11/12/2016. Franquisme. Transició. Constitució. Ponç Feliu. La Constitució tàcita. Identificació entre caràcters de la Verge Maria i de la Constitució. “Comparteixen igual inspiració divina, mateix nivell d'eternitat i idèntic grau de virginitat; preservades ambdues de mirades lúbriques, en similar estat de puresa i igual d'intocables per cap mà obscena.” “Diu l'article 26 que, en un cas de compromís, el califa pot, si cal, passar-se per l'engonal totes les lleis del país.”

Benvolguts,

Comentem avui un genial article d’en Ponç Feliu de títol La Constitució tàcita,  sobre la Transacció, que no Transició del 1975 al 1981, i concretament la Llei 1/1977 de 4 de enero, para la Reforma Política. Explica i ho hem cercat en el BOE, perquè amb la nostra innocència no ens ho crèiem, que l’article cinquè explica com el rei podia saltar-se la Consti oficialment (ja sabem que extraoficialment també pot fer-se i es fa...)

Uns quants apunts:

·         Genial inspiració la de Ponç Feliu identificant tots els caràcters de la Verge Maria i tots els de la Constitució:

“Dues immaculades concepcions, la de la Verge Maria i la de la Constitució, dues entitats que comparteixen igual inspiració divina, mateix nivell d'eternitat i idèntic grau de virginitat; preservades ambdues de mirades lúbriques, en similar estat de puresa i igual d'intocables per cap mà obscena.”

·         Presentació de “la Constitució tàcita”. El concepte remet a tots aquells elements que, no figurant expressament, explícitament, en el relat oficial de la Transició amb el seu resultat final de la Constitució varen, més que condicionar, determinar aquella Transició. Són les forces subterrànies sobre les quals va edificar-se la Constitució expressa.

·         Un altre punt que hem hagut de llegir dos cops o tres:

LEY 1/1977. de 4 de enero, para la Reforma Política:

Articulo quinto El Rey podrá someter directamente al pueblo una opción poHtica de interés nacional; sea o no de carácter constilucional. para que decida medianle referéndum, cuyos resultados se Impondrán a todos los órganos del Estado. SI el objelo de la consulla se refiriera a materia de competencia de las Cortes y éstas no tomaran la decisión correspondiente de acuerdo con el resultado del referéndum, quedarán disueltas, procediéndose a la convocatoria de nuevas elecciones.

Que en versió de La Trinca, feia: 

“Diu l'article 26 que, en un cas de compromís, el califa pot, si cal, passar-se per l'engonal totes les lleis del país.”

Sí, ho heu entès correctament!

El Rei! El Rei! podrá someter directamente al pueblo una opción política de interés nacional; sea o no de carácter constitucional!

Per tant si la confabulació del 23F entre el Rei, l’Armada, el Queipo de Llano (ai! El Milans del Bosch) i d'altres no els hagués sortit bé, sempre li quedava al rei una bala a la recàmera: Proposar al poble de fer un referèndum, sea o no de carácter constitucional! 

Toma del frasco, Carrasco!

Vegem l’article  molt ben trobat del Ponç Feliu:

11 desembre 2016 

TRIBUNA

La Constitució tàcita

Ponç Feliu  

Escriptor

“Són les forces subterrànies sobre les quals va edificar-se la Constitució expressa

Fa pocs dies sonaven als quatre vents, com els “claros clarines” de Rubén Darío, els benaurats anuncis de dues immaculades concepcions, la de la Verge Maria i la de la Constitució, dues entitats que comparteixen igual inspiració divina, mateix nivell d'eternitat i idèntic grau de virginitat; preservades ambdues de mirades lúbriques, en similar estat de puresa i igual d'intocables per cap mà obscena.

Manllevo d'un autor, Capella, el que ell anomena “la Constitució tàcita”. El concepte remet a tots aquells elements que, no figurant expressament, explícitament, en el relat oficial de la Transició amb el seu resultat final de la Constitució varen, més que condicionar, determinar aquella Transició. Són les forces subterrànies sobre les quals va edificar-se la Constitució expressa.

Per exemple, pels EUA era bàsica una transició a Espanya compatible amb la seva geopolítica, per la qual cosa es va judicar que la solució òptima a la desaparició de Franco era la d'un trànsit cap a una monarquia constitucional recolzada en dos partits que els seus serveis d'intel·ligència varen denominar provisionalment com a partit “socialista” i partit “democràtic”, excloent en qualsevol cas l'obertura d'un autèntic procés constituent que posés en risc aquests fonamentals pilars de la monarquia i el bipartidisme.

S'havia de controlar, doncs, el resultat –i així es va fer– de les primeres eleccions lliures del 15 de juny de 1977, amb el designi d'aconseguir, mitjançant la llei d'Hond, el cabdal objectiu d'implantar aquell bipartidisme.

Ara bé, per evitar cap sorpresa, o sigui, l'expressió d'una voluntat popular no ajustada a allò dissenyat (triomf de la UCD i hegemonia dins l'esquerra d'un PSOE absolutament domesticat), com així va ocórrer mil·limètricament, s'establí un triple sistema de seguretat, un triple paracaigudes:

a) designació directa pel rei, sense passar per cap votació, de 41 senadors;

b) vigilància ad cautelam per part del Consejo Superior del Ejército, reunit en espera dels resultats electorals i amb la divisió cuirassada Brunete aquarterada prop de Madrid;

c) tenir a mà l'article 5 de la llei de reforma política, en la seva previsió que “el Rey podrá someter directamente al pueblo una opción política de interés nacional, sea o no de carácter constitucional, para que decida mediante referéndum, cuyos resultados se impondrán a todos los órganos del Estado”.

O sigui, que en cas necessari s'hauria pogut utilitzar aquesta prerrogativa reial per forçar noves eleccions, fet que, com és sabut, no va caldre en sortir tot com estava previst.

Ponç Feliu

Joan A. Forès

Reflexions