dissabte, 15 d’octubre de 2016

15/10/2016. Franquisme. Miquel Pérez Latre. L’autodeterminació, mai! El ministre García-Margallo, ha estat extraordinàriament eloqüent: de Catalunya poden reconèixer el que calgui, nació històrica i cultural fins i tot, però mai que som una comunitat política amb dret a decidir el nostre futur en llibertat.

Benvolguts,

Els franquistes són consequents i tornen a dir el mateix: Als catalans ni aigua! España una y no cincuenta y una! España y el franquismo, portadores de valores eternos. De Catalunya poden reconèixer el que calgui, nació històrica i cultural fins i tot, però mai que som una comunitat política amb dret a decidir el nostre futur en llibertat.

És el franquisme del “justo derecho de conquista” en estat pur!

Vegem les reflexions de l'Arxiver Pérez Latre:


Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.
El ministre García-Margallo, de viatge oficial pels mitjans catalans (quan exigiran els nostres grans gurús de la comunicació una mínima reciprocitat?), ha estat extraordinàriament eloqüent: de Catalunya poden reconèixer el que calgui, nació històrica i cultural fins i tot, però mai que som una comunitat política amb dret a decidir el nostre futur en llibertat. El dret a l’autodeterminació. És difícil, doncs, exposar més clarament quina és l’arrel del problema: som una possessió, un territori conquerit, una minoria a la qual mai es deixarà triar. És el Regne d’Espanya a on ens volen lligats. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

AIXELLA. Quan ja sembla que ha fet el cim, les compareixences de Xavier García Albiol encara assoleixen un nou esperpent. Aquesta setmana, amb el seu to quinqui habitual l’hem vist referir-se a la urbanitat dels seus adversaris polítics, en una autèntica orgia de profunditat intel·lectual. Quin nivell! El darrer “leit motiv” dels populars, tant del gust de la Diagonal de Dalt: que el Govern de la Generalitat es troba completament tenallat pels radicals que es toquen l’aixella i s’ensumen el dit. Els populars catalans han donat suport i participat amb una modesta delegació a la mini mobilització dependentista de la Plaça Catalunya de Barcelona amb motiu de la Festa de la Raça i també a la campanya per entrevistar-se amb el president de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa per a “denunciar” la gravíssima situació que es viu a Catalunya: una nova i intel·ligent contribució a la internacionalització del procés. Tanta habilitat esparvera.

CARRER. Si no ens sortim serà ben bé culpa nostra. Perquè ells s’entesten a posar-nos-ho ben fàcil. Què dir, sinó de l’espectacle organitzat al carrer per l’espanyolisme amb motiu del 12 d’Octubre. Increïble. A la plaça d’Espanya i Montjuïc mobilitzacions de l’extrema dreta amb crema d’estelades, greus amenaces a periodistes i crits contra la immigració. A la de la Plaça Catalunya, poc més de dos mil persones (menys que mai) aplegades per trenta organitzacions dependentistes, amb la presència de representants del PP i C’s, braços de joves en alt i estands amb venda de propaganda nazi. Ni a un lloc ni a l’altre cap mena d’intervenció per aturar l’apologia del feixisme i la xenofòbia. I després de quatre diades amb centenars de milers d’independentistes al carrer, aquesta és tota la mobilització del dependentisme. Una nova ratificació empírica del caràcter inevitable de la nostra victòria. Aquesta imatge val més que mil paraules.

CEUTA. La nova líder conservadora Theresa May ha visitat aquesta setmana Madrid. Segons sembla, un dels afers a tractar era la proposta espanyola, arran del triomf del Brexit, de co-sobirania damunt el penyal de Gibraltar, una opció que els seus habitants rebutgen frontalment. L’actitud del Govern de la metròpoli i, en particular, del ministre García-Margallo en relació a la colònia britànica és darrerament de psiquiatra. Fins a quin punt el Regne d’Espanya està perdent els papers es pot comprovar amb la visió d’aquesta explicació d’en Vicent Partal sobre es reiterats avituallaments de submarins russos a Ceuta. Embogit pel Brexit, el Govern espanyol està disposat a actuar obertament en contra dels interessos de l’OTAN obrint els seus ports a les tasques d’espionatge que l’armada russa du a terme a l’Atlàntic. Compte que aquest fet, extraordinàriament greu (i potser amb altres claus amagades) està passant estranyament desapercebut.

DESÚS. El govern municipal de Viladamat, un dels municipis que va obrir portes el passat dimecres, com tants altres de Catalunya i Euskadi (els quals, estranyament, no han estat notícia perquè el Partit Popular no hi té cap mena d’interès electoral directe: una nova mostra de la independència del poder judicial, sempre al servei dels mateixos), ha optat per lliurar a la delegada del govern espanyol, Maria de los Llanos de Luna, la bandera espanyola del seu ajuntament. Diuen que fa anys que no en fan ús, perquè la immensa majoria dels seus veïns no n’hi tenen cap vinculació i que, atès que la delegada és una bona demòcrata i se l’estima com a símbol, que ningú la guardarà millor que ella. La veritat és que la idea de centenars i centenars d’institucions enviant les seves estanqueres a la virreina sembla una iniciativa francament atractiva, que valdria molt la pena executar de manera coordinada.

ESPARRACAR. El règim del 78 ha perdut tota la seva legitimitat a Catalunya. La imatge de José Téllez fent miques el mandat judicial de tancar l’Ajuntament de Badalona el dia de la Hispanitat queda per a la història. És un procés que va esclatar el 2010, quan el Tribunal Constitucional va decidir de manera unilateral quin era l’autogovern que havíem de tenir. Des d’aleshores, el dependentisme no ha plantejat cap via per refer el “pacte” trencat. I aquesta il·legitimitat va amarant les relacions entre Catalunya i Espanya d’una manera que no té aturador. Diuen que el poder judicial espanyol vol avisar clarament els funcionaris què els espera el dia D si col·laboren amb la desconnexió definitiva. És possible. Mentre arriba el dia de la gran desobediència col·lectiva, centenars, aviat, milers de desobediències van fent forat. Són centenars, milers de barquetes, insignificants cadascuna d’elles, que acabaran enfonsant el gran portaavions.

IMPOSAR. Convé insistir, que el que ha passat aquesta setmana és molt i molt significatiu. El rebuig a la celebració del Dia de la Hispanitat a Catalunya creix a mesura que s’accentua el procés de desconnexió d’una majoria dels catalans amb la realitat espanyola. Les autoritats del Regne haurien de vetllar per dissimular aquesta desafecció, però en una carrera maldestra fan tot el contrari. Així, una nació que ha d’imposar a un territori determinat els seus símbols i la seva festa nacional exemplifica de la millor manera possible quina és la realitat: que aquell espai ja no forma part de la seva comunitat política. I creure que només a base d’imposició, multes i inhabilitacions aconseguiràs restablir l’afecte és d’una ceguesa tan extraordinària que costa d’entendre. Així que, moltes felicitats: són ells qui millor representen el trencament entre Catalunya i Espanya i s’asseguren que no tingui marxa enrere. Quanta intel·ligència estratègica.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada