Benvolguts,
No ho recordem cada dia, com
caldria. No ho recordem ni ho publiquem cada dia, com caldria. De petits, als
anys 40 vivíem en un mon que arribava als
extrems explicats en aquest article. Durant el franquisme un mestre "nacionalcatòlic i sociològicament franquista" que va
sentir parlar un alumne, el pare de l’autor, en català li va posar com a càstig
escriure 100 vegades “No hablaré ni pensaré en catalán”.
M’he permès d’afegir una frase de
l’Ovidi Montllor “ A qui li molesta que es parli, s’escrigui o es pensi
en català, en realitat, li molesta que es parli, s’escrigui i es pensi.]
I també un acudit del Forges, militant, sobre el català (El Forges és de mare catalana i de pare gallec), manllevat de
l’Ovidi...
El càstig consistia en escriure 100 vegades “No hablaré ni pensaré
en catalán”.
Franco
no acaba de morir
"Alemanya
reflexiona sobre les atrocitats del nazisme amb escultures de Hitler o
exposicions sobre la simbologia nazi?"
per Joan Ramon Armadàs 24/10/2016
Ja sé
que faig uns dies tard amb aquest article però la polèmica encara està
viva i per això no puc deixar de comentar-ho i escriure quatre línies
sobre un dels temes del mes. Sóc conscient que l’atenció està posada en el
suïcidi del PSOE i la investidura de Rajoy però això era crònica d’una mort
anunciada...
És per
això que no puc passar per alt l’exposició "Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà" que
ha estat la protagonista de l’actualitat política (i humorística) durant
l’última setmana. He de començar reconeixent que, per sort, em va tocar
néixer en una època en què no he hagut de patir per anar a la mili i podia parlar
català a l’escola. Sóc de la
generació de Bola de drac,
no he viscut el franquisme i, per tant, no estic del tot legitimat per criticar
segons què perquè o ho he llegit als llibres d’història o m’ho han explicat els
meus pares i avis. Justament el meu pare de tant en tant recorda com a
l’escola, quan era massa petit per tenir consciència nacional i ideologia
política, un professor el va castigar per parlar en català amb un company de
classe.
A mi
aquest càstig em sembla molt bèstia però si ho mirem amb perspectiva, per molt
que marqués la infància del meu pare, no n’hi ha per tant... Imagineu quina
merda de càstig és si el comparem amb el patiment de les persones que
tenen familiars exiliats, afusellats o empresonats per les seves idees. Bé,
segur que m’enteneu... No seré jo, un humil i massa jove periodista el que us
descobreixi els horrors de la dictadura.
És per tot això que no sé què li passava pel
cap al Govern municipal de la ciutat de Barcelona quan van aprovar en vés a
saber quina reunió que una exposició sobre memòria història inclogués
l’exhibició de dues estàtues franquistes inclosa una amb el bust del mateix
dictador a cavall. No em malinterpreteu. Entenc perfectament l’objectiu i la
voluntat pedagògica i de reflexió de tot plegat però, seriosament, calia treure
l’escultura de Franco al carrer?
Alemanya reflexiona sobre les atrocitats del nazisme amb escultures
de Hitler o exposicions sobre la simbologia nazi?
Ningú
no veia que això els petaria als morros?
El
resultat era previsible. Ous, pintura, nines inflables, caps de porc i banderes
“prohibides” han acompanyat l’estàtua eqüestre durant els 5 dies que ha estat exposada al
carrer. Finalment “la caiguda” i la imatge de la catarsi del bust anant a parar
al camió de les escombraries. Qualsevol diria que l’han enviat a la paperera de
la història... Al primer tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello, tot
li ha semblat fantàstic. Diu que treure Franco
al carrer ha estat “un encert” i l’única autocrítica és que “no ho hem explicat
millor”. Déu n’hi do! Sense ser
historiador, ni polític, em venen al cap centenars de maneres millor per
reflexionar sobre el franquisme. Però a mi no em toca decidir aquestes coses.
Ara bé, potser sí que em toca aprofitar espais com
aquests per denunciar que encara
existeix una cosa anomenada Fundación Francisco Franco que
(històricament) ha rebut subvencions del Govern espanyol.
El
mateix Govern que diu que no hi ha diners per
investigar les fosses comunes on
encara hi ha enterrades com animals centenars de persones.
A tot això estem a l’any 2016 i sembla que Franco
no acabi de morir mai.
Joan Ramon Armadàs
Joan A. Forès
Reflexions
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada