dimarts, 13 de desembre de 2016

12/12/2016. Franquisme. Jaume Meneses. Com passar, per art d'encanteri, dels insults i querelles a les bones paraules i al diàleg. El Corb i la Guineu. La guineu arreplega el formatge i diu: "Senyor, cal que aprengueu que tot adulador viu a l'esquena d'aquell qui l'escolta". Ni desar somnis al calaix, ni escoltar cants de sirena de quatre afalagadors que ens visiten per a poder menjar-se el formatge. Ells i nosaltres sabem que tot és comèdia.

Benvolguts,

En Jaume Meneses que té un Bloc hostatjat al Directe.cat ens presenta una entenedora imatge de com el Gobierno espanyol ens vol entabanar, ens vol engalipar amb la conya del diàleg!

Realment, que diria el Manel Martínez, El Corb i la Guineu és un paradigma del capteniment dels espanyols quan estan en minoria!

I aquí cal recordar la següent dita:

Llegaron los sarracenos y nos molieron a palos / Que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los buenos.” 

La Isabel Clara Simó explicava a l’agost de l’any passat al PuntAvui que:

Fa cosa veure la ignomínia del PP, que, amb la prepotència de la majoria absoluta, creu que tot li és permès, mentre refreguen per la cara dels altres el respecte a la llei i la sacralització del text constitucional. També fa cosa veure el PSOE i els seus corifeus regionals parlant sense parar de federalisme, una mesura que ni tenint ells la majoria absoluta posarien en pràctica, perquè les forces vives els devorarien. També té un aire sainetesc els improperis, els arguments (?) i les filigranes que practiquen els espanyolistes en esmentar la qüestió catalana, on el gruix intel·lectual només té parangó amb la ignorància atàvica pel que fa a la perifèria espanyola.

Recordo aquells versets, que, segons crec, es van formular quan don Rodrigo, el darrer visigot, va perdre la darrera batalla, i que fan: “Llegaron los sarracenos / y nos molieron a palos / Que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los buenos.” Entenent que “los buenos” són els unionistes i els dolents els independentistes, que serem molts més a les urnes (i als escons, no en tingueu dubte); queda també entès que nosaltres, els dolents, som “los sarracenos”, cosa que, com a alcoiana, em fa molta gràcia, perquè jo, a les festes de Moros i Cristians, sempre he estat dels moros, com la majoria d'alcoians, i que em disculpin els meus conciutadans de la creu.

I potser seria interessant tornar a veure i pair el genial acudit gràfic d’en Ferran Martin que es pot interpretar amb la frase final que diu un dels sorges després de dialogar entre ells sobre ignorar-nos, enviar-nos l’exèrcit i negligir la UE:



Quizas llevamos demasiado tiempo pasándonos con ellos!

Vegem l’apunt, molt escaient:


DILLUNS, 12/12/2016. 17:32 H

Com passar, per art d'encanteri, dels insults i querelles a les bones paraules i al diàleg

El Corb i la Guineu



        
             No tot és desar somnis pels calaixos
             rodejats d'enemics o bé d'objectes
             que subtilment i astuta ens empresonen.

             Serem allò que vulguem ser 

                                    Miquel Martí i Pol

Explica La Fontaine en la seva faula "El Corb i el Renard" que el Corb enfilat en un arbre, tenia al bec un formatge. Va arribar el Renard i enllepolit per l'olor, tot saludant digué "Ei, senyor Corb, bon dia! Que en sou de ben plantat  i segur que el vostre cant ve a ser una imatge del vostre bell plomatge". El Corb es posa molt content pels afalacs del Renard i mostrant la seva dolça veu obre el bec, i el formatge li cau a la pinassa.

El Renard l'arreplega, i diu:

 "Senyor, cal que aprengueu que tot adulador viu a l'esquena d'aquell qui l'escolta"

El Corb avergonyit, parat al seu recés, jurà un poc massa tard: "No me'l prendran mai més"
Ni desar somnis al calaix, ni escoltar cants de sirena de quatre afalagadors que ens visiten per a poder menjar-se el formatge; perquè aquests que vénen de Madrid ens demostren com de fàcil és passar, de dir-nos insolidaris i nazis a fer-nos la gara-gara amb bones paraules i volent dialogar, quan tots sabem de quin peu calcen.

Després de perdre el temps desaprofitant-lo sense voler dialogar i fent "orelles de marxant" -o sigui fent el sord- ara, el govern de Rajoy ofereix diàleg i mans esteses. Ells i nosaltres sabem que tot és comèdia. Per començar "l'engalipadora" oficial, Soraya, el primer que fa és concertar entrevistes amb els de la seva "corda", que vés tu!, quina mena de diàleg pot tenir amb PPC, Ciutadans i PSC si no és per desitjar-se les bones festes per Nadal i Cap d'Any. Diuen que en arribar a Madrid, la Soraya, en el consell de ministres ja ha informat a Rajoy i als altres ministres dels contactes efectuats a Catalunya i que han sigut molt positius. A veure, entrevistar-se i fer petar la xerrada amb Arrimadas, Iceta i Millo ho considera positiu? Voleu dir que no s'equivocà d'AVE i en comptes de baixar a Sants no va baixar a Santiago de Compostela?

I el dia que concerti entrevista amb Junqueras o qualsevol del govern català, com que no oferirà res que s'assembli a un diàleg, sabrà el que és tornar-se'n amb les mans buides. Per més que vinguin engalipadors d'allà amb afalacs fent veure que els insults, les amenaces i les males paraules s'han acabat, són massa anys per no dir segles,  que ens coneixem. 

Com s'entén que parlin de diàleg aquests últims dies, si aquesta setmana haurem d'estar amb l'ai al cor a veure quina sentència s'empesquen contra la Carme Forcadell? 
Com s'entén que parlin de diàleg si encara no sabem com acabaran Mas, Ortega, Rigau i Homs?
Com s'entén que parlin de diàleg quan d'antuvi neguen tot el que proposa i pensa el govern català? 

Com s'entén que el fill d'un militar que havia estat ajudant del dictador Franco, el nou ministre de cultura i portaveu del govern central, Iñigo Méndez de Vigo, i que la seva dona és cosina del fins fa poc ministre de defensa, Pedro Morenés, amb les seves paraules: "voy a continuar la política del diálogo, porque es lo que resuelve el problema de los ciudadanos", ens vulgui amb bones paraules fer la pilota per veure si deixem caure el formatge, com va fer el Corb de la faula?

Com s'entén que, Méndez de Vigo, pertanyent al PP i a la "secta" més retrògrada, antidemocràtica i carca com l'Opus Dei, ara, vulgui canviar el discurs que des de fa temps ens volen inculcar dins el nostre cervell, per fer-nos creure que amb quatre afalacs tot canviarà quan, ells i nosaltres, sabem que res canviarà ans el contrari anirà a pitjor?
Com s'entén que el mateix portaveu del govern, carregui tota la responsabilitat de la cimera sobiranista, convocada per Carles Puigdemont, a la radicalitat de la CUP? Al ministre Iñigo Méndez de Vigo, no és estrany que els seus gens militars no li deixin entendre el que volen, no solament la CUP, sinó molts catalans: la independència. O pensa que, els més d'un milió de catalans que han omplert els carrers de Catalunya aquests últims anys, demanant la nostra independència, tots eren de la CUP?

Diuen, que també l'entabanadora Soraya, va demanar als seus companys dels diferents ministeris que mantinguin aquesta disposició al diàleg, que ella ha tingut amb els diferents partits catalans, "para ver que cosas podemos hacer juntos". La vicepresidenta deu tenir el cap a tres quarts de quinze, ja que demostra no estar gaire per la feina de dialogar. Si de tot el que ha parlat en aquesta vinguda a Barcelona, amb el Millo, l'Iceta i l'Arrimadas en treu la conclusió de "que cosas podemos hacer juntos", li diria que no cal que faci gaire estades entre nosaltres, perquè moltes prometences al llarg de la història només han servit per a repetir cent vegades la mateixa cosa, no deixar-nos respirar. Així que de "hacer cosas juntos": No res, poca cosa.

Un consell al nostre president Puigdemont i als seus consellers: no us deixeu prendre mai més el formatge, com jurà el Corb. Passeu dels aduladors sense fer-ne cas, ni obriu la boca tant si escolteu cants de sirena com tota mena de insults. Permeteu que els Renards actuals -Rajoy, Soraya, Méndez de Vigo, Millo- es cansin de passar una i altra vegada per sota l'arbre, i així no puguin viure a l'esquena dels que escolten afalacs.

No deseu els somnis de molts catalans al calaix del vostre despatx, i tots plegats, aconseguirem a ser allò que volem ser. Vosaltres muts i a la gàbia i aneu per feina, que com deien els romans: "tempus fugit" El temps fuig, vola!
 Jaume Meneses

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada