Benvolguts,
Com en molts d’aquests
apunts d’història d’en Marc Pons, es traspua una història completament diferent
de la història oficial espanyola (o del Regne de Castella). Dóna una imatge
molt interessant de la Primera Constitució espanyola. Aquí explica que els
catalans no sabien ni un borrall de castellà, que vol dir que l’aplicació dels Decrets de Nova Planta de 80 anys endarrere no havien afectat tant
com els espanyols haguessin volgut, de moment, als ciutadans catalans.
També deixa entenent com
realment la Pepa va existir perquè hi havia hagut una Revolució Francesa,
experiència que al Països Catalans no es va tenir, i que només fou pel que respecta
al Regne de Castella, un interregne (mai més ben expressat) entre el Ferran VII
del 1789 i el mateix Ferran VII de 1814. Un interregne entre un rei absolutista
i el mateix rei absolutista. Res no havia canviat. La Revolució Francesa no va
afectar la monarquia borbònica espanyola!
També explica que el
vernís de república que Catalunya va gaudir durant dos anys no va infondre prou
caràcter republicà al país, encara que sembla que les guerres carlines varen
desenvolupar-se amb les teories republicanes o almenys amb l’evidència que tant
carlins com absolutistes eren de la mateixa mena, borbons, i només anaven per
la “pela”.
Parlant de “pela” val la pena de tenir
constància de Laureà
Figuerola, d’idees liberals, figurant a la Junta Revolucionària de Barcelona del 1840, advocat i economista català, creador de la pesseta, fundador
de l’Escola Normal de Mestres de
Barcelona, primer director de la Institución
Libre de Enseñanza de Madrid. El 1885
fou regidor de l'Ajuntament de Madrid i el 1898
fou nomenat president de la Reial
Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.
Pel que fa a la Pepa cal
esmentar un dels crítics comentaris de l’historiador:
Una
atenta observació de l'extracció sociològica i de la tendència ideològica dels pares de la Pepa -també dels catalans-, posa seriosament en qüestió
el mite que li atribueix una naturalesa
liberal. Les Corts de
Cadis -les que van parir la “Pepa”- eren una
fidel reproducció intemporal d'aquelles Corts medievals (tant és castellanes o
catalanes) on els estaments nobiliari i
eclesiàstic (que sumaven el 10% de la població) tenien els 2/3 de la
representació cameral. Una estampa digna del
millor tenebrisme del Greco.
Vegem, doncs la llissó d’història d’en Marc Pons,
de títol La 'Pepa' i els
catalans.
HISTÒRIA
La 'Pepa' i els
catalans
Marc Pons
Tarragona. Dimarts, 6 de desembre de 2016
Tarragona. Dimarts, 6 de desembre de 2016
La primera Constitució espanyola va
ser aprovada a Cadis el dia de Sant Josep del
1812. L'imaginari espanyol, tan avesat a trobar malnoms que familiaritzen o
ridiculitzen qualsevol aspecte la vida quotidiana, la va rebatejar com la Pepa, coincidint amb
l'onomàstica del dia. És un detall que revela el particular sentit de l'humor
hispànic -el de les seves classes populars- forjat en el decurs d'una història
dominada pel desengany, la desconfiança i la tragèdia;
que tan encertadament va plasmar Goya en la seva
fantàstica obra. La Constitució
de 1812 -la Pepa- ha estat sacralitzada com el referent primigeni d'una
Espanya que es rebel·lava contra el seu destí. Que esquerdava l'espessa tenebra
de segles de foscor.
Res més lluny de la realitat. La Pepa no va ser més que una
matisada -i interessada- adaptació a unes noves circumstàncies globals. Canvis
calculats amb l'objectiu de perpetuar l'essència
del règim.
Una Constitució consensuada?
El 19 de març del 1812 -dia de l'aprovació de la Pepa- la nació espanyola que -durant el segle anterior- havien fabricat els
Borbons a sang i foc, havia desaparegut. Estava fragmentada
en diversos dominis que, en el desgavell polític provocat
per la invasió napoleònica, exercien la sobirania sobre els antics Estats
hispànics: les Juntes Superiors de Govern. Si bé és cert
que hi havia una Junta Central, les
juntes territorials actuaven -de facto- com a organismes independents.
A tot això cal afegir que Napoleó havia imposat al tron de
Madrid -al tron de les Espanyes, no ho oblidem- el seu germà Joseph
(Pepe Botella en
l'imaginari espanyol), que havia estat coronat amb l'entusiàstica complicitat d'amplis
sectors de les classes il·lustrades espanyoles; cosa que equival a dir de la
intel·lectualitat de l'època. I cal afegir, també, que Catalunya havia estat directament
incorporada a l'Imperi francès,
com una regió més de la França metropolitana: el peu de l'hexàgon.
Catalunya havia
estat directament incorporada a l'Imperi francès, com una regió més de la
França metropolitana: el peu de l'hexàgon
L'Imperi francès
l'any 1812
Per què a Cadis?
Cadis, a l'extrem sud de la península,
era l´últim reducte dels independentistes espanyols. Un terme que
adoptem de la mateixa terminologia espanyola (Guerra de la Independència)
i que revela que els discursos -els ideològics també- els carrega el
diable. A Cadis es van reunir -caldria dir
que es van refugiar- el bo, el millor i el més granat del tradicionalisme
arnat, reaccionari, inquisitorial i anti-revolucionari de tots els confins de
les Espanyes. Una atenta observació
de l'extracció sociològica i de la tendència ideològica dels pares de la Pepa -també dels catalans-,
posa seriosament en qüestió el mite que
li atribueix una naturalesa liberal. Les Corts de
Cadis -les que van parir la “Pepa”- eren una
fidel reproducció intemporal d'aquelles Corts medievals (tant és castellanes o
catalanes) on els estaments nobiliari i
eclesiàstic (que sumaven el 10% de la població) tenien els 2/3 de la
representació cameral. Una estampa digna del
millor tenebrisme del Greco.
Que es va decidir a Cadis?
Per si no n'hi havia prou amb el que passava a la
península, a les colònies americanes s'havia desvetllat l'independentisme.
El propi. Aprofitant
el desgavell polític a la metròpoli, les classes criolles -enlluernades per les revolucions americana
i francesa- havien pres la iniciativa i es postulaven com les legítimes classes
rectores de les colònies. L'eterna
lluita pel control del cistell de les cireres. La maniobra, pretesament liberal,
de les Corts de Cadis s'explica en
aquest context.
I relata un apropament, gasiu i paternalista, de les oligarquies de la
metròpoli amb les classes criolles per evitar allò inevitable. La Pepa establia
que la sobirania passava a residir en la nació. Un
element innovador que limitava l'acció dels Borbons en
l'administració colonial, l'autèntic cavall de batalla amb els criolls.
Però d'altra
banda mantenia la Inquisició que, al marge
de la seva funció estrictament persecutòria i repressora, era un instrument de centralització
del poder.
Napoleó i el Timbaler
A Catalunya les classes il·lustrades i
mercantils del Principat
s'havien girat -entusiàstiques- al pas de La Marsellesa. Argereau, el superprefecte francès,
s'havia envoltat d'intel·lectuals per governar les prefectures. I en una operació de
sospitós maquillatge havia oficialitzat
el català, que s'aplicava paritàriament amb el francès. Menys
sospitosa havia estat l'operació de redireccionament de la indústria
catalana, que s'obria -sense complexos- als mercats francesos. La dependència
política basada en els lligams clientelars. Desapareixia el
proteccionisme hispànic, però sorgia un nou mercat que triplicava l'espanyol en capacitat
de consum. El paisatge general, però, no acompanyava aquesta
eufòria. La pro-francesa burgesia mercantil exercia
una explotació brutal sobre
l'aparell productiu agrari. I al món
rural l'escassa intel·lectualitat -el referent ideològic- estava grotescament
representada per un pintoresc col·lectiu de clergues-guerrillers
anti-francesos.
Europa
el 1812
França o Espanya?
El conflicte burgesia versus pagesia,
o si es vol França versus Espanya, havia adquirit
tints dramàtics que van alimentar falsos
mites folklòrics com el Timbaler del Bruc, i que van gestar les guerres carlines que dessagnarien
el país els anys posteriors. La nòmina dels catalans de Cadis confirma que el partit agrari
s'havia posicionat decididament. Però també revela que els seus representats eren grans propietaris rurals -defensors
de l'anacrònic règim feudal- enemics
seculars de la petita pagesia. La
defensa dels gremis urbans, que van
convertir en el seu particular cavall de batalla en les sessions consultives,
no era més que una picada d'ullet a les
classes artesanes catalanes, sotmeses també a l'imperi del capital
mercantil dels grans fabricants pro-francesos. Finalment, com sol
passar en aquests casos, tot va quedar simplificat en el còmode binomi que
vesteix -i justifica- els conflictes armats: Catalunya francesa versus Catalunya
espanyola.
Dels 16
diputats catalans a Cadis, només 2 sabien parlar castellà amb
fluïdesa
Qui eren els catalans de Cadis?
Dels 16 diputats catalans a
Cadis, només 2 sabien parlar castellà amb fluïdesa. I era
perquè eren nascuts i criats a Castella. La resta van patir les burles i
l'escarni dels seus companys de bancada pel seu fort accent català
i pel seu discurs macarrònic. I per reblar el clau; Aner, Campmany o Dou -els
tres més destacats- van articular un discurs ideològic -en la defensa
dels gremis catalans- anti-revolucionari i anti-francès basat en la defensa del foralisme català liquidat
per la Nova Planta borbònica. Un
exotisme, en aquell context geogràfic i sociològic, que va ser el pretext
perfecte per acusar-los d'anti-patriotes, derrotistes i separatistes;
i marginar-los de les grans decisions. La Pepa no
va tenir mai vigència a Catalunya. Va ser derogada -i devorada- (1814) pel
rei Ferran VII -el
Borbó captiu de Napoleó-
pocs dies després que Argereau abandonés
Barcelona. I els diputats catalans de
Cadis van quedar, definitivament, relegats en la més absoluta marginalitat política.
Marc Pons
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada