Benvolguts,
En Partal en l’Editorial de la setmana del 18 de juliol d’enguany,
de títol Posar fi al franquisme, ara, ens
fa una repassada de tot el que hem perdut en 80 anys de feixisme i també de tot
el que no sabem que hem perdut, però que ho hem perdut. La primera consideració
és: Com pot ser que tots els espanyols damnificats per la dictadura franquista
mai no han parlat ni escrit sobre aquesta dictadura. I ara ho fan però amb una
timidesa increïble?
Doncs és molt clar, es la por!
I què hem perdut? Doncs molta part de la nostra memòria històrica, tal com la vàrem
perdre el 1714,
i com l’havíem perdut el segle XIII amb la Croada papal contra els albigesos i
com la vàrem perdre amb l’expulsió de moriscs i de jueus al final de l’edat mitjana.
Jo, al final dels anys 50 vaig estar un parell de mesos al Lyceé Michelet,
un Alberg de Joventut a Vanves, a la “banlieu” de Paris. Als matins anava a l’Alliance
Française al quartier latin a posar-me al dia en llengua i al vespre tornava al
Lycée. Vaig fer-hi molt bons amics i em va sobretot ajudar a comprendre que la
cultura política i filosòfica que tots els meus companys, francesos, italians,
algerians, marroquins, molt més joves que jo, que just havien acabat el
batxillerat, tenien, jo no la tenia, producte de l’obscurantisme inquisitorial
que havíem tingut sense adonar-nos-en!
I què hem perdut? Doncs els professors que no hem tingut
perquè varen morir al front o es varen exiliar en acabar la guerra.
I què hem perdut? Doncs la producció de llibres, de teatre i
de cultura en general que aquests exiliats o morts haurien pogut aportar. Recordem
que abans de la guerra les millors productores de cinema eren a Catalunya. En
acabar la guerra l’exèrcit d’Ocupació no va permetre que continuessin
existint...
I què més hem perdut? Doncs d’estudiar alguna de les
carreres universitàries com Enginyeria de Telecomunicacions, de Mines, Naval o
Aeronàutica, que no estaven permeses a Catalunya pel règim franquista.
I què hem perdut? Doncs els avenços en metodologia de l’educació
que Catalunya havia desenvolupat, les escoles Montessori, l’Escola nova, l’Escola
Normal de la Generalitat que va tenir professors molt potents com en Pierre
Vilar i en Pau Vila entre d’altres.
I què més hem perdut? Doncs la continuació de la creixent filosofia
de l’administració de país amb l’Escola d’Administració Pública de Catalunya,
que s’havia començat a desenvolupar amb la Mancomunitat, va continuar amb la
Generalitat i va desaparèixer durant 40 anys amb el franquisme.
Trobo que caldria que els especialistes expliquessin moltes
més coses sobre què han perdut els catalans!
I què hem tingut amb excés?
El Nacionalcatolicisme en totes les seves
variants i la por que ens ha perseguit per a tot arreu!
Vegem ara l’editorial
d’en Partal:
Posar fi al franquisme, ara
«Vuitanta anys
després hem d’honorar els nostres millors negant-nos a acceptar les
conseqüències de totes les batalles que ells van perdre»
Fotografia de quatre milicianes valencianes l'any 1938.
Per: Vicent Partal
Avui fa vuitanta
anys del colp d’estat fracassat contra la segona república espanyola.
Tot i fracassar, aquell moviment militar va obrir la
porta a una insurrecció de tres anys, a una
guerra contra el poder democràtic i, al final, a l’establiment de la llarga
dictadura de Francisco Franco. La dictadura es va extingir amb la mort del dictador en
un llit, però al mateix temps el poder que representava va evolucionar
a través de la monarquia de qui Franco mateix havia anomenat successor.
Vuitanta anys després, les conseqüències de
tot plegat continuen essent dramàtiques per al nostre país.
Ho són per allò que
hauríem pogut ser i mai no vam ser.
Ho són per allò que
som avui però no seríem si no hagués estat per la força.
Ho són pel pòsit
antidemocràtic que ha impregnat i impregna encara bona part de la societat
espanyola.
Allò que en diuen la Segona República no era un règim
perfecte. Però és evident que, en un context indiscutible de riscs, va
acomplir uns canvis que van propulsar l’estat espanyol dècades endavant. Des del sufragi universal i els drets
de les dones, a l’autonomia de les nacions que en formàvem part,
passant per un impuls notable a l’ensenyament i les infrastructures
civils,
la república va alimentar unes grans
esperances de progrés que el colp d’estat d’avui fa vuitanta anys va tallar de
soca-rel.
Amb un afegit especialment cruel. En la guerra mataren desenes de milers dels nostres millors
joves. I, en acabat, les execucions sumàries van eliminar encara molts dels
nostres millors. El nostres país avui seria molt millor, no en tingueu cap
dubte, si no haguessen mort injustament el rector de la Universitat de València
Joan Baptista Peset, el president de la Generalitat de Catalunya Lluís
Companys, el batlle de Palma, Emili Darder i com ells tants i tants altres
fins a arribar al militant llibertari Salvador Puig Antich.
El franquisme va matar, literalment, bona
part del millor que érem com a país. I amb la voluntat de mantenir el terror
viu dins nostre no ens ha deixat ni tan sols recuperar-ne els cossos,
dignificar-ne la mort. Que 115.000 cossos humans de republicans
antifranquistes continuen ignorats a
les carreteres, sense poder ser desenterrats amb els honors que mereixen i
recordats amb l’agraïment que els devem és una de les proves més rotundes que els efectes d’aquella insurrecció ens continuen marcant
la vida. Vuitanta anys després.
Les conseqüències d’aquell 18 de juliol continuen essent amargues per a
nosaltres, també per les coses que som avui i que molt probablement no seríem
si no fos perquè en algun moment ens foren imposades a la força. Per aquelles coses que ens diuen que hem triat però que
ni han deixat triar ni ens deixaran mai triar. Començant per la república i
l’autodeterminació, però continuant per tants i
tants tics antidemocràtics que l’estat espanyol perpetra amb la força d’unes
lleis i d’un règim que van ser instaurats amb el vessament de tanta sang.
Per quin motiu és Felipe VI rei d’Espanya si
no perquè Franco va voler que Juan Carlos fos el seu successor?
Que els borbons continuen avui asseguts en el tron que
els va fabricar a mida el sàtrapa és una altra de les proves més concloents que
els efectes d’aquella insurrecció ens continuen marcant la vida. Vuitanta anys després.
La pervivència de la monarquia nascuda de Franco és
certament l’escàndol més gran, però no podem passar per alt tampoc que en el
dia a dia ens trobem sovint enfrontats a un estat on la casta d’alts
funcionaris que va estructurar el franquisme, les seues tradicions, la seua
manera de veure el món, la seua manera de tractar els ciutadans, les seues
famílies, es reprodueix en els detalls més petits sense que ningú faça res per
aturar-ho.
·
L’Íbex 35 és a les mans dels qui es van enriquir il·legalment durant la dictadura.
·
El servei diplomàtic és regit per fills
i néts de franquistes.
·
La justícia continua negant-se a reparar
els judicis de la dictadura i a declarar-los nuls!
·
La crua realitat és que la descontaminació del franquisme no es va fer mai
i aquest és un dels preus més cars que paguem avui com a societat. Patim les conseqüències d’una dictadura que no existeix però
que continua manant en tantes i tantes coses…
Finalment, hi ha
el pòsit antidemocràtic que ha impregnat i impregna encara bona part de la
societat espanyola, com una de les herències fonamentals de la dictadura.
Quan els polítics espanyols, allunyant-se de
la tradició europea, invoquen la llei i l’ordre com a preceptes superiors a la democràcia, en
realitat –ho faça qui ho faça–, nosaltres escoltem l’eco d’aquell terrible ban
signat a Melilla el 18 de juliol de 1936:
‘L’energia en el sosteniment de l’ordre
estarà en proporció a la magnitud de la resistència que se’ns oferesca.’
Un ordre immutable? Una llei que val més que
la voluntat popular? Una constitució que no es pot canviar? Són conceptes
estranys i repulsius per a qualsevol demòcrata i que tanmateix a Espanya passen
per acceptables i plens de raó. Enfront d’una
crisi constitucional com la que significa la independència de Catalunya, els
governs democràtics, al Quebec el Canadà, a Escòcia el Regne Unit i al Regne
Unit la Unió Europea, hi anteposen el respecte a la democràcia i la necessitat
de trobar solucions escoltant la voluntat del poble. A Espanya la reacció és la contrària.
Per això, que
es negue el dret de decidir dels ciutadans i es perseguesca l’expressió de la
voluntat popular a les urnes, arribant fins i tot a processar els polítics
escollits democràticament que les posen, és una altra també de les proves més
rotundes que els efectes d’aquella insurrecció ens continuen marcant la vida. Vuitanta anys després.
Vuitanta anys després, doncs, estem obligats a continuar defensant allò que hauríem pogut ser per poder
defensar sobretot allò que volem ser. Vuitanta anys després hem d’honorar els nostres millors
negant-nos a acceptar les conseqüències de totes les batalles que ells van
perdre. Vuitanta anys després hem de
conjurar-nos encara a guanyar.
Així que Visca la República!
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada