diumenge, 30 d’octubre de 2016

29/10/2016. Antoni Dalmau. Demanar perdó. “Montsegur no va ser el final de l'església càtara occitana, però va marcar-hi sens dubte una inflexió”. La persecució va ser cruel i sistemàtica quan l'Església de Roma havia anat destil·lant tota una doctrina que no sols legitimava la seva plena intervenció en els afers del segle, sinó que justificava l'ús de les armes i la formació d'exèrcits que combatien en nom de Déu contra els infidels.

Benvolguts,
Avui parlem dels càtars o albigesos, amb l'article Demanar perdó de l’Antoni DalmauEn el Bloc Reflexions hi trobareu altres apunts sobre aquest tema.
Un tast de l’article:
Demanar perdó. “Montsegur no va ser el final de l'església càtara occitana, però va marcar-hi sens dubte una inflexió”. La persecució va ser cruel i sistemàtica quan l'Església de Roma havia anat destil·lant tota una doctrina que no sols legitimava la seva plena intervenció en els afers del segle, sinó que justificava l'ús de les armes i la formació d'exèrcits que combatien en nom de Déu contra els infidels.Varem publicar una crònica de l'acte solemne de perdó que l'Església catòlica del bisbat de Pàmies, a l'Arieja, va efectuar fa un parell de setmanes al poble de Montsegur.

Vegem l’article complet. Llegiu-lo bé i seguiu amb els articles complementaris i els altres articles del Bloc sobre els càtars o albigesos: 

29 octubre 2016 2.00 h
Demanar perdó
Antoni Dalmau i Ribalta - Escriptor
“Montsegur no va ser el final de l'església càtara occitana, però va marcar-hi sens dubte una inflexió”.
Els lectors del diari ja van tenir notícia, gràcies a una crònica completa de Ramon Sargatal, de l'acte solemne de perdó que l'Església catòlica del bisbat de Pàmies, a l'Arieja, va efectuar fa un parell de setmanes al poble de Montsegur. Encapçalats pel seu bisbe, Jean-Marc Eychenne, i seguint les directrius del papa Francesc en aquest any proclamat de la misericòrdia, els representants de la comunitat catòlica van demanar perdó per la crema en aquell indret d'uns 225 membres de l'església dissident dels càtars, ara fa vuit segles (1244). És un gest molt tardà, si voleu, però tanmateix molt significatiu, i per això no em puc estar de comentar-lo.
Com és prou sabut, en aquells temps de la baixa edat mitjana, una dissidència de l'Església de Roma va escampar-se per diversos indrets de la cristiandat occidental i va arrelar-hi amb força. Sempre va ser un moviment minoritari, però va escampar-se perillosament, sobretot en una zona tan pròspera i tan central com el Llenguadoc, principalment en els comtats de Tolosa i de Foix i els vescomtats de Carcassona i Albi. L'Església catòlica, atemorida per l'expansió d'aquella “pesta herètica”, la va combatre amb tots els mitjans, primer pacífics i finalment violents, amb les armes d'una croada (1209-1229) que ha passat a la història amb el nom d'albigesa –que vol dir càtara– i amb la creació expressa dels tribunals de la Inquisició, que són els que van exterminar definitivament la dissidència. La persecució va ser cruel i sistemàtica, en un temps històric en què l'Església de Roma havia anat destil·lant tota una doctrina que no sols legitimava la seva plena intervenció en els afers del segle, sinó que justificava l'ús de les armes i la formació d'exèrcits que combatien en nom de Déu –“Déu ho vol!”– contra els infidels. Així havien nascut les croades a Terra Santa i així s'assimilaria la guerra santa contra l'heretgia a un combat més contra els enemics de la fe. La Inquisició, és a dir, l'“enquesta sobre la perversitat herètica”, completaria aquesta missió al llarg d'un segle amb una actuació pertinaç i sistemàtica: entre milers de persones, les primeres víctimes mortals d'aquests tribunals al Llenguadoc van ser dos bons cristians, a Albi, el 1234; les últimes, tres homes i una dona creients, a Carcassona, el 1329.
No podem deixar d'observar que el bisbe Eychenne, el que ha demanat perdó per aquestes atrocitats medievals de l'Església catòlica, és un successor directe del bisbe de Pàmies més important de la història: Jacme Fornier, un monjo cistercenc que arribaria a ser papa amb el nom de Benet XII, durant el pontificat d'Avinyó. Entre 1318 i 1325, Fornier, un home d'aquell mateix país de Foix, va actuar com a inquisidor en la seva diòcesi, i el seu registre, conservat a la Biblioteca Vaticana en un llibre de pergamí de 325 folis, constitueix una font preciosa per al coneixement del catarisme occità del segle XIV. I més encara: un poble tan petit com Montalhó, per exemple, ha passat a ser l'indret més ben conegut de l'edat mitjana gràcies a les nombroses declaracions d'aquest registre, estudiat a fons en temps recents per Jean Duvernoy i Emmanuel Le Roy Ladurie.
Montsegur no va ser el final de l'església càtara occitana, però va marcar-hi sens dubte una inflexió, perquè allí, en aquell cim recòndit de 1.200 metres d'altura, s'havien concentrat els principals dirigents de l'Església dissident. El setge, la capitulació i la foguera final són especialment recordats per la significació d'aquella muntanya singular i pel dramatisme dels fets que s'hi van produir, la memòria dels quals congrega cada anys milers i milers de visitants i excursionistes que pugen dalt del cim. Un cim d'esplèndides vistes sobre els contraforts dels Pirineus on encara es conserven, no pas les restes de la torre de defensa del segle XIII –com es pensa molta gent–, sinó les d'una fortificació reial cent anys posterior a la crema dels càtars.
És, certament, el lloc més emblemàtic de tot aquell trist episodi històric, i per això va ser escollit per a la cerimònia de perdó celebrada el 16 d'octubre passat, en la qual es van reconèixer expressament les infidelitats a l'evangeli que va cometre la jerarquia eclesiàstica del segle XIII. Passat tant de temps, potser això no canvia profundament l'apreciació de les coses, però sí que situa els fets històrics en la dimensió que van tenir i ajuda a fer veure els valors que han de caracteritzar una Església catòlica més propera al missatge autèntic de Jesús de Natzaret. I més encara en aquest any, que el papa Francesc vol que sigui de reconeixement de les faltes dels cristians i de l'exercici d'una autèntica misericòrdia.
Antoni Dalmau

Complements:
No deixa de ser una redundància que l'apel·latiu “càtar” vagi acompanyat de l'epítet “bons homes”, però bé, no ens posarem pas perepunyetes amb l'etimologia, oi? El cas és que vuit-cents...
20 octubre 2016
Gairebé vuit-cents anys més tard dels fets, un gran acte de contrició es va celebrar aquest diumenge a l'església de Montsegur (Occitània) d'acord amb les directrius del papa Francesc de viure l'any... ...

18 octubre 2016

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada