Benvolguts,
Avui
un altre treball amb rerefons filosòfic de l’ Enric Vila. Una frase de resum:
Sense el record que va deixar la brutalitat, no es pot explicar
perquè en els darrers segles Catalunya ha patit la història, més que pas no l'ha viscut,
ni perquè encara avui alguns polítics i intel.lectuals responen als estímuls
del poder de forma tan mecànica, ben bé com si fossin el gos de Pavlov.
La
cultura de la por o l'home del bat
Enric
Vila
Barcelona. Dijous, 27 d'octubre de 2016
5 minuts
Si
algú vol comprendre què passa a Catalunya em sembla que farà bé de
seguir la setena temporada de la sèrie The Walking Dead.
La nova entrega comença amb un nou dolent que esclafa el cap d'alguns dels
vells protagonistes amb un bat de beisbol, mentre obliga a la resta del seu
grup a mirar-s'ho de genolls. Tot el capítol és un assaig sobre la capacitat
subjugadora del terror quan s'exerceix de forma impactant i calculada.
Mentre
mirava les primeres escenes truculentes, pensava en l'evolució que han fet
alguns dels meus amics i en l'article que
l'Antoni Puigverd va publicar dilluns a La Vanguardia. El fet que Puigverd sigui capaç de defensar que
els catalans van participar en la Transició "lliures de tot perill",
i que si no va anar diferent és perquè no van voler, m'ha permès
comprendre millor el tomb narratiu que The Walking Dead ha impulsat
després de sis temporades d'holocaust zombie.
Fins ara, la sèrie explorava els límits de
l'individu que lluita per la seva ànima en l'absurda vida
postmoderna. La història venia a representar una caricatura
radicalitzada del món conquerit per la voracitat de les masses consumistes
i indignades, que tan bé encarnen els ramats de morts vivents que ho
arrassen tot al seu pas. A partir d'ara, sembla que els guionistes reflexionaran
sobre els límits de la llibertat quan en un entorn de caos s'hi
estableix una tirania.
El nou dolent del bat de beisbol, que esclafa
els cervells dels enemics com si fossin ou ferrats, promet il.lustrar-nos
sobre un parell de coses: primer, sobre com les formes de poder emanen del context. I,
segon, sobre com la brutalitat exercida amb intenció política pot esclavitzar
els individus fins i tot més lliures i endurits, i tornar-los ressentits i
obedients per sempre.
Si
tenim en compte l'abast de les carnisseries del segle XX, és cert que els catalans estaven
lliures de perill, després de la mort de Franco. No és casualitat que les
onades migratòries que van canviar el paisatge del país augmentessin a partir
dels anys 60. A
partir llavors, amb el pacifisme, utilitzar els exercits per reprimir la
població civil era cosa de paisos àrabs, llatinoamericans o
comunistes. Té lògica que l'Estat busqués una forma
alternativa de mantenir el control polític sobre Catalunya.
Tot i així, Puigverd passa un detall per alt.
Catalunya va arribar al segle XX molt domesticada i deformada pel terror. La majoria de catalans que van viure la Transició amb prou feines
eren capaços d'imaginar-se com era viure en democràcia. Com havien de pensar en
res que no fos deixar enrera la dictadura, si després de prohibicions de
segles ni tan sols sabien escriure en el seu idioma? En aquella època, el
mateix Joan Reventós li
va dir a un amic meu que ell també volia la independència, però que ho negaria
si ho explicava al partit.
Si no es comprèn el paper que la por ha tingut en la història del catalanisme no es pot entendre què
està passant ara. No es pot entendre perquè, mentre els espanyols es deixaven
matar al País Basc per no reconèixer la necessitat de celebrar d'un referèndum
després de la dictadura, aquí anàvem dient que el nostre mal no vol soroll. L'home del bat
potser fa temps que va marxar, però ha deixat una emprempta cultural molt
viva. La mateixa política és plena de paraules com diàleg, seny, convivència, concòrdia o "fer
país" que segueixen
despertant ressorts sentimentals relacionats amb les temences i la repressió que
els van donar el prestigi i la substància.
Sense
el record que va deixar la brutalitat, no es pot explicar perquè en els
darrers segles Catalunya ha patit la història, més que pas no
l'ha viscut, ni perquè encara avui alguns polítics i intel.lectuals
responen als estímuls del poder de forma tan mecànica, ben bé com si fossin el
gos de Pavlov. La mateixa interpretació que Puigverd fa de la
Transició posa de manifest fins a quin punt el desenvolupament de l'individu, això que en diuen
el talent o la capacitat creativa, s'estanca quan l'ésser i el saber no van de
la mà.
L'exaltació erudita del detall, o de vegades la
seva exaltació histriònica, permet oblidar l'anàlisi del conjunt, que és el que
ens posa en perill com a catalans davant l'arbitrarietat de l'Estat
espanyol. Llavors tard o d'hora la forma ofega l'essència i la persona es
comença a estrafer i a caricaturitzar. Aquest fenomen, que jo mateix he pogut observar en
amics més joves i intel.ligents que jo, és el que explica que Puigverd pugui defensar
que els catalans van votar en el referèndum de 1976 "lliures de tot perill".
Puigverd té raó quan diu que els escarnis que
va patir l'estàtua de Franco són una revisitació grotesca de
l'antifranquisme. Però també són grotesques i falsament èpiques les excuses que es
posen per evitar que Catalunya exerceixi el dret a l'autodeterminació. El que li va passar a l'estàtua de Franco és un mirall de la
indigència intel.lectual que es desprèn dels discursos hegemònics. Recordar que
l'antifranquisme va ser gris també hauria de servir per preguntar-se quines
conseqüències va tenir aquesta grisor i què caldria fer per no perpetuar-la.
És
impressionant com l'home es perd sovint per allà on creia que se salvaria. Fa
vertigen veure amb quina facilitat els petits somnis personals s'interposen
entre nosaltres i el coneixement profund de la realitat. El poder sempre mira
d'allunyar a l'individu que vol créixer de les influències que podrien
ajudar-lo a desplegar el seu potencial. La història és una onada imparable
i només la capacitat que algunes persones tenen per comprendre que l'onada no
pot controlar-se, però que això no significa que sigui necessari d'ofegar-s'hi
o naufragar, pot influïr en la manera com cristal.litzarà el futur.
No fa
tant, l'Andrea Levy deia en privat que la solució més lògica a la
situació de Catalunya era celebrar un referèndum, i ara té tanta por de perdre
el que creu que ha guanyat que ja no gosa ni pensar-hi. No fa gaire, el Salvador
Sostres era el millor escriptor de Catalunya, mentre que avui, d'aquella
alegria profètica que tenien els seus textos, només en sobreviuen
alguns llampecs escadussers escrits en castellà. Si el 9N no hagués sigut una comèdia, segur que el senyor Nacho
de Sanahuja hauria mirat de desplegar un enginy més fi que aquest
humor franquista, de bravata i novatada d'internat, que se suposa que fa riure.
El futur també serà com els catalans ens el
sapiguem imaginar. Res que no sigui capaç de sobreviure en la nostra
imaginació no es pot arribar a fer realitat. El món i les persones cristal.litzen sempre a partir de les contradiccions
internes. Per això el pòsit cultural és rellevant i em fa
patir veure com els discursos s'empobreixen i com la llibertat interior
d'alguns amics cedeix a les pressions. No és un detallet que en comptes de
parlar de com seria una Espanya unida o una Catalunya independent es parli tant
de democràcia i populisme, alhora que es recorre a la justicia per mirar
de despertar l'espectre de home del bat.
Igual
que d'altres vegades a la història, hi ha forces que treballen perquè el
futur es converteixi en una pel.lícula de Freddy Krueger. Abans d'admetre
que es pot exercir el dret a l'autodeterminació sense tocar l'ordenament
jurídic espanyol, hi ha gent que voldria poder apretar el botó nuclear o treure
la serra elèctrica. La sort que tenim és que, a
diferència d'altres temps, el terror que ens intenta fer petits i esclavitzar
només pot sobreviure dins del nostre cap. I jo, com que vull
anar cap a la llum, no penso perdre l'oportunitat de prescindir d'aquest
sotabosc de pors i hipocresies.
