diumenge, 9 d’octubre de 2016

09/10/2016. Història de Catalunya retrospectiva. Cinc segles d’aventura comuna entre Catalunya i Espanya.

Benvolguts,

Història de Catalunya retrospectiva. Cinc segles d’aventura comuna (???) entre Catalunya i Espanya.


  1. En anglès es distingeix entre “yes or no qüestions i double-u qüestions”. Les primeres es responen amb si-no. En canvi les darreres (why, what, how, when, who, which...) necessiten una resposta argumentada
  2. Hi ha una genial tira de la Mafalda que explica el seguent:
·         La Mafalda li diu al Guille: Saps Guille per què nosaltres no entenem el perquè del que fan els nostres pares?
La resposta argumentada és: Doncs és molt fàcil. Saps què passa quan vas al cinema i arribes a mitja pel·li? Doncs que no entens res, perquè no saps què havia passat abans! Així amb els nostres pares és igual: ells hi eren abans i havien començat la pel·li molt abans que nosaltres haguéssim arribat...
  1. El professor de filosofia i expert en lògica, Raymond Smullyan, té una sèrie de llibres on desenvolupa molts problemes lògics d’anàlisi retrospectiva (els raonaments que usava Sherlock Holmes) usant posicions o disposicions de les peces en taulers d’escacs en els que cal esbrinar què ha passat en les jugades anteriors abans d’arribar a la posició mostrada, com es pot haver arribat a aquella posició, per què s’hi ha arribat? La resposta en tots els casos ha de ser també raonada o sigui argumentada...

Tal com s’apunta en els tres exemples anteriors, la història de Catalunya l’hauríem d’explicar amb raonaments i arguments contundents i des d’ara cap endarrere de la mateixa manera que s’estiren cireres d’un cove, o sigui amb una anàlisi retrospectiva! I amb una sèrie de preguntes-resposta concatenades, raonades, argumentades, anar responent i contrarestant les mentides que l’estat espanyol ha anat elaborant durant 500 anys. S’ha d’argumentar el per què de cada situació, talment com en una disposició de tauler d’escacs...
Per què? Perquè en cas contrari és més difícil d’explicar. Parlem-ne!


A què són deguts aquests 3 punts? Seguim!

Contingut


Modificat a Índex... des del 2015 fins al 1975
Avui dia som on som! Sense possibilitats d’explicar-nos al mon. Putejats per Espanya.  Amb una Consti que és com una llosa. Cada dia amb noves lleis més centralitzadores i més homogeneïtzadores. Amb tota la magistratura, TS, TC, TSJCC, CGPJ en contra (en cas contrari expulsats del “cuerpo”).
L’escenari econòmic actual de Catalunya és:
·         Un deute públic de 60.000M€ (sense comptar els que Espanya té com a deute). 35% del PIB, molt millor que molts països europeus...
·         Un dèficit fiscal de 16.500M€. Més de 4 vegades superior als d’altres països federals o descentralitzats (Austràlia, EUA, Alemanya...)
·         Una Prima de risc = 112, millor que molts països europeus...
·         Rating nivell d’agència de qualificació de risc Standard&Poors = A+. Set graons més alt que Espanya (BB), millor que molts països europeus...
·         amb un PIB per càpita de 28.000€, més alt que Espanya, 24.000€, més alt, evidentment, que Espanya sense Catalunya, 22.000€ i més alt que la meitat dels països de la UE...
Però:
·         Sense crèdit pel fet de no ser un estat independent...
·         Amb un atur del voltant del 20% (el d’Espanya és del 24%), degut a l’espoli fiscal de 16.500M€ i a la impossibilitat de gestionar adequadament els nostres impostos que pugen més de 60.000M€...
·         Amb unes pensions pels jubilats inferiors a menys de la meitat de les europees i amb el perill de no poder mantenir-les més enllà del 2017...

Putejats per Espanya i putejats per cada un dels seus ministerios:

  • Educació. Llei Wert, IVA cultural...
  • Interior. Clavegueres de l’estat inventant-se comptes a Suissa, Andorra, Liechtenstein. Filtre de mentides o mitges veritats a la premsa sobre els nostres polítics: Pujols, Mas. Premsa “afecta” que de seguida les amplifica i les llença al carrer...
  • Justícia. TC (Estatut, lleis del Parlament de Catalunya, o de la senyoreta Pepis), TS, TSJCC (Mas, Rigau, Ortega), CGPJ (Vidal)...
  • Hisenda. Inspeccions. Rescats Bancs i caixes. Espoli fiscal, espoli Caja Única SS...
  • Foment. No complir mai els Pressupostos a Catalunya (mitja del 70% efectuat respecte al pressupostat). Corredor Mediterrani. Estacions AVE a La Sagrera, Sants, Girona. Plataforma Castor. No traspassar adequadament RENFE i ADIF. No traspassar Gestió aeroports. No permetre que els Ports gestionin els seus recursos...
·       Exteriors. Amenacen que exerciran el veto per tal que Catalunya no pugui estar a Europa i haurà de voltar pels espais siderals, o a l’Illa de Robinson. Amenacen de que no podrem usar l’euro, que no podrem cobrar les pensions i que ens quedarem cecs...


Perquè l’any 75 es va crear del no-res una monarquia amb la imposició d’un rei franquista, sense possibilitat de triar una República i sense possibilitat de triar la independència de Catalunya com en principi s’havia votat el 1931, com havia sigut des del 1714 el desig dels catalans, i com havia sigut des del segle XII fins el segle XVIII.
I amb la Imposició el 1978 d’una Constitució tutelada per l’Exèrcit (amb soroll de sabres i de tancs)  sense preguntar-nos si volíem formar part d’Espanya...

Perquè el dictador Franco havia mort el 1975, havent deixat el país atado y bien atado, amb un rei franquista entronitzat pel propi dictador i net del Borbó que havia renunciat a la corona el 1931.

Els esdeveniments entre 1975 i 1981 foren:

1.       1975. Franco va morir el 20 de novembre 
2.       1975. Juan Carlos I de España fue rey de España desde el 22 de noviembre de 1975 hasta el 19 de junio de 2014, fecha de su abdicación. (La germana del rei Pilar de Borbon va tenir un compte obert a Panamà des del 21 de novembre de 1975 fins a 20 de juny de 2014, se suposa que per gestionar els ingressos irregulars del Juanca
3.       Durant la transició no es va fer un referèndum sobre si s'havia de reinstaurar la monarquia o establir una república, perquè les enquestes deien que els partidaris del rei perdrien.
1.       En aquesta entrevista, que publica ara La SextaSuárez va explicar, tapant el micròfon de solapa que portava a la camisa, que "simplement"no es va preguntar perquè "quan la major part dels caps de govern estrangers demanaven que es fes un referèndum sobre monarquia o república, feia enquestes i perdíem".
Davant la possibilitat de perdre, doncs, l'expresident va assegurar-se la monarquia "posant el Rei i la paraula monarquia a la llei".
4.       Adolfo Suárez, va assegurar a través de la Reforma Política del 1977 la permanència de la institució.
5.       1977. Tarradellas va negociar amb el president del Govern espanyol, Adolfo Suárez el restabliment de la Generalitat. El 29 de setembre de 1977 el president del govern d'Espanya deroga la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional. El 17 d'octubre de 1977 es nomena Tarradellas President de la Generalitat provisional. Tarradellas formà un govern de concentració amb dotze consellers per tal de redactar l'estatut d'Autonomia (Estatut de Sau) 
1.       1977. La Llei d'Amnistia va ser promulgada a Espanya el 15 d'octubre 
2.       1978La Constitución española, ratificada por referéndum popular el 6 de diciembre  
3.       1979. El Govern de concentració català aprova en referèndum l'estatut d'Autonomia de Catalunya 
4.       1979. El novembre es convoquen eleccions al Parlament de Catalunya.
5.       1980. Es celebren les eleccions al Parlament de Catalunya
6.       1981. Cop d’estat del general Armada i d’altres generals per aturar la prevista, modesta, evolució cap a la democracia. El Cop d’Estat va aconseguir que les autonomies retrocedissin, es va recentralitzar, el Café para todos

Queda clar doncs que:
·         El Juanca fou proclamat rei d’Espanya sota la legalitat franquista
·         El PSOE i el PCE varen renunciar al comunisme i a la Repúblicaentre el 22 de novembre de 1975 i el 15 d’octubre de 1977

·         El 1977 el president del govern d'Espanya deroga la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional.  A l'octubre de 1977 es nomena Tarradellas President de la Generalitat provisional.
·         Una nova legalitat borbofranquista s’instaurà el 6 de desembre de 1978

Perquè es va fer una Transacció (que no Transició), i no una revolució.


Perquè havia fet de dictador durant 40 anys després de guanyar una guerra contra Catalunya de gairebé 3 anys (del juliol del 36 fins a l’abril del 39), ajudat pel III Reich alemany, pel dictador Mussolini d’Itàlia i pel Vaticà i amb unes dretes que feia generacions que manaven, i perquè s’havia desenvolupat encara més el nacionalisme espanyol havent-se creat un franquisme sociològic...

Cal fixar-se en els anys negres del franquisme en tot el que es relaciona amb els drets i deures dels catalans d’origen i dels immigrants espanyols, sobretot en el que es relaciona amb les estructures d’estat, amb la identitat, amb la llengua i amb la cultura:

1939 Prohibició durant 37 anys: fins al 23 d’abril de 1976 no es va tornar a publicar un diari en català, teatre, radio, llibres, TV .
A tota l’Espanya republicana varen perdre la guerra. I varen ser represaliats pel fet de ser republicans i segons els franquistes per ser comunistes (rojos). A Catalunya vàrem perdre dues vegades la guerra, com a republicans (amb l’afegitó de comunistes) i com a catalans (rojo-separatistas). Un cop acabada la guerra van continuar el genocidi contra la nostra identitat, contra les estructures d’estat existents fins aquell moment a Catalunya. Genocidi que sempre havien practicat, funcionaris, capellans, militars i feixistes, atacs al Cucut i el recurrent bombardeig de Barcelona cada 50 anys, amb el desmuntatge de la Mancomunitat per part del dictador Primo de Rivera. República. Guerra i desmuntatge pel dictador Franco de la Generalitat Republicana.

A Catalunya a partir de 1939 vàrem rebre tres onades de personal de fora de Catalunya:

·         Primera onada, invasió de l’exèrcit espanyol, Capitan General, Gobernador Militar, Gobernador Civil, amb les consignes ben clares d’anorrear Catalunya, eliminació de les estructures d’estat, de la identitat, de la llengua i de la cultura . Depuracions i assassinats a tort i a dret. Espoliació i crema dels ateneus populars, de la cultura popular, festes tradicionals. Crema pública dels llibres en llengua catalana (si sabien distingir-los) de les biblioteques, dels ateneus i dels particulars.
·         En la segona onada invasió dels funcionaris espanyols, exèrcit, policies, guàrdies civils, capellans, mestres, secretaris d’ajuntaments, notaris, registradors de la propietat, personal de companyies nacionalitzades (RENFE, petrolieres) que van portar la seva llengua i van menysprear la nostra. No sé si el vers d’Antonio Machado de que els castellans “desprecian cuanto ignoran” és aplicable ja que aquells militars i funcionaris anaven guiats per superiors que sí que sabien el que volien...
·         Tercera onada, invasió d’espanyols, molts d’ells illetrats, en recerca de llocs de treball, que educats (és un dir) en el franquisme mai no els havien explicat que a Espanya hi hagués cap altra llengua que no fos l’espanyol (encara dura). Misèria, guetos. Cinturó industrial de Barcelona i de les grans ciutats. Masses (Ortega y Gasset) educades pel PSUC. Tanmateix tot i els problemes aquestes masses es varen anar integrant a la cultura i la manera de fer catalana. L’aprenentatge de la llengua fou la part més difícil ja que en general els immigrants només sabien castellà (en les seves variants dialectals andalús, extremeny, murcià, etc) i malgrat que amb un cert temps aprenien a entendre el català podia ser que els costés arribar a parlar-lo, i el franquisme que l’havia intentat anorrear no hi ajudava gens, sinó el contrari! El català estava proscrit! Ni diaris ni revistes ni llibres ni ràdios ni obres de teatre ni cinemes i vexació contínua de les forces d’ocupació cap els que parlaven català.

Amb l’Estatut del 79 el català va tornar a tenir carta d’identitat. Que va durar poc.
Usurpació de les masses educades pel PSUC(17%) i convertides al PSC-PSOE, que al final s’ha vist què volien els seus dirigents, que era entretenir el personal per tal que todo cambie para que nada cambie. Mantenir guetos i Casas Regionales. Lluitaven contra la incorporació de les masses immigrants a la cultura catalana.
Quan els cercles de l’alt funcionariat romanent a Catalunya, junt amb els botiflers autòctons es van inventar el mot bilingüisme van tenir una batalla guanyada. La idea del bilingüisme ha anat prosperant entre els cercles espanyolistes fins que ha arribat el moment que es tornen a sentir forts i saben que les dretes i les esquerres espanyoles juntes poden ribotar no l’estatut sinó el país. Els Montilles i Corbachos que segons ERC havien d’anar subscrivint les tesis independentistes s’assemblen com dues gotes d’aigua als Fernández Diazs i Camachos.

Tanmateix, el poble català havia intentat lluitar contra el franquisme:
·         Amb accions:

·         Escoltisme en substitució de l’educació falangista
·         Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) en substitució del sindicat feixista SEU
·         Funcionament clandestí de Partits polítics
·         Creació de l’Assemblea de Catalunya. Acció unitària. Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia, Independència (República catalana)
·         Creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya

Demanda de Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia...
·         Culturalment:
o   Mirada cap a Europa
o   Creació d’escoles lliures (sovint laiques) no-franquistes
o   Desenvolupament de Classes de català a la Universitat
o   Fenomen de la Nova Cançó
o    

I per què del 1936 al 1939 s’havia esdevingut aquella guerra? Perquè a l’any 1931 el 14 d’abril en unes eleccions municipals havien guanyat per amplia majoria  les esquerres i s’havia fet fora el Borbó Alfons XIII, que havia emigrat a Itàlia, i s’havia constituït una república constitucional (la II República Espanyola) amb les esquerres espanyoles i catalanes al cap dels Governs respectius i que amb unes normals alternances l’any 34 havien guanyat les dretes i en unes noves eleccions legislatives del febrer del 36 havien tornat a guanyar les esquerres. Cal dir que el 14 d’abril del 1931, a Catalunya el President Macià havia proclamat la República Catalana dins de la República Federal Espanyola, abans que a Madrid es declarés la República espanyola. El govern de Madrid, no va acceptar que Catalunya s’independitzés i va negociar amb el govern Macià intentant trobar una solució menys traumàtica per a Espanya. El president Macià va acceptar tornar a formar part d’Espanya amb la restauració de la Generalitat.


Doncs perquè Catalunya des del 1714 havia demostrat un esperit de recuperació de la independència perduda, i ja havia tingut una Mancomunitat de les 4 províncies del 1916 al 1924 que el dictador Primo de Rivera va liquidar.

Doncs perquè l’assimilació que els Decrets de Nova Planta pretenien no els havia funcionat prou als nacionalistes espanyols i l’esperit de Catalunya continuava viu.

La República fou fruit d’un Pacte de Sant Sebastià, que s’havia fet el 1930, entre les forces antimonàrquiques d’esquerres (o de dretes com a Euskadi) però totes partidàries d’un règim republicà, pocs dies després de la dimissió del dictador general Primo de Rivera.

Perquè en la guerra del RIF, al protectorat espanyol al Marroc hi va haver una batalla mortal pels espanyols, batalla d’Alhucemas, amb un afer estrany, General Silvestre, Caso Picasso, contraban d’armes espanyoles que anaven a parar als enemics, forces d’Abd-el-Krim, que va fer que el general Primo de Rivera s’autoanomenés dictador, amb el vist-i-plau del Borbó...

1925 el dictador suprimeix la Mancomunitat, es prohibeixen els llibres catalans a les escoles i s’estableixen sancions als mestres que utilitzin el català.

1923 Primo de Rivera. Es dicten diversos decrets de prohibició de l’ús del català.

Perquè tots els països importants n’hi tenien, i Espanya feia vint-i-pico d’anys que havia perdut les darreres colònies d’ultramar, Cuba i Filipines, però havia mantingut el nord del Marroc (França mantenia tota la resta del Magrib).

Segons la Viquipèdia “La bonança econòmica de la segona meitat del segle XIX a Catalunya, la Renaixença cultural i el modernisme van promoure una generació d'intel·lectuals, burgesos i tècnics amb una mentalitat catalana i europeista. Els catalans havien deixat de mirar a Madrid per mirar a París, Londres o Roma, en el que els teòrics anomenen un procés d'independència cultural. Era una generació optimista, potent a nivell intel·lectual, polític i econòmic.[5] La Renaixença i el catalanisme van generar corals, centres excursionistes, Ateneus, diaris, orfeons, escoles catalanes... tot un seguit d'elements que van bastir la societat civil d'un fort sentiment catalanista.[6] La Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta [...] i n'inicia un altre, que és el demà [...] Catalunya aspirava a una autonomia plena i no a una mera descentralització administrativa.[15] Aquestes ànsies es varen amplificar en acabar la primera guerra mundial, 14 punts de Wilson, la qual havia comportat la independència de nacions com Lituània, Letònia i Islàndia. Puig i Cadafalch va abordar aquesta qüestió emmirallant-se en el principi d'autodeterminació recollit en un dels catorze punts de Wilson.[ La Mancomunitat va fundar i potenciar l'Institut d'Estudis Catalans (que volia agrupar els acadèmics més importants del país), la Biblioteca de Catalunya, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Superior d'Agricultura, la Universitat Industrial i l'Escola del Treball. Paral·lelament la Mancomunitat va dedicar la major part del seu pressupost a realitzar diverses obres públiques d'infraestructures clau pel futur del país. I seguint l'exemple europeu es crearen diversos serveis d'assistència social. Aquests èxits es van poder assolir en un context de prosperitat econòmica.[1]

Doncs dintre d’aquesta línia d’esperit antiassimilatori i de fugida de les estructures podrides d’Espanya, la diplomàcia catalana va aconseguir que les 4 províncies catalanes esdevinguessin una Mancomunitat. Cap altre territori espanyol hi havia pensat ni sentia aquesta necessitat, perquè només els països de l’antiga Confederació Catalana Aragonesa havien experimentat els 600 anys d’independència del seu estat (1100-1714), que havia estat anorreat en la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya. Catalunya havia experimentat un progrés i una acumulació de capital notable durant el segle XIX amb el desenvolupament de la Revolució Industrial, i amb la força de la burgesia. En aquesta etapa anterior Catalunya i Euskadi s’havien industrialitzat més que altres parts d’Espanya. I l’esperit comerciant i fenici havia fet que els empresaris catalans anessin a oferir els seus productes a la resta de l’estat (els viatjants catalans). I l’avituallament de roba i d’altres productes a les tropes aliades a la Gran Guerra 1914-1918.

Doncs:
  • 1912 Creació de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya. Estructura d’Estat. Organisme autònom de caràcter administratiu, fundat el 1912 per Enric Prat de la Riba, actualment adscrit al Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya. En aquell moment, va ser la segona escola europea dedicada a la recerca i la formació en matèria d'administració pública. La primera va ser a Düsseldorf.[1] La formació pràctica i professional era un objectiu prioritari per al regeneracionisme de l'època, a més del coneixement en matèries juridicoadministratives. Calia aconseguir gent preparada en tots els àmbits professionals i adequar l'aparell educatiu a les noves necessitats productives del  procés industrialista català i a la nova política municipalista, com a mitjà per aconseguir una cohesió del territori català.[2]
  • 1911 s’havia creat la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited "Barcelona Tracció, Llum i Força S.A." Primera empresa d’electricitat d’Espanya...
  • 1909 La Setmana Tràgica les revoltes populars que succeïren a Barcelona, i altres ciutats industrials catalanes. El detonant d'aquests fets va ser degut a la  mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on havia començat la Guerra de Melilla. Els rics, pagant se’n lliuraven.
  • Crítica a l'Església pel domini gairebé total que tenia del sistema educatiu; sobretot per part d'aquells sectors progressistes que advocaven per una educació laica per tal d'aconseguir els "homes nous", cultes i científics.
  • 1907 La Diputació de Barcelona, sota la presidència d'Enric Prat de la Riba, va crear l'Institut d'Estudis Catalans.
  • 1902 un Reial Decret prohibeix expressament l’ensenyament del catecisme en català. 
  • 1898 Pèrdua de Cuba i Filipines
  • 1896 En instal·lar-se els primers telèfons a l’Estat espanyol, el 1896, s’hi va prohibir l’ús del català.
  • 1892  Bases de Manresa
  • 1892 Formació de la Unió Catalanista
  • 1888 Exposició Universal de Barcelona
  • 1885-1920 Modernisme català
  • 1885 El Centre Català  va presentar el Memorial de Greuges
  • 1882 El Centre Català, entitat catalanista fundada a Barcelona
  • 1880 Primer Congrés Catalanista.

1898 Espanya havia perdut les penúltimes colònies: Cuba i Filipines

1874-1931. Restauració borbònica. Guerres del RIF.

I com es va esdevenir el 1873-1874 la Primera República federal espanyola?

General Pavia entra al Congrés i el dissol. 1874 República Unitària espanyola (no federal). Dictadura del general Serrano, líder del conservador partit constitucional. Anselm Clavé i d’altres havien proclamat abans la República a Figueres,

1870 Es prohibeix l’ús del català en el Registre Civil.

1862 Es prohibeix l’ús del català en les escriptures notarials 

1857 Llei Moyano Ratifica la prohibició del català en l’ensenyament públic

1845 Espartero-O’Donell. Revoltes i bullangues dels catalans. Espartero. Bombardeig repetit de Barcelona

 Aixecament de Barcelona contra Espartero i bombardeig de la ciutat.

1843 La bandera espanyola esdevé Bandera Espanyola.

1859 Un altre efecte de la Revolució industrial a Catalunya: Monturiol avara l’Ictineu, el primer submarí científic del mon mundial...

1848 Un efecte de la Revolució industrial a Catalunya: Primer ferrocarril Barcelona-Mataró


Mines de potassa i de carbó. Filats, teixits, curtits. Metal·lúrgia. Aprofitament corrents rius. Després Vapors.

1837 Desamortització de  Mendizàbal

1833-1876 Les 3 Guerres Carlines.

1833 Inici Regnat Isabel II. Regència de la seva mare Maria Cristina. La Llei Sàlica.

La Pragmàtica Sanció de 1789. Davant les aspiracions dels carlins, a la regent Maria Cristina no li va quedar altre remei, si volia mantenir el tron per a la seva filla Isabel, que ajudar-se dels liberals, facilitant d'aquesta manera l'accés al poder d'aquests. Serà el gran pas per a dur-se a terme la revolució liberal a Espanya.

1833 Divisió territorial d’Espanya.

 La divisió territorial d'Espanya de 1833 fou una gran reforma de l'organització administrativa d'Espanya, que passà d'organitzar-se en corregiments a províncies canviant no només els noms d'aquests sinó reorganitzant els territoris a l'entorn d'una capital dotada dels instruments més típics de l'estat (casernajutjat i governador civil), dependents directament pel govern d'Espanya. Immediatament després de la mort de Ferran VII el 29 de setembre de 1833, la regent Maria Cristina de Borbó va tractar d'arribar a un acord amb els partidaris de Carles Maria Isidre. Aquesta va ser la missió que li va confiar a Francisco Cea Bermúdez, líder d'un govern que va durar tot just tres mesos. No obstant això, encara que els esforços per atreure's als carlins van ser vans, el seu govern va emprendre una reforma de gran envergadura, que segueix estant vigent a Espanya més de segle i mig després: la divisió d'Espanya en províncies. Mitjançant una simple circular al novembre de 1833, el seu secretari d'estat de Foment, Javier de Burgos, va crear un estat centralitzat dividit en 49 províncies. Cada província amb la seva Diputació provincial.

1833. Mor Ferran VII.

1830 Neix Isabel II, filla de Ferran VII i de Maria Cristina.

1823 Cent mil fills de Sant Lluís entren a Espanya i es restableix Ferran VII i l’absolutisme

1820-1823 Revolta de Riego. Trienni liberal

1808-1833 Regnat de Ferran VII. 1784-1833 Ferran VII, fill del rei Carles IV d'Espanya i Maria Lluïsa de Borbó-Parma. Era nét per línia paterna del rei Carles III d'Espanya i la princesa Maria Amàlia de Saxònia, i per línia materna de duc Felip I de Parma i la princesa Elisabet de França. El canonge Escoiquiz, principal artífex de la Conspiració de l'Escorial, va ser durant diversos anys el seu preceptor i qui li va inculcar, amb intenció manipuladora, una desconfiança i un ferotge odi envers els seus pares i Manuel Godoy. A part del breu període (1802-1806) Escoiquiz mantingué una influència total sobre Ferran VII, fins que va ser descobert mentre participava del procés d'El Escorial. Un parell de mesos més tard, el Motí d'Aranjuez va causar que Manuel Godoy fos destituït i que Carles IV d'Espanya hagués d'abdicar en benefici del seu fill, Ferran VII.

1805 Batalla de Trafalgar
La Batalla de Trafalgar va ser una batalla naval que va tenir lloc el 21 d'octubre de 1805, en el marc de la Tercera Coalició iniciada pel Regne Unit, l'Arxiducat d'Àustria, l'Imperi Rus, el Regne de Nàpols i Suècia per intentar enderrocar Napoleó Bonaparte del tron ​​imperial i dissoldre la influència militar francesa existent a Europa. Va tenir lloc prop del cap Trafalgar (província de Cadis), on es van enfrontar els aliats Primer Imperi francès i Regne d'Espanya (al comandament del vicealmirall francès Pierre-Charles Villeneuve, sota el comandament estava per part espanyola el tinent general de la mar Federico Gravina) contra la Royal Navy al comandament del vicealmirall Horatio Nelson.
La batalla de Trafalgar va significar la derrota definitiva d'un estol combinat del Primer Imperi Francès i del Regne d'Espanya, que va esdevenir el 21 d'octubre de 1805 a prop del cap Trafalgar, a les costes de Barbate, Província de Cadis contra l'armada del Regne Unit, en la batalla naval més important de les Guerres Napoleòniques.

1801 “Instrucciones” sobre els teatres prohibeixen qualsevol idioma que no sigui el castellà.

1795-1815 Napoleó Bonaparte

1815 Tractat de Viena


1815 Napoleó va tornar a ser derrotat -definitivament- a la batalla de Waterloo, el 18 de juny de 1815. Va passar els sis anys del final de la seva vida a l'illa de Santa Helena, a l'oceà Atlàntic sud, sota supervisió britànica.
Napoleó va desenvolupar poques innovacions en el terreny militar, però va destacar per fer servir les millors i més variades tàctiques. Aquest fet unit a la reforma i modernització de l'exèrcit francès, el va dur a les aclaparadores victòries inicials. Les seves campanyes encara són estudiades a les acadèmies militars de tot el món, i és recordat com un dels més grans comandants de la història. Més enllà d'aquest fet, Napoleó és també recordat per l'establiment del Codi Napoleònic.

1789-1799 Revolució francesa

La Revolució Francesa (17891799) és considerada el model de revolució política de la seva època i va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el desplaçament de l'aristocràcia i el clergat.
A finals del segle XVIII, el regne de França, com la major part d'Europa, estava sotmesa a l'Antic Règim. Era, doncs, una societat estamental (La societat feudal es basa en el vassallatge i el feudalisme i està dividida en estaments, normalment són tres: dos estaments privilegiats: la noblesa (on hi ha el rei i el braç militar), l'Església i el tercer estat, del qual parlava Sieyès en l'obra Què és el tercer estat?) fonamentada en el privilegi i la propietat de la terra. La monarquia absoluta de Lluís XVI era incapaç de millorar la situació de crisi financera, fam i debilitat de la vella estructura de classes. En aquest context es produeix un seguit de revoltes que conduïren a la revocació de l'Antic Règim.
1789-1792 Monarquia constitucional. La primera etapa revolucionària, succeí quan els membres del Tercer Estat realitzaren una revolta jurídica i es constituïren en Assemblea Nacional. Aquesta assemblea proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari, alhora que eliminà tots els vestigis de l'Antic Règim i promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Paral·lelament esclatà una revolta popular en el camp i a París, revolta simbolitzada per la presa de la Bastilla. L'Assemblea Constituent, el 1791, aprovà la primera constitució.
1792-1794 Convenció Republicana. Fou la segona etapa, la dels problemes econòmics, socials i polítics que se sumaren a l'oposició de la monarquia i l'aristocràcia, i causaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d'una república. El rei Lluís XVI va ser jutjat, condemnat i executat. La Convenció va tenir un caràcter liberal, amb l'excepció del violent període jacobí.
1795-1799 Directori. Fou la darrera etapa, que va consolidar el poder de la burgesia que, per mantenir-se davant la pressió dels extrems monàrquics i de l'esquerra jacobina, promogué un cop d'estat (1799) encapçalat per Napoleó Bonaparte, amb el qual finalitza el període revolucionari.

1769-1821 Napoleó Bonaparte

Fou general de l'exèrcit durant la Revolució Francesa,
1804-1814  Emperador dels Francesos, amb el nom de Napoleó I 1804 del Primer 1804-6 d'abril de 1814 Imperi Francès, (18 de maig de 1804-6 d'abril de 1814), i
1815 posteriorment i de forma breu des del 20 de març al 22 de juny de 1815.
Va ser també Rei d'Itàlia, Mediador de la Confederació Suïssa i Protector de la Confederació del Rin. També mentre que va ser Emperador dels Francesos va ser copríncep d'Andorra. Va començar a destacar arran de la Revolució Francesa, on va comandar diverses i exitoses campanyes contra la Primera Coalició i la Segona Coalició. En els anys de canvi de segle (del XVIII al XIX), en només una dècada, els exèrcits francesos sota el seu comandament van lluitar contra gairebé totes les potències europees del moment, guanyant el control de la majoria del territori de l'Europa continental per conquesta o aliança. Va nomenar monarques o importants figures de govern a membres de la seva família i amics.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada