dissabte, 22 d’octubre de 2016

21/10/2016. Enric Vila. Processisme republicà. La Guerra de Successió i la Guerra Civil responen al mateix patró històric. L'increment des del 1939 del castellà a Catalunya il·lustra quin va ser l'objectiu últim de la guerra i de la dictadura: La colonització total. L'Estat mira de guanyar temps endarrerint el curs de la història, amb l'esperança que la situació internacional l'ajudi a doblegar Catalunya, igual com va passar el 1714 o el 1939.

Benvolguts,
L’Enric Vila fa una brillant reflexió sobre el perquè del capteniment d’Ada Colau i el seu entorn i el perquè dels objectius de l’equip d’Ada Colau. El títol de Processisme republicà l’interpreto com “Processisme republicà espanyol”. Si hi trobeu alguna altra explicació, doneu-me-la!
Uns tasts:
·         La idea de contraposar el 1714 amb el 1939 va caient pel seu propi pes [No s’ha de contraposar sinó de veure-hi la semblança]
·         La Guerra de Successió i la Guerra Civil responen al mateix patró històric n’hi ha prou de veure un reportatge inofensiu de dos minuts, com el que el TN va passar ahir sobre els darrers inquilins de la Pedrera. Veure aquelles senyores parlant en castellà en un edifici que Gaudí va emplenar de simbologia patriòtica i d'inscripcions en català, il·lustrava quin va ser l'objectiu últim de la guerra i de la dictadura.
·         El fantasma de Franco no desapareixerà de Catalunya fins que Catalunya no sigui lliure de tenir un Estat independent. Ni que sigui perquè impedir-ho era l'obsessió que movia els militars que van alçar-se i el llegat més viu de la seva concepció de la política [L’obsessió dels militars i la seva concepció de la política en la guerra contra Catalunya].
·         Manuel Risques [comissari del nyap 'Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà'], que ja em semblava un senyor antic quan em donava classes a la Facultat d'Història, pot ser eficaç ordenant dades però és més gris que el fum d'una xemeneia vella de la revolució industrial. No ha tingut mai cap imaginació per interpretar el passat...
·         Un dels drames de l'Ajuntament de la Colau és que està en mans d'ideòlegs tant o més xarons que els que dominen Junts pel Sí…
·         Mentre que l'independentisme ha despertat una mena de segona adolescència en algunes vaques sagrades del país, Barcelona en Comú ha donat als veterans de l'esquerra antifranquista l'oportunitat de desplegar el ressentiment acumulat per la caiguda del Mur de Berlín i els fracassos de la seva ideología [genial!].
·         El guerracivilisme és l'última trinxera cultural contra l'autodeterminació de Catalunya.
·         L'Estat mira de guanyar temps endarrerint el curs de la història, amb l'esperança que la situació internacional l'ajudi a doblegar Catalunya, igual com va passar el 1714 o el 1939 [Molt bona analogía, per explicar la història absolutament indispensable per fer entendre el país als analfabets funcionals de l’equip Colau].
·         Si Ada Colau vol fer alguna cosa seriosa per mantenir viva la memòria del franquisme, aquí va una suggeriment: que denunciï l'Estat espanyol davant la justícia internacional per subsidiar fins entrada la democràcia els aviadors italians que van bombardejar Barcelona… 

OPINIÓ
Processisme republicà
Enric Vila
Barcelona. Divendres, 21 d'octubre de 2016
3 minuts

L'exposició del Born, amb aquesta estàtua de Franco per estrella, que sembla Sleepy Hollow interpretat pels okupes de Can Vies, finalment no servirà per consolidar el marc ideològic que volien imposar els seus promotors a Barcelona. La idea de contraposar el 1714 amb el 1939 va caient pel seu propi pes, igual que el pujolisme sempre va guanyar els socialistes. 
Per entendre que la Guerra de Successió i la Guerra Civil responen al mateix patró històric n’hi ha prou de veure un reportatge inofensiu de dos minuts, com el que el TN va passar ahir sobre els darrers inquilins de la Pedrera. Veure aquelles senyores parlant en castellà en un edifici que Gaudí va emplenar de simbologia patriòtica i d'inscripcions en català, il·lustrava quin va ser l'objectiu últim de la guerra i de la dictadura.
Entre el folklore independentista i el folklore comunista guanyarà sempre el primer, perquè cau més a prop de la veritat i perquè no ha d'amagar pactes vergonyosos amb els totalitarismes europeus ni amb els beneficiaris de la dictadura.
El fantasma de Franco no desapareixerà de Catalunya fins que Catalunya no sigui lliure de tenir un Estat independent. Ni que sigui perquè impedir-ho era l'obsessió que movia els militars que van alçar-se i el llegat més viu de la seva concepció de la política.
Si el grup d'Ada Colau ha demostrat alguna cosa impulsant l'exposició del Born, ha sigut que l'odi a Convergència no és fruit d'un amor més sofisticat a Catalunya, sinó d'un desig molt més prosaic d'ocupar com sigui el seu espai polític. L'exposició del Born ha sigut una operació per respondre al procés independentista creant un processisme republicà, igual de folklòric i falsari. Per això des del punt de vista tècnic la mostra és un nyap.
Manuel Risques, que ja em semblava un senyor antic quan em donava classes a la Facultat d'Història, pot ser eficaç ordenant dades però és més gris que el fum d'una xemeneia vella de la revolució industrial. No ha tingut mai cap imaginació per interpretar el passat i no s'espera que la tingui ara. A Ricard Vinyes no el conec tan bé, però ja es veu que la seva oportunitat d'influir en l'imaginari d'una capital com Barcelona fa temps que va passar. 
Un dels drames de l'Ajuntament de la Colau és que està en mans d'ideòlegs tant o més xarons que els que dominen Junts pel Sí.
Mentre que l'independentisme ha despertat una mena de segona adolescència en algunes vaques sagrades del país, Barcelona en Comú ha donat als veterans de l'esquerra antifranquista l'oportunitat de desplegar el ressentiment acumulat per la caiguda del Mur de Berlín i els fracassos de la seva ideologia.
Ara que els cotxes automàtics estan a punt de revolucionar l'economia d'Occident i que el parèntesi històric obert per la Pax Americana toca la seva fi, la política catalana corre el perill de quedar estancada en debats i imaginaris succedanis de la Transició. Mentre les generacions educades per la dictadura segueixin dominant els discursos hegemònics serà difícil que aflori un llenguatge nou, capaç de respondre de manera lliure i més moderna a les velles intuïcions reprimides per l'Estat. 
El guerracivilisme és l'última trinxera cultural contra l'autodeterminació de Catalunya.
El frontisme que el PP està organitzant contra Podemos, un cop anul·lat el PSOE, és un intent d'arrossegar la política catalana a l'arena espanyola.
L'Estat mira de guanyar temps endarrerint el curs de la història, amb l'esperança que la situació internacional l'ajudi a doblegar Catalunya, igual com va passar el 1714 o el 1939.
En aquesta batalla pel futur no cal dir que Barcelona és una plaça decisiva.
Si Ada Colau vol fer alguna cosa seriosa per mantenir viva la memòria del franquisme, aquí va una suggeriment: 
que denunciï l'Estat espanyol davant la justícia internacional per subsidiar fins entrada la democràcia els aviadors italians que van bombardejar Barcelona. 
Enric Vila

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada