diumenge, 2 d’octubre de 2016

30/09/2016. Procés. Eduard Voltas. La partida final. "L'eixamplament definitiu de la majoria del Sí passa per reforçar la credibilitat del projecte Catalunya independent". A Catalunya, avui, el No a la independència ja només l'alimenten (i no és poca cosa) la por a allò desconegut i/o la lleialtat identitària, o sigui: “Adhesió a un estat per sentiment, per identitat, no per les virtuts cíviques del projecte col·lectiu que encarna aquell estat.” Tal com estan les coses a Madrid, només ho podem espatllar nosaltres.

Benvolguts,

El nostre amic i Company de l’Assemblea de Sant Martí Eduard Voltes fa un article engrescador aprofitant que sigui a Espanya que s'hagi instal·lat el núvol negre del descrèdit internacional, la desmoralització social i la impotència política.

Avalua les sortides que té l’Estat espanyol, unes ridícules terceres eleccions,
o investidura d'un president feble i en minoria gràcies a un grapat d'abstencions trànsfugues d'un primer partit de l'oposició en descomposició accelerada. 

En Voltes, proposa, molt positivament, que a Catalunya, avui, el No a la independència ja només l'alimenten (i no és poca cosa) la por a allò desconegut i/o la lleialtat nacional més primària, que és la lleialtat identitària. Dic primària no en el sentit de 'rústica, poc cultivada', sinó de 'primera en una gradació':“adhesió a un estat per sentiment, per identitat, no per les virtuts cíviques del projecte col·lectiu que encarna aquell estat.”

I conclou que és en aquest punt que cal lluitar, amb lleialtat identitària i sense por a allò desconegut!

Vegem el brillant article:


La partida final
"L'eixamplament definitiu
de la majoria del Sí passa
per reforçar la credibilitat del
projecte Catalunya independent"
 
per Eduard Voltas 30/09/2016
No deixa de resultar curiós que després de tantes advertències i mals auguris sobre les fractures socials, ensulsiades del PIB i navegacions solitàries per l'espai sideral que havia de provocar-li a Catalunya l'independentisme, sigui a Espanya que s'hagi instal·lat el núvol negre del descrèdit internacional, la desmoralització social i la impotència política. Incapaç de formar govern durant nou mesos, el sistema polític espanyol es troba ara davant d'una disjuntiva depriment, perquè la situació creada només ofereix dues alternatives, i les dues el debiliten encara més:
·         o unes ridícules terceres eleccions,
·         o investidura d'un president feble i en minoria gràcies a un grapat d'abstencions trànsfugues d'un primer partit de l'oposició en descomposició accelerada.  
I al fons, Brussel·les esperant amb una multa de 10.000 milions per incompliment dels objectius de dèficit.
Si la política és confrontació de projectes, ara mateix el projecte Espanya té poc a oferir en comparació amb el projecte Catalunya independent. Simplement no és atractiu perquè no pot associar-se de manera creïble a cap dels conceptes que mobilitzen l'esperança dels ciutadans: progrés, benestar, justícia, democràcia, confiança en el futur. Tant és així, que m'atreviria  a afirmar que a Catalunya, avui, el No a la independència ja només l'alimenten (i no és poca cosa) la por a allò desconegut i/o la lleialtat nacional més primària, que és la lleialtat identitària. Dic primària no en el sentit de 'rústica, poc cultivada', sinó de 'primera en una gradació':
“adhesió a un estat per sentiment, per identitat, no per les virtuts cíviques del projecte col·lectiu que encarna aquell estat.”
És precisament en aquesta comparació de projectes on, al meu entendre, rau la clau de l'eixamplament definitiu de la majoria per la independència. No estic d'acord que, com defensen alguns, l'eixamplament passi per fer polítiques més d'esquerres o més de dretes per anar a captar segments concrets de l'electorat, és a dir no estic d'acord que la clau estigui en l'eix esquerra/dreta. Més aviat penso que 
l'eixamplament definitiu de la majoria del Sí passa per reforçar la credibilitat del projecte Catalunya independent 
i ser capaços de transmetre i generar confiança en el futur a una gran majoria de la societat. Perquè això és el que contrasta feridorament amb el projecte Espanya. La partida final, n'estic convençut, es juga en l'eix confiança/desconfiança i en la capacitat que tingui el sobiranisme de resultar creïble. El que ha passat aquesta setmana al Parlament  va en aquesta direcció. El full de ruta s'ha clarificat moltíssim, s'ha fet entenedor per a la població i per al món. I s'ha tornat a demostrar que –a Catalunya sí– el centre dreta liberal, la socialdemocràcia i l'esquerra anticapitalista són capaços de superar les legítimes diferències i donar-se la mà per un projecte compartit. De fons, a més, l'economia catalana es va despertant. 
Tal com estan les coses a Madrid, només ho podem espatllar nosaltres...


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada