne d'ara endavant. Vull fer de Josep Pla: anar a la processó del meu país només amb un misto. S'han acabat els ciris i les candeles. Prou!
Josep López de Lerma

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada