Benvolguts,
L’Enric Vila fa una brillant reflexió sobre el perquè del
capteniment d’Ada Colau i el seu entorn i el perquè dels objectius de l’equip
d’Ada Colau. El títol de Processisme
republicà l’interpreto com “Processisme republicà espanyol”. Si hi trobeu alguna altra explicació, doneu-me-la!
Uns tasts:
·
La idea de
contraposar el 1714 amb el 1939 va caient pel seu propi pes [No s’ha de contraposar sinó de veure-hi la
semblança]…
·
La Guerra de Successió i la
Guerra Civil responen al mateix patró històric n’hi
ha prou de veure un reportatge inofensiu de dos minuts, com el que el TN va passar ahir sobre els darrers
inquilins de la Pedrera. Veure aquelles senyores parlant en castellà en un
edifici que Gaudí va
emplenar de simbologia patriòtica i d'inscripcions en català, il·lustrava quin va ser l'objectiu últim de la guerra i de la
dictadura.
·
El
fantasma de Franco no desapareixerà de Catalunya fins que Catalunya no sigui
lliure de tenir un Estat independent. Ni que sigui perquè impedir-ho era l'obsessió que movia els militars que van
alçar-se i el llegat més viu de la seva concepció de la política [L’obsessió dels militars i la seva concepció de
la política en la guerra contra Catalunya].
·
Manuel Risques [comissari del nyap 'Franco, Victòria, República.
Impunitat i espai urbà'], que ja em semblava un senyor antic quan em donava classes a la Facultat d'Història, pot ser eficaç ordenant dades
però és més gris que el fum
d'una xemeneia vella de la revolució industrial. No ha tingut mai cap
imaginació per interpretar el passat...
·
Un dels
drames de l'Ajuntament de la Colau és que està en mans d'ideòlegs tant o
més xarons que els que dominen Junts pel
Sí…
·
Mentre
que l'independentisme ha
despertat una mena de segona adolescència en algunes
vaques sagrades del país, Barcelona
en Comú ha donat als veterans de l'esquerra antifranquista l'oportunitat de desplegar el
ressentiment acumulat per la caiguda del Mur de Berlín i els fracassos de la
seva ideología [genial!].
·
El
guerracivilisme és l'última trinxera
cultural contra l'autodeterminació de Catalunya.
·
L'Estat
mira de guanyar temps endarrerint el
curs de la història, amb l'esperança
que la situació internacional l'ajudi a
doblegar Catalunya, igual com va passar el 1714 o el 1939 [Molt bona analogía, per
explicar la història absolutament indispensable per fer entendre el país als
analfabets funcionals de l’equip Colau].
·
Si Ada
Colau vol fer alguna cosa seriosa per mantenir
viva la memòria del franquisme, aquí
va una suggeriment: que denunciï l'Estat
espanyol davant la justícia
internacional per subsidiar fins entrada
la democràcia els aviadors italians que van bombardejar Barcelona…
OPINIÓ
Processisme
republicà
Enric
Vila
Barcelona. Divendres, 21 d'octubre de 2016
3 minuts
Barcelona. Divendres, 21 d'octubre de 2016
3 minuts
L'exposició
del Born, amb aquesta estàtua de Franco per estrella, que
sembla Sleepy Hollow interpretat pels okupes de Can Vies, finalment no servirà per consolidar el marc
ideològic que volien imposar els seus promotors a Barcelona. La idea de contraposar el 1714 amb el 1939 va caient pel seu propi pes,
igual que el pujolisme sempre va guanyar els socialistes.
Per
entendre que la Guerra de Successió i la
Guerra Civil responen al mateix patró històric n’hi ha prou de veure un reportatge
inofensiu de dos minuts, com el que el TN va passar ahir sobre els darrers
inquilins de la Pedrera. Veure aquelles senyores parlant en castellà en un
edifici que Gaudí va
emplenar de simbologia patriòtica i d'inscripcions en català, il·lustrava quin
va ser l'objectiu últim de la guerra i de la dictadura.
Entre el folklore independentista i el
folklore comunista guanyarà sempre el primer, perquè cau més a prop de la
veritat i perquè no ha d'amagar pactes vergonyosos amb els totalitarismes europeus
ni amb els beneficiaris de la dictadura.
El fantasma de Franco no desapareixerà de
Catalunya fins que Catalunya no sigui lliure de tenir un Estat independent. Ni
que sigui perquè impedir-ho era l'obsessió que movia els militars que van
alçar-se i el llegat més viu de la seva concepció de la política.
Si el grup d'Ada Colau ha demostrat alguna cosa impulsant l'exposició del
Born, ha sigut que l'odi a
Convergència no és fruit d'un amor més sofisticat a Catalunya, sinó d'un
desig molt més prosaic d'ocupar com sigui el seu espai polític. L'exposició del Born ha sigut una operació per respondre al procés independentista
creant un processisme republicà, igual de folklòric i falsari. Per això des del punt de vista tècnic la mostra és un nyap.
Manuel
Risques, que ja em semblava un senyor antic quan em donava classes
a la Facultat d'Història, pot
ser eficaç ordenant dades però és més gris que el fum d'una xemeneia vella de la
revolució industrial. No ha tingut mai cap imaginació per interpretar el
passat i no s'espera que la tingui
ara. A Ricard Vinyes no el conec tan bé, però ja es veu que la
seva oportunitat d'influir en l'imaginari d'una capital com Barcelona fa temps
que va passar.
Un dels drames de l'Ajuntament de la Colau és que
està en mans d'ideòlegs tant o més xarons que els que dominen Junts pel Sí.
Mentre
que l'independentisme ha despertat una mena de segona adolescència en algunes
vaques sagrades del país, Barcelona en
Comú ha
donat als veterans de l'esquerra antifranquista l'oportunitat de desplegar
el ressentiment acumulat per la caiguda del Mur de Berlín i els fracassos de la
seva ideologia.
Ara
que els cotxes automàtics estan a punt de revolucionar l'economia d'Occident i
que el parèntesi històric obert per la Pax Americana toca
la seva fi, la
política catalana corre el perill de quedar estancada en debats i imaginaris
succedanis de la Transició. Mentre
les generacions
educades per la dictadura segueixin dominant els discursos hegemònics serà
difícil que aflori un llenguatge nou, capaç de respondre de manera lliure i més
moderna a les velles intuïcions reprimides per l'Estat.
El guerracivilisme és l'última trinxera
cultural contra l'autodeterminació de Catalunya.
El
frontisme que el PP està organitzant
contra Podemos, un cop anul·lat el PSOE, és un intent d'arrossegar la política catalana a l'arena espanyola.
L'Estat mira de guanyar temps endarrerint el
curs de la història, amb l'esperança que la situació internacional l'ajudi a
doblegar Catalunya, igual com va passar el 1714 o el 1939.
En
aquesta batalla pel futur no cal dir que Barcelona és una plaça decisiva.
Si Ada Colau vol fer alguna cosa seriosa per
mantenir viva la memòria del franquisme, aquí va una suggeriment:
que denunciï l'Estat espanyol davant la
justícia internacional per subsidiar fins entrada la democràcia els
aviadors italians que van bombardejar Barcelona.
Enric Vila
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada