dimarts, 25 d’octubre del 2016

24/10/2016. Colau. Podemos. Joan Ramon Armadàs. Franco no acaba de morir. "Alemanya reflexiona sobre les atrocitats del nazisme amb escultures de Hitler o exposicions sobre la simbologia nazi?" De petits, als anys 40 vivíem en un mon que arribava als extrems explicats en aquest article. Durant el franquisme un mestre que va sentir parlar un alumne, el pare de l’autor, en català li va posar com a càstig escriure 100 vegades “No hablaré ni pensaré en catalán”.

Benvolguts,
No ho recordem cada dia, com caldria. No ho recordem ni ho publiquem cada dia, com caldria. De petits, als anys 40 vivíem en un mon que arribava als extrems explicats en aquest article. Durant el franquisme un mestre "nacionalcatòlic i sociològicament franquista" que va sentir parlar un alumne, el pare de l’autor, en català li va posar com a càstig escriure 100 vegades “No hablaré ni pensaré en catalán”.
M’he permès d’afegir una frase de l’Ovidi Montllor “ A qui li molesta que es parli, s’escrigui o es pensi en català, en realitat, li molesta que es parli, s’escrigui i es pensi.]
I també un acudit del Forges, militant, sobre el català (El Forges és de mare catalana i de pare gallec), manllevat de l’Ovidi...

El càstig consistia en escriure 100 vegades “No hablaré ni pensaré en catalán”.




Franco no acaba de morir
"Alemanya reflexiona sobre les atrocitats del nazisme amb escultures de Hitler o exposicions sobre la simbologia nazi?"
 
per Joan Ramon Armadàs 24/10/2016
Ja sé que faig uns dies tard amb aquest article però la polèmica encara està viva i per això no puc deixar de comentar-ho i escriure quatre línies sobre un dels temes del mes. Sóc conscient que l’atenció està posada en el suïcidi del PSOE i la investidura de Rajoy però això era crònica d’una mort anunciada...
És per això que no puc passar per alt l’exposició  "Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà" que ha estat la protagonista de l’actualitat política (i humorística) durant l’última setmana. He de començar reconeixent que, per sort, em va tocar néixer en una època en què no he hagut de patir per anar a la mili i podia parlar català a l’escola. Sóc de la generació de Bola de drac, no he viscut el franquisme i, per tant, no estic del tot legitimat per criticar segons què perquè o ho he llegit als llibres d’història o m’ho han explicat els meus pares i avis. Justament el meu pare de tant en tant recorda com a l’escola, quan era massa petit per tenir consciència nacional i ideologia política, un professor el va castigar per parlar en català amb un company de classe. 
A mi aquest càstig em sembla molt bèstia però si ho mirem amb perspectiva, per molt que marqués la infància del meu pare, no n’hi ha per tant... Imagineu quina merda de càstig és si el comparem amb el patiment de les persones que tenen familiars exiliats, afusellats o empresonats per les seves idees. Bé, segur que m’enteneu... No seré jo, un humil i massa jove periodista el que us descobreixi els horrors de la dictadura.
És per tot això que no sé què li passava pel cap al Govern municipal de la ciutat de Barcelona quan van aprovar en vés a saber quina reunió que una exposició sobre memòria història inclogués l’exhibició de dues estàtues franquistes inclosa una amb el bust del mateix dictador a cavall. No em malinterpreteu. Entenc perfectament l’objectiu i la voluntat pedagògica i de reflexió de tot plegat però, seriosament, calia treure l’escultura de Franco al carrer?
 Alemanya reflexiona sobre les atrocitats del nazisme amb escultures de Hitler o exposicions sobre la simbologia nazi? 
Ningú no veia que això els petaria als morros?
El resultat era previsible. Ous, pintura, nines inflables, caps de porc i banderes “prohibides” han acompanyat l’estàtua eqüestre durant els 5 dies que ha estat exposada al carrer. Finalment “la caiguda” i la imatge de la catarsi del bust anant a parar al camió de les escombraries. Qualsevol diria que l’han enviat a la paperera de la història... Al primer tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello, tot li ha semblat fantàstic. Diu que treure Franco al carrer ha estat “un encert” i l’única autocrítica és que “no ho hem explicat millor”. Déu n’hi do! Sense ser historiador, ni polític, em venen al cap centenars de maneres millor per reflexionar sobre el franquisme. Però a mi no em toca decidir aquestes coses.
Ara bé, potser sí que em toca aprofitar espais com aquests per denunciar que encara existeix una cosa anomenada Fundación Francisco Franco que (històricament) ha rebut subvencions del Govern espanyol.
El mateix Govern que diu que no hi ha diners per investigar les fosses comunes on encara hi ha enterrades com animals centenars de persones.
A tot això estem a l’any 2016 i sembla que Franco no acabi de morir mai. 
Joan Ramon Armadàs


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada