dijous, 13 d’octubre de 2016

13/10/2016. Veurem com el català com a llengua romànica té les mateixes característiques de totes les llengües romàniques, període d’aparició, arrels, desenvolupament. I també ens adonarem dels procediments subtils i no subtils que el nacionalisme espanyol ha utilitzat consuetudinàriament (des del segle XV) per anorrear el català.

Benvolguts,

Publiquem avui un apunt molt interessant que va preparar la Marta Malleu quan vàrem començar a fer els racons del Xerraire al Poblenou el 2010. El títol de la presentació era Què és això del català?

Davant del desconeixement que els ciutadans de Catalunya tenen de la seva llengua, de les llengües germanes i de les arrels d'aquestes llengües, hem preparat aquest apunt que pot ajudar a comprendre-ho millor. Creiem que hem de mostrar d'antuvi un acudit del mestre Ferreres que explica la relació entre el català i els "españolitos". Queda clara la relació política?



Amb aquesta presentació pretenem explicar que el català com a llengua romànica té les mateixes característiques de totes les llengües romàniques, període d’aparició, arrels, desenvolupament. I també ens adonarem dels procediments subtils i no subtils que el nacionalisme espanyol ha utilitzat consuetudinàriament (des del segle XV) per anorrear el català.

Vegem l'interessant apunt:


Què és això del català?

En aquest aspecte comencem per explicar què és una llengua romànica, com el portuguès, el castellà, el català o el romanès...


En el mapa d’Europa les coloraines són els països que han creat i mantingut llengües romàniques després de l’extinció de l’imperi romà. Hi ha llengües romàniques que no han sobreviscut a la història com per exemple el dàlmata, llengua romànica desenvolupada a la costa de la Dalmàcia (voltants de Dubrovnic) , avui Croàcia (adriàtic), que els avatars de la història, les migracions post-imperi romà, les guerres, varen fer desaparèixer, més que expressament sinó perquè la gent la va deixar de parlar. Recordo perfectament que per ràdio vaig sentir una gravació feta a finals del segle XIX on parla una dona, última parlant del dàlmata.

Els ibers

Per la costa mediterrània de la península ibèrica hi havia tribus iberes des d’abans del segle VIII ac.
En el mapa de la península es veuen les llengües indígenes de les tribus iberes a les que els romans varen donar noms o ja els tenien. Eren entre d’altres laietans, lacetans, ausetans, cossetans, ilergetes...

Els laietans estaven establerts a les comarques barcelonines, els cossetans a les tarragonines, els ausetans a Osona, els lacetans a les comarques centrals, els ilergetes a les comarques lleidatanes, els indiketes a l’empordà...
En el mapa també es pot veure que la costa mediterrània era íbera i a l’interior de la península eren íbers i celtíbers o carpetovetònics.
Abans dels romans havien passat per les costes de la península els grecs (Empúries), els fenicis i sobretot els cartaginesos (Cartagena ve de Cartago nova).
En el gràfic es veuen les diferents llengües romàniques desenvolupades a la península ibèrica, així com les arrels d’aquestes llengües.
Les llengües romàniques es varen desenvolupar a la caiguda de l’imperi romà a partir del segle V i varen anar prenen espai en el poble compartint la parla amb el llatí (els alts càrrecs parlaven llatí i el poble anava parlant cada cop més el romanç corresponent). Cap al segle IX es van començar a crear documents en català. l també en castellà. Cap el segle XI i XII ja era la llengua comuna de tota Catalunya i a partir de Jaume I fou la llengua de tots els països catalans així com de l’imperi català que en el segle XV abastava Còrsega, Sardenya, Sicília, la Calàbria i tot el sud d’Itàlia des de Roma cap avall, i encara els ducats d’Atenes i Neopàtria a Grècia.
Les llengües indígenes i el llatí portat pels romans i mantingut durant cinc segles, del segle I ac fins el IV dc, varen crear les principals llengües romàniques de la península, que són el galaico-portuguès, el castellà i el català amb influències tardanes també de l’occità. Diuen els historiadors de la llengua que molts occitans albigesos (els bons homes) arribaren a Catalunya fugint de les tropes de la croada organitzada pel Papa junt amb els francesos, comanats per Simó de Monfort, després de la derrota dels albigesos a la batalla de Muret on va morir Pere el Catòlic, pare de Jaume I.
El català començà a ser escrit, substituint el llatí a finals del segle XI. El primer document conservat són Les Omilies d’Organyà del 1080). Simultàniament el castellà va seguir un procés més o menys idèntic i va començar a ser escrit. El primer document que se’n conserva és el Cantar del Mio Cid del 1110. També el gallec va començar a ser escrit cap a finals del segle XII.

El llatí

Era la llengua dels romans, procedent de la la regió del Latio. I no va néixer per generació espontània, com cap llengua. El llatí és una branca de la família Indoeuropea provinent, segons investigacions recents, de la regió d’Anatòlia-Armènia de 7.000 anys aC. El moviment de tribus de la regió mesopotàmica entre el mar Caspi i el Golf Pèrsic va estendre’s cap a l’orient i cap a l’occident. A l’orient va generar les llengües pèrsiques i sànscrites i cap a occident van seguir dos camins: travessant Turquia i passant als Balcans i rodejant el mar Caspi cap a l’Europa Central.
En un document gràfic molt extens es veuen els diferents camins que va seguir cada tribu i el lloc on varen establir-se. Ara sabem que la tribu dels Francs va establir-se al nord de França, la tribu dels Alamans a Baviera, la tribu dels saxons fins al nord d’Alemanya. La tribu dels gods fins a Alemanya i passant a França, amb branques cap a Itàlia (els ostrogods) i a la península ibèrica (els visigods) en èpoques molt recents.

Arbre de llengües indoeuropees

L’arbre de llengües indoeuropees (només la part que ens pertoca) és aquest:


Que en tota la seva extensió és aquest:



Una altra manera de representar-lo és la següent, en forma d’arbre amb branques i fulles, que té la característica de mostrar a baix a la dreta com aquest arbre anomenat proto-indo-europeu és una petita branca de la llengua mare de la que no se’n coneix pràcticament res.
En canvi de l’indoeuropeu se’n coneixen molts mots, obtinguts pels lingüistes per comparació entre totes les llengües indoeuropees conegudes.
Hi ha un diccionari anomenat The American Heritage Dictionary, que té un fabulós annex amb uns dos mil mots que anomenen Arrels Indoeuropees. Aquest annex  té l’encert d’haver esbrinat a partir de la manera de dir en cada llengua un determinat concepte, quin és el mot indoeuropeu comú!
Per exemple kand que és l’arrel indoeuropea de candela en català, es diu candle en anglès, del que ve el llatí incendere, i el català encendre, que en sànscrit s’escriu candanah.
 Marta Malleu

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada