dilluns, 10 d’octubre de 2016

09/10/2016. Colonialisme. Catalanofòbia. Joan Lladonet. Anar a viure a un altre lloc amb respecte o com a colonitzador. A mi no me jodas con tus idiomas. A mi háblame en espanyol. Els que varen venir aquí amb esperit colonitzador, volen que les coses canviïn. No tenen cap intenció d'aprendre la llengua del lloc que els ha rebut amb els braços estesos. I la catalana és la llengua del lloc esmentat, perquè només fa 60 o 70 anys que tot el poble només parlava aquesta llengua.

Benvolguts,
En Joan Lladonet segueix la seva croada particular a favor de la seva llengua i del seu poble. Com molts altres fem, però possiblement no tots! I algun dia triomfarà, i triomfarem, contra tots els colonitzadors que ens dominen per tots cantons!
És important que els colonitzadors sàpiguen que fa 60 o 70 anys aquí només es parlava en català.
De forma que la guerra contra Catalunya i els països Catalans que nosaltres varem perdre per segon cop, fa que s’apliqui el “justo derecho de conquista”.


Els que tenim més de 60 anys i que vàrem patir quan érem petits l'ocupació espanyola de Catalunya, hauríem d’estar cada dia i cada nit sense parar esbombant aquests fets per qui sent colonitzador no se n’ha adonat encara. Amb qui se n’ha adonat i continua de colonitzador no hi ha res a fer avui. 
Només la independència intentarà corregir aquest menyspreu!
Llegiu més articles d’en Joan Lladonet i gaudiu dels seus raonaments i de la seva fe en el seu poble!
Vegem l’article d’avui:


09/10/2016. 17:24 H
Anar a viure a un altre lloc amb respecte o com a colonitzador



             Unes quantes notícies d'aquesta setmana han fet que pensàs allò que significa el títol d'aquest article. Què faria si hagués d'anar a viure a Alemanya, França, Itàlia o a Euskalerria? Primer aprendria quatre destreses bàsiques mínimes de la seva llengua per saludar, demanar una adreça, anar a comprar, utilitzar el transport, etc. I quan fos allà, procuraria que en mig any, ja pogués entendre'm amb la gent, i en un any o dos procuraria dominar la llengua del lloc que m'ha acollit. Això significaria haver anat a viure allà amb respecte per la llengua pròpia del territori, i això  ho faria tant a A Corunya, com a Guipúscoa. A aquests dos darrers indrets, la rapidesa dependria de les vegades que pogués practicar la llengua pròpia del territori, i que les persones amb qui em relacionàs, em facilitassin aquesta pràctica. Una cosa és visitar aquestes terres durant uns dies i procurar entendre'ns amb la llengua que coneguem i l'altra és anar-hi a viure. Si hi anàs amb ínfules de persona que sap la llengua dels
500 milions i allà tothom l'ha de conèixer, i que no m'interessa en absolut la llengua que haurien de parlar només en la intimitat, i menys en lloc públics, on sempre exigiria que es parlàs la llengua dominant, llavors en aquest cas, hi hauria anat com un colonitzador, que per justificar-se creu que fa un favor als indígenes si els ensenya el seu idiolecte en la llengua important.

             La primera notícia me l'ha proporcionada la revista “Pronto”, del 8 d'octubre d'enguany, que es reparteix amb l'Última Hora dels diumenges. Es pot llegir una entrevista a Sara Carbonero. Quan li demanen com ha anat el retorn al col·legi del seu fill Martín, ella contesta: “Ha ido muy bien. Lloró un poco, pero no le está costando la adaptación. Yo estoy contenta porque tenía miedo por el idioma, por si comprendería a compañeros y profesoras, pero no le cuesta nada.” I quan li demanen si continua anant a classes de portuguès, contesta: “Sigo con él, aunque ahora lo hago más espaciado, cuando puedo. Y este segundo año estoy mejor con el idioma, comprendo mucho más y me cuesta menos. Sigo queriendo que, cuando me vaya de Oporto, lo haya aprendido.” Aquest és un cas clar de respecte al lloc on ha anat a viure, encara que sigui perquè el seu home s'hi ha desplaçat per qüestions de feina, i encara que ella viatgi contínuament cap a Madrid.

             Les notícies de colonització i de colonitzadors són abundants, són tantes, que han fet que molta gent abandoni l'ús de la seva llengua per evitar conflictes, i això necessitarà sempre una restitució. Entre aquest popurri de notícies hi trobam les d'uns pares que inscriuen els seus fills a una escola de qualsevol poble de Mallorca, on fa anys que s'ensenya en català i s'utilitza aquesta llengua com a vehicular i de relació, i es fan les explicacions pertinents en castellà, a qualsevol persona nouvinguda. Doncs ara, els que varen venir aquí amb esperit colonitzador, volen que les coses canviïn. No volen haver de llegir avisos en català, perquè no tenen cap intenció d'aprendre la llengua del lloc que els ha rebut amb els braços estesos. I la catalana és la llengua del lloc esmentat, perquè només fa 60 o 70 anys que tot el poble només parlava aquesta llengua. Una altra notícia és comprovar com un diputat al Parlament de “Ciudadanos” demana que s'acabi amb l'ensenyament en català a les escoles, encara que ell diu equivocadament immersió lingüística, i vol que la llengua castellana, l'única espanyola segons el tracte rebut, també n'ha de ser vehicular, i si és possible, també que ho sigui l'anglès, quan fins ara no hi ha hagut cap problema de coneixements, igual que a qualsevol indret on només tenen una llengua. Voleu més esperit colonitzador que els que demostren aquests “ciudadanos”?

             Encara en tractaré una altra de les múltiples existents. L'altre dia vàrem poder veure plorar, la que va ser presidenta del Consell de Mallorca, Maria Antònia Munar, la que va ser defensora del català, mentre governava, declarant en castellà, davant un tribunal en què tots parlaven en castellà o espanyol. No fa una olor total de tractament colonial? Els indígenes obligats a parlar la llengua dominant, la segona llengua, la llengua apresa per imperatiu legal, i obligats a abandonar la llengua amb la qual varen néixer, la que varen escoltar durant els nou mesos de gestació, la llengua amb la qual varen aprendre a xerrar. On és el diputat de “Ciudadanos” demanant bilingüisme a la Justícia? El mateix dia que succeïa aquest acte colonitzador, el vespre i per la televisió autonòmica es veia un fiscal d'aquests que durant els judicis sempre parla en espanyol, com li feien una entrevista personal, a casa seva, al seu poble, i tot el temps parlant en català, en el dialecte mallorquí, és a dir, ho feia en la intimitat, tal i com va aconsellar l'expresident Aznar.

             M'és indiferent que n'hi hagi que vulguen demostrar que a Europa ja no hi ha colònies, que les colònies només són possibles en unes condicions determinades que no són les nostres. Els casos que he explicat en aquest escrit són d'un tractament colonial molt clar. 
Només una justícia colonial no respecta la llengua dels encausats.
 I aquí, quan tens un plet i vols parlar en català, és el teu misser el que t'aconsella que no ho facis per tenir un veredicte més favorable o perquè t'ho impediran. I a més, són els colonitzadors els que parlen d'imposició quan es té intenció de normalitzar la llengua perseguida i reprimida.     
Joan Lladonet

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada