divendres, 9 de desembre de 2016

09/12/2016. Franquisme. Enric Vila. Descafeïnar el referéndum. El sidral. És probable que l'Operació Diàleg i el reformisme Constitucional s'acabin utilitzant per intentar integrar el resultat del referèndum en un debat més ampli de caràcter espanyol. Podria ser que l'Estat mirés de descafeïnar el dret a l'autodeterminació exactament igual que el 1978 va descafeïnar la condició nacional de Catalunya convertint-la en nacionalitat.

Benvolguts,

En un apunt de l’any passat vàrem filosofar sobre el mot Sidral. Vegem-ne les conclusions i serem capaços d’entendre en detall el sidral que prepara el PPSOE, del que l’Enric Vila en diu: Descafeïnar el referèndum.

Els Sidrals de l'Estat espanyol contra Catalunya.

Cal recordar que sempre en situacions de revolta pacífica de Catalunya l’Estat espanyol munta un sidral (el que el Victor Alexandre en el  cas de l’Ada Colau en diu artefactes polítics d’ideologia espanyolista disposats a violentar la societat catalana, o sigui una operació nacionalista espanyola) per contrarestar-ho. Sempre amb èxit total.

Després d’analitzar l’article de Vicens Villatoro Fer la revolució o guanyar la guerra, veiem l’analogia amb el que explica en Villatoro sobre el dilema de l’any 1936 a Catalunya, que queda inclòs en els sidrals que l’Estat espanyol ens munta periòdicament, recordem-ho que amb èxit total per part seva!

Prèviament els catalans a l’any 1931, ens vàrem deixar “engatusar” per Espanya, amb els diputats catalans a Madrid venint a demanar al president Macià que no tirés endavant amb l’Estat Català i que acceptés una Generalitat, que ell no ho sabia però que era de fireta, com es va veure i com és l’actual! Les immenses dificultats per tirar endavant al Congreso de los Diputados l’Estatut de Núria, transvestit en Estatut del 1932, ja ens havia d’haver alertat que la dita popular “de ponent ni gent ni vent” era sempre certa.

Més endavant, l’any 1936, quan l’Exèrcit espanyol es va revoltar, vàrem tornar a caure en el parany espanyol com explica en Villatoro. I no vàrem tenir la força física i moral per oposar-nos a la revolta interior, de qui volia fer primer la revolució i després la guerra. Accions que varen debilitar molt les nostres forces.

Tanmateix si a l’any 1931, el President Macià no hagués cedit, aquella guerra no hauria sigut la nostra guerra. Què hauria passat a continuació és una ucronia però no hauria sigut com va ser...

Mostres des del 1900:
1909. Setmana tràgica, deguda a les revoltes del poble per la lleva de reservistes pobres cap a la guerra del Marroc, fonamentalment reservistes catalans, quina casualitat! (els rics podien pagar-se l’exempció)...
1923-1930. Dictadura de Primo de Rivera (tutelada pel Borbó), que va eliminar manu militari la Mancomunitat de Catalunya,...
1936. Alzamiento franquista manu militari (també tutelat pel Borbó, que per si de cas havia fugit el 1931), i que va portar la terrible Guerra de les dretes i de l’exèrcit espanyol contra Catalunya,... i que va eliminar a sang i foc la Generalitat de Catalunya...
1939-1975. 40 anys més de dictadura franquista,...
1975-1981. Transició [Transacció] franquista (tutelada per qui? Pel Borbó!),...
1981-2015. Procés d’independència actual, impulsat per la societat civil, ANC, Òmnium i d’altres, cap a la creació d’una República catalana, amb atac indiscriminat a Catalunya des de totes les comunitats a qui han injectat un odi contra Catalunya, així com des de tots els ministeris espanyols, (tot tutelat pel Borbó)...

Si en voleu saber més de les accions dels Borbons aneu a aquest enllaç:

Vegem ara el sidral, o sigui l’article de l’Enric Vila:


OPINIÓ

Descafeïnar el referèndum
Enric Vila
Barcelona. Divendres, 9 de desembre de 2016

​És divertit veure com Espanya i França comencen a reaccionar amb Catalunya com un assassí en sèrie que es trobés per sorpresa una víctima, ressucitada i eixerida, en el dinar de Sant Esteve o de Nadal. Si el Parlament de Catalunya no tingués rellevància i el Tractat dels Pirineus no fos reversible, París no es molestaria a demanar, en boca d'un ministre, que es respectés la sobirania nacional de França quan els nostres polítics parlen del dret a l'autodeterminació del Rosselló.
A Espanya, el referèndum encara produeix més inquietud. Si es pogués prohibir, el PP no parlaria de la reforma de la Constitució, ni s'oferiria a fer "gestos amb el català", després de dedicar una dècada a intentar tornar a posar les bases del seu esllanguiment definitiu. A diferència del que va passar en els segles XVII i XVIII, els catalans i els castellans estan en el mateix bàndol de la història. Això fa que l'ocupació del Principat sigui més difícil de justificar i dissimular.

Fernando Ónega publicava ahir un article admetent que la situació de Catalunya és l'únic motiu que justifica la reforma constitucional. 

L'articulista recordava que només un dels 948 municipis del Principat va celebrar la diada de dimarts i encara amb protestes i discussions.

Segons Ónega, el problema d'Espanya "és que Catalunya va donar suport a la Constitució del 1978 amb el 90 per cent dels vots –cinc punts més que Madrid–" mentre que el dia 6 les pancartes deien "aquesta constitució no ens representa".

En realitat el problema és més gros. El problema és que els espanyols ja no tenen força per mantenir la unitat de l'Estat militarment, però tampoc no tenen coratge per assumir les conseqüències que suposa admetre que els catalans van votar el text del 1978 per por de tornar a ser massacrats. Si els partits catalans no són conscients que amb el referèndum han guanyat la posició en el ring, la troca s'anirà embolicant. 

Si el 1936 Espanya va esclatar a causa de la gana i l'analfabetisme, aquesta vegada bé es podria col·lapsar a causa d'un fet tan senzill, però tan difícil d'acceptar pels castellans, com que l'ocupació de Catalunya ja no és sostenible.

És probable que l'Operació Diàleg i el reformisme Constitucional s'acabin utilitzant per intentar integrar el resultat del referèndum en un debat més ampli de caràcter espanyol.

Podria ser que l'Estat mirés de descafeïnar el dret a l'autodeterminació exactament igual que el 1978 va descafeïnar la condició nacional de Catalunya convertint-la en nacionalitat.

L'estratègia necessitaria la complicitat de Miquel Iceta i d'Inés Arrimadas, que fa uns dies ja va deixar caure, per sorpresa de tothom, la seva disposició a votar en un referèndum que tingués el vistiplau espanyol.

Soraya Sáenz de Santamaria i els seus escolanets catalans encapçalen la primera fase d'un intent de dissimular que el Referèndum ja és una concessió al diàleg que Barcelona fa a Madrid, després d'una història ignominiosa.

Ara que la Unió Europea necessita combatre l'extrema dreta per assegurar-se l'estabilitat no és el millor moment perquè Brussel·les descobreixi que té una nació ocupada [per l’extrema dreta, a més corrupta, anomenada PPSOE] dins del seu propi territori.

I menys quan el missatge que s'anirà consolidant després de la victoria de Trump és que la democràcia no funciona si la vitalitat dels territoris no preval davant dels interessos creats pels mercats i les institucions llunyanes i extractives.
Enric Vila

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada