dijous, 20 d’octubre de 2016

30/11/2013. Arcadi Oliveras. Teresa Forcades. Gerardo Pisarello. Manifest per la convocatòria d'un Procés Constituent a Catalunya

30/11/2013
Manifest per la convocatòria d'un Procés Constituent a Catalunya


Benvolguts,
Vista la situació actual del Col·lectiu o Plataforma o el que sigui conegut com Procés Constituent, l’artefacte de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres que fa gairebé dos anys es va presentar en societat, us proposo precisament tres documents: un document de l’abril del 2013, anomenat Manifest del Procés Constituent i dues (auto)-entrevistes a qui sembla un dels ideòlegs del mateix Procés, Gerardo Pisarello (que ara és regidor de l’Ajuntament de Barcelona).
De la Viqui:
 Gerardo Pisarello Prados (Tucumán, 1970) es un escritor argentino, doctor en Derecho y profesor de Derecho Constitucional en la Universidad de Barcelona.
Biografía[editar]
Es hijo de Ángel Gerardo Pisarello, miembro de la Unión Cívica Radical desaparecido durante la dictadura militar argentina.1 Vive en Barcelona desde 2001.2 Profesor de la Universidad de Barcelona, es autor de obras como Un largo Termidor. La ofensiva del constitucionalismo antidemocrático o Procesos constituyentes. Caminos para la ruptura democrática.
Durante más de diez años ha sido vicepresidente del Observatorio DESC y es miembro de Procés Constituent. Número dos de la candidatura de Barcelona en Comú al ayuntamiento de Barcelona en las elecciones municipales de mayo 2015,3 fue nombrado primer teniente de alcalde y concejal encargado del área de Trabajo, Economía y Planificación tras los comicios en junio de 2015.4

Jo no puc donar la meva opinió sobre aquesta entitat anomenada Procés Constituent ja que encara no he paït prou el que proposen i que a més a més sembla que s’ha desintegrat, o no?,...
Un dels integrants em va explicar en el seu moment que a parer dels ideòlegs del Procés Constituent calia desenvolupar simultàniament tant el salt a la independència com el Procés per tal de donar contingut a la independència abans d’arribar-hi. 
Jo vaig pensar que tal com ha explicat manta vegades l’Hèctor López Bofill, el meu constitucionalista de capçalera, cal tenir perfectament estudiat i assumit un conjunt de conceptes abans del dia de la independència. I tots hi hem d’estar d’acord per tal que no ens passi com li va passar al Xirinachs l’endemà de la Constitució del 78, que es va trobar que tots els seus companys de l’Assemblea, s’havien organitzat i havien pres partit (i havien creat i s’havien integrat en partits) molt abans de l’esclat final. I ell es va trobar despenjat...
Alguns d’aquests conceptes i dilemes són: dictadura, monarquia o república, assemblearisme, llengua o llengües oficials, relació amb l’Església Catòlica, relació amb les altres confessions religioses, escoles públiques o concertades, universitat pública o privada, plans d’estudi a tots els nivells, escola normal de la Generalitat, sanitat pública o privada, relacions amb la banca i els sistemes financers, banca pública o privada, ètica, partits polítics, regeneració democràtica, energia, comunicacions, exèrcit i moltes més...
Aquests apunts expliquen molts d’aquests conceptes.Els documents són molt densos i semblen coherents. I el company Pisarello apareix com un expert en la presentació dels processos constituents...

Vista la situació actual de Catalunya, els atacs indiscriminats del Gobierno i del seus fidels servidors, ministres, jutges, fiscals, Tribunals de tota mena, TS, TC, Audiència nacional, TSJCC, lobbies com el del Puente Aereo i d’altres, diaris, canals de televisió i evidentment tots els partits espanyols anti-independentistes, ens cal estar preparats psicològicament i en coneixements. La lectura dels articles de polítics i periodistes independentistes siguin de dretes o d‘esquerres, versió Junts pel sí o CUP, o de polítics com els que estem presentant ens pot ajudar. És per això que he recordat aquests documents que em varen arribar el 2013 i que fins ara no havia comentat ni presentat.

El “Procés” en sentit ampli ens està portant vertiginosament cap al 27-S. Hem fet la cinquena (o sisena) grandíssima manifestació i trobem a faltar més explicacions, de cada  partit i de cada polític (descomptant el Rajoy que “no sabe-no contesta”). I dubto que aquesta informació ens arribi abans del 27-S. Espero que aquest triple apunt us ajudi a veure-hi més clar i substitueixi d’alguna manera el que les coalicions que es presenten a les Plebiscitàries fa molt de temps (que l’han tingut) haurien d’haver explicat...
Com que ja es veu que arribar a la independència no és cosa de bufar i fer ampolles, cal que ens preparem, i cal que dubtem de tots els moviments i de tots els dirigents, sobretot dels falsos gurus!

Vegem els documents i entrevistes:

Arcadi Oliveres i Teresa Forcades


10 d’abril 2013
1. Manifest per la convocatòria d'un Procés Constituent a Catalunya


Els sota-signants fem una crida a la ciutadania de Catalunya a adherir-se a aquest manifest que té per objectiu la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja.
Les mobilitzacions dels darrers dos anys han mostrat un potencial de lluita social creixent i un ampli rebuig a les polítiques que pretenen resoldre la crisi premiant amb diners, reconeixement i privilegis els seus responsables directes i endeutant de per vida a la majoria de la població.
L’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat.
És urgent que creem entre totes un model polític i social nou i cal fer-ho sense repetir fórmules del passat, conscients que el procés no serà fàcil ni curt. Requerirà l'autoorganització i la mobilització social continuada. Només amb una ciutadania activa, participativa i al carrer serà possible garantir un procés de canvi social profund.
Per a aconseguir-ho, cal impulsar un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu capaç de reconèixer en la seva competència i diversitat els múltiples col·lectius que ja fa temps que treballen pel canvi democràtic i pacífic, i capaç de fer-los lloc en una plataforma unitària que cristal·litzi el malestar social creixent en una majoria política organitzada a favor d’un canvi de model.
Es tracta d’iniciar un procés des de baix, creant espais de trobada entre el màxim nombre de col·lectius i persones a barris i pobles, per tal de bastir una nova eina plural i diversa i articular una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb l'objectiu de defensar la convocatòria d’una Assemblea Constituent per definir quin nou model d'estat i d’ordenació sòcio-econòmica volem.
El nostre objectiu no és crear un nou partit polític. Cap de les dues persones que presentem aquest manifest no pensem concórrer a les eleccions, sinó que volem contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana, de manera que no sigui possible en el futur que els interessos d’uns pocs passin per davant de les necessitats de la majoria.
Un projecte de canvi social i de ruptura amb l’actual ordre haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d’urgència. Definir-les és una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés. Una primera llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts a considerar és la següent:
  1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
  2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
  3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
  4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
  5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
  6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
  7. Reconversió ecològica de l'economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
  8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d'estrangeria.
  9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
  10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l'OTAN.
Ens trobem en una cruïlla històrica on és necessari fer un pas endavant i aplegar forces. Fem una crida a la ciutadania de Catalunya a signar aquest Manifest i a ajudar a construir entre totes i tots aquesta iniciativa de canvi a favor d’un model social, econòmic i polític igualitari i participatiu que es nega a separar la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat.

Arcadi Oliveres i Teresa Forcades


2.                     Proposta de document. Comissió de Continguts. Gerardo Pisarello.-

¿De què parlem quan parlem de procés constituent?
Un procés constituent pot definir-se de moltes maneres. En un sentit tècnic, és un conjunt d'actuacions que condueixen a una ruptura jurídica amb l'ordre existent i que culminen en l'elaboració d'una nova Constitució.
En un sentit més ampli, es pot veure com un projecte que aspira a refundar les institucions, a redefinir els drets de la població i a replantejar les obligacions del poder en una determinada comunitat política.
Un procés constituent comporta necessàriament un canvi polític i social?
No. Quan s'apel·la a un procés constituent, és important distingir el que és una ruptura jurídica del que són ruptures polítiques o socials. Tot procés constituent, en efecte, implica una ruptura jurídica, una nova Constitució i una nova regulació de l’ordre polític. Però això no comporta canvis polítics i socials profunds o automàtics.
Un procés constituent no s’hauria de veure com un mecanisme màgic que permet modificar la realitat de la nit al dia. Una nova Constitució pot suposar un canvi en les regles de joc, però això no implica una millora immediata en la vida de les persones. Per a que aquests canvis es produeixin calen molts elements que escapen a una Constitució: d’altres lleis, una altra administració, l’existència de mobilitzacions i d’un teixit social fort als pobles, barris i llocs de treball, el desenvolupament de formes de produir alternatives.
Però, pot un procés constituent contribuir a generar aquests canvis?
Una nova Constitució pot preveure una  reorganització del poder executiu, del legislatiu i del judicial. Pot estipular nous drets, nous mecanismes de participació ciutadana i noves orientacions en matèria econòmica. Aquests canvis no impliquen l’establiment automàtic d’un ordre més just, però si la possibilitat que es desenvolupin projectes de societat ara mateix inviables.
D’una altra banda, un procés constituent no té perquè reduir-se a l’aprovació d’una Constitució. Els poders provisionals escollits per dur-lo a terme o la Assemblea Constituent encarregada d’elaborar la Constitució també podrien adoptar mesures urgents, com ara el no pagament del deute il·legítim o l’establiment d’una banca pública no especulativa.
Un procés constituent és democràtic per definició? En què es diferenciaria un procés constituent democràtic d’un de no democràtic?
Per definició, un procés constituent és un conjunt d’actuacions jurídicament rupturistes. Però això no implica que sigui democràtic. Ans al contrari, un procés constituent pot ser democràtic però també pot ser elitista o autoritari:
·         Pot implicar a sectors amplis de la societat, començant per aquells en major situació de vulnerabilitat
·         o pot realitzar-se des de dalt, sota el control de les elits governants o de grups de poder no sotmesos al control de la ciutadania.

Què caldria per tal que un procés constituent pogués considerar-se democràtic?
El que és decisiu és la participació o la incidència popular en llurs diferents fases.
Per començar, en la fase destituent de l’ordre previ, es a dir, en el canvi de correlació de forces que permet desplaçar, per pressió social o per via electoral, als representants institucionals existents i imposar-ne uns de nou.
En segon lloc, en el moment d'obertura del procés constituent pròpiament dit. Es a dir, quan es trenca amb la Constitució antiga i es planteja la necessitat de convocar una Assemblea Constituent per tal que elabori una nova Constitució. La participació de la ciutadania en les mesures polítiques i socials que s’adoptin en aquesta fase, en l’elecció de l’Assemblea i en els projectes de Constitució que es discuteixin pot ser fonamental per la configuració del règim polític i econòmic futur.  
Finalment, en el moment de ratificació de la Constitució adoptada, que pot implicar una o més consultes a la població sobre les qüestions prèviament discutides.
Qui hauria de impulsar aquesta participació popular?
El caràcter més o menys participatiu d'un procés constituent depèn, en molts aspectes, d'un disseny institucional que promogui la participació. No obstant això, el que activa un procés constituent en últim terme és una situació social d'insatisfacció enfront de la realitat preexistent. Això, i un sentiment compartit que no existeix una altra sortida que la de repensar a fons el marc institucional, els drets de la gent i les obligacions del poder.
Des d'aquesta última perspectiva, un procés constituent democràtic s’ha de veure com un procés d'autoorganització popular, es a dir, un procés mitjançant el qual la mateixa gent decideix prendre la paraula per decidir les grans orientacions que ha d'adoptar la comunitat política.
Un procés constituent democràtic garanteix la millor Constitució possible?
Segurament un procés constituent democràtic no garanteix per si mateix un resultat plenament just. Però redueix, almenys, les possibilitats d’un resultat injust. En realitat, no hi ha cap Constitució perfecte. Per això, és important que l’ordre polític garanteixi mecanismes permanents de participació i de control ciutadà sobre les institucions. La mateixa Constitució hauria de poder ser reformada a instàncies de la ciutadania, i hauria d’establir vies per compatibilitzar el màxim autogovern de les majories amb la màxima protecció de les minories vulnerables.
Quan s’acostuma a engegar un procés constituent? 
Les situacions en les quals un procés constituent pot activar-se són variades. Per exemple, quan un poble o una comunitat política decideix constituir-se formalment en un Estat. Aquest va ser el cas dels Estats Units, en 1787, de moltes ex colònies europees al llarg dels segles XIX i XX, i de molts estats nascuts de processos independentistes en les últimes dècades.
Un procés constituent també es pot engegar quan el règim polític d'una comunitat existent és qüestionat de manera prou radical com per exigir una nova forma d'organització institucional. En aquests casos, l'impuls del procés constituent pot venir del propi règim o de forces polítiques i socials externes al mateix, com una pressió popular més o menys sostinguda. Aquest va ser el cas, per exemple, dels processos constituents que es van obrir recentment a alguns països d’Amèrica Llatina o a Islàndia.
Un procés constituent i una reforma constitucional són el mateix?
En termes tècnics, un projecte constituent hauria de distingir-se d'altres operacions com la reforma constitucional. La principal característica d'una reforma de la Constitució és que procedeix d’acord a les normes constitucionals existents. Des d'aquesta perspectiva, implica una certa continuïtat, un cert reconeixement de l'ordre constitucional vigent. En un procés constituent, en canvi, el que es planteja és l'elaboració d'una nova Constitució a partir de procediments nous. No hi ha, doncs, continuïtat jurídica, sinó una ruptura amb l'ordre constitucional previ.
Aquestes diferències conceptuals no impedeixen que entre la reforma, sobretot quan és una reforma àmplia, i el procés constituent, no puguin establir-se punts en comú. Una reforma total, per exemple, també pot conduir, igual que un procés constituent, a una Constitució nova, encara que ho faci a partir dels procediments previstos en l'antiga. Així mateix, també és possible pensar en una reforma per a la ruptura, això és, en una reforma constitucional que prevegi l'engegada, des de la pròpia Constitució, d'un procés constituent governat per regles noves.
Com es pot definir el procés que va conduir a l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978?
El procés que va conduir a la elaboració i aprovació de la Constitució espanyola de 1978 va ser un procés constituent, de ruptura jurídica, però tutelat i limitadament democràtic. Per moltes raons. L’exèrcit, l’Església i d’altres poders fàctics lligats al franquisme van tenir un pes decisiu al llarg de tot el procés. Moltes forces socials i polítiques no van poder expressar-se plenament o van ser perseguides o il·legalitzades. Les Corts que van redactar la Constitució es van escollir d’acord amb un sistema electoral que perjudicava a les forces políticament rupturistes. Finalment, tot i que el text final es va sotmetre a referèndum, la participació ciutadana directa durant l’elaboració del text va ser reduïda.
Per que cal plantejar un procés constituent a Catalunya?
Perquè molts dels canvis socials, democràtics i nacionals que avui es reclamen no es poden fer en el marc del règim constitucional espanyol actual. El problema, en realitat, no són un o dos articles constitucionals concrets. És el règim constitucional, és a dir, el que s’ha fet de una Constitució que, malgrat seus límits, era una Constitució oberta però que s’ha anat tancant a través del seu desenvolupament i de la seva interpretació.
Aquest règim és avui difícilment modificable. Entre d’altres raons, perquè la reforma constitucional depèn dels partits majoritaris que han provocat la situació actual. Aquest bloqueig és el que genera el clam, a Catalunya, d’un procés constituent que permeti la configuració, des de baix, d’una república catalana. 
I perquè es diu, de vegades, que el que calen són processos constituents, en plural?  
Perquè en un context tan interdependent com l’actual, és molt difícil que un procés constituent democràtic pugui tenir èxit en un país petit si no es produeix alhora en escales més amplies. És per això que la demanda d’un procés constituent democràtic al Principat hauria de buscar complicitats, per exemple, amb processos semblants a d’altres terres de parla catalana, a Espanya i a Europa.

3. Entrevista a Gerardo Pisarello

“Un procés constituent democràtic s’ha de veure com un procés d’autoorganització popular”

Gerardo Pisarello s’apassiona quan parla de política. El seu discurs és efervescent, afable i, al mateix temps, calculat quan busca les paraules més exactes per explicar conceptes complexos del dret constitucional, matèria de la qual n’és mestre a la universitat i a les places. Rere unes petites ulleres, la seva mirada irradia passió mentre resol alguns dels nostres dubtes.
PC: Bona tarda, Gerardo.
Gerardo Pisarello: Bona tarda.
PC: Gerardo: a què ens referim, quan parlem de procés constituent? .
GP: Bé; pot definir-se de moltes maneres. En sentit tècnic, és un conjunt d'actuacions que impliquen canvis jurídics de fons que culminen en l'elaboració d'una nova constitució.
PC: I en sentit ampli?
GP: Es pot veure com a un projecte que aspira a refundar les institucions, a redefinir els drets de la població i a replantejar les obligacions dels poders públics i privats. Tanmateix, no es tracta d’un mecanisme màgic que permeti modificar la realitat d’un dia per l’altre; una constitució nova pot suposar un canvi en les regles del joc, però això no implica una millora immediata en la vida de les persones.
PC: I què cal per assegurar aquesta millora?
GP: Calen molts elements que escapen a una constitució: d’altres lleis, una altra administració, el desenvolupament de formes solidàries, cooperatives de producció, de gestió dels bens comuns...
"Un procés constituent democràtic s’ha de veure com un procés d’autoorganització popular"
PC: I la participació popular?
GP: Sens dubte. Un procés constituent democràtic s’ha de veure, sobretot, com a una eina plural, diversa, d'autoorganització i d’autoeducació popular.
PC: Per tant, un procés constituent és, per definició, democràtic?
http://www.procesconstituent.cat/images/blog/campanyes/1PC/gerardo.jpgGP:Pot ser democràtic; però també pot ser autoritari o elitista, com va ser-ho la proposta de Constitució Europea del 2004. Pot implicar sectors amplis de la societat: classes populars, dones... O pot desenvolupar-se des de dalt, sota la vigilància de les elits governants o de grups de poder no sotmesos al control de la ciutadania, com va passar, en gran part, en el cas de la Constitució Espanyola de 1978.
PC: D'aquí la importància de l'autoorganització que comentaves abans.
GP: La participació o la incidència popular és decisiva: en primer lloc, en la fase destituent de l’ordre previ -és a dir, en el canvi de correlació de forces que permet desplaçar, per pressió social o per via electoral, els representants institucionals existents i imposar-ne uns de nous; en segon lloc, en el moment d'obertura del nou procés constituent que escaigui.
"Molts dels canvis que avui es reclamen no es poden fer en el marc del règim constitucional espanyol actual"
PC:És a dir, quan es trenca amb la Constitució antiga i es comença a construir la nova.
GP: Exacte: quan es planteja la necessitat de convocar una assemblea constituent per elaborar una constitució nova, la participació de la ciutadania en les mesures polítiques i socials que s’adoptin en aquesta fase, i en l’elecció de l’assemblea i en els projectes de constitució que es discuteixin, pot ser fonamental per a la configuració del règim polític i econòmic futur; finalment, torna a ser decisiva en el moment de ratificació de la constitució adoptada, que pot implicar una o més consultes a la població sobre les qüestions que hagin estat discutides prèviament.
PC: Però això no es podria fer mitjançant una reforma constitucional?
GP: Si la Constitució Espanyola fos realment democràtica, hauria de permetre, com passa a Bolívia o a l’Equador, que la mateixa ciutadania pugui demanar una
reforma total o la convocatòria d’una assemblea constituent. En la mesura que això no sigui possible, l’única sortida és una ruptura jurídica amb l'ordre constitucional existent.
“La participació o la incidència popular és decisiva”
PC: I quan s’acostuma a engegar un procés constituent, de ruptura? GP: Les situacions en les quals un procés constituent pot activar-se són variades. Per exemple, quan un poble o una comunitat política decideix constituir-se formalment en un Estat o en una nova república. Aquest va ser el cas dels Estats Units en 1787; i de moltes repúbliques nascudes de processos anti-colonialistes o independentistes al llarg dels últims segles.
PC: I actualment?
GP: També es pot engegar quan el règim polític d'una comunitat existent és qüestionat de manera prou radical com per exigir noves formes d’organització institucional i social. És el cas, per exemple, dels processos constituents que es van obrir a alguns països d’Amèrica Llatina; o el que es va intentar, amb llums i ombres, a Islàndia.
PC: Per què cal plantejar un procés constituent a Catalunya?
GP: Perquè molts dels canvis socials, democràtics i nacionals que avui es reclamen no es poden dur a terme en el marc del règim constitucional heretat de la transició i ara rendit als interessos de la Troica i dels grans creditors. El problema no són un o dos articles de la Constitució. És un règim constitucional que ni ha estat votat per les generacions més joves ni es pot reformar sense la voluntat dels partits que han provocat la crisi actual. Aquest bloqueig és el que genera el clam d’un procés constituent que acompanyi la construcció, des de baix, d’una República Catalana.
PC: Moltes gràcies Gerardo.
on Diumenge, 27 Octubre 2013. Posted in Campanyes, #RepubliCAT99%


Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada