Benvolguts,
Aquesta és la clau de l’article i hi estic d'acord:
El PSC ha trobat una ocasió d’or
per mirar de marcar el perfil i el pes que ja no té al PSOE. Abans manava, ara
ha de gesticular. I està bé que voti que no al PP a Madrid (especialment,
troba, quan els seus vots no són necessaris), però això no ens hauria de fer
oblidar la de vegades que en els últims anys suma els seus vots a PP i a
Ciutadans, en contra d’allò que belluga en clau de dret a decidir al Parlament.
En canvi no estic d’acord que la
UTE del PSOE amb el PP s’assembli a la UTE entre Partit Demòcrata i ERC per formar JxS:
Igual com aquí el centre-dreta (Partit
Demòcrata) i el centre-esquerra (ERC) han format un govern inèdit a
casa nostra per projectar que van de debò amb la “legislatura
de la desconnexió”, a Madrid ara el PSOE fa com ERC i
se suma el seu habitual antagonista polític, en clau
de país...
La nostra UTE està creada per canviar de paradigma, per independitzar-nos, per
crear una III República catalana
i en canvi la UTE de Madrid està motivada pel zugzwang que explicàvem ahir, perquè si no es feia aquesta
componenda hi perdien tots dos...Està creada per a la supervivència de la casta
comuna del PPSOE i també per perdurar, com feien el castís (de casta)
Cánovas i l’escolanet Sagasta, que vivien en simbiosi...
Vegem l’article:
El
PSOE ha fet com ERC
per Toni Aira
24/10/2016
"El PSOE fa com ERC i se suma el seu habitual antagonista polític, en clau de país"
24/10/2016
"El PSOE fa com ERC i se suma el seu habitual antagonista polític, en clau de país"
Són
ganes de dur-se les mans al cap, això de la reacció (en la majoria de casos
sobreactuada) a la decisió del PSOE d’investir Rajoy president. O és que no ho
sabíem, que passaria? I més i tot, o és que no sabem que a Espanya
saben el que es juguen en clau de ser o no ser en els pròxims temps? En
el present curs polític, des de la Generalitat de Catalunya s’impulsarà el
desafiament més gran que recorden a can Espanya. Bé, puntualitzo: ells creuen
que això passarà i des d’aquí ja veurem si es compleixen les expectatives de
propis i estranys. Però, en tot cas, el desafiament és damunt la taula, i igual
com aquí el centre-dreta (Partit Demòcrata) i el centre-esquerra (ERC) han
format un govern inèdit a casa nostra per projectar que van de debò amb la
“legislatura de la desconnexió”, a Madrid ara el PSOE fa com ERC i se
suma el seu habitual antagonista polític, en clau de país. No n’hi ha per
tant.
Una
altra cosa és que aquí tothom juga les seves cartes, i en això no ens posarem
però a la vegada bé que podem dir-ho. El PSC ha
trobat una ocasió d’or per mirar de marcar el perfil i el pes que ja no té al
PSOE. Abans manava, ara ha de
gesticular. I està bé que voti que no al PP
a Madrid (especialment, troba, quan els seus vots no són necessaris), però això no ens hauria de fer oblidar la de
vegades que en els últims anys suma els seus vots a PP i a Ciutadans, en contra
d’allò que belluga en clau de dret a decidir al Parlament. Miquel Iceta és bo tant amb l’estratègia com amb les maniobres
de distracció. Però qui canta (i balla) no sempre els seus mals espanta. I el PSC queda rarot ara fent-se el digne amb això de la
investidura de Rajoy, més quan aquí a
Catalunya hauria estranyat a pocs que el PSC fes com el PSOE, és a dir com sempre.
Una
de les batalles clau en la política espanyola dels pròxims temps serà
entre el PSOE i un Podemos que ha sucat pa en l’anunci d’abstenció del
PSOE amb Rajoy, tot fregant-s’hi les
mans. Al Tío Gilito se li dibuixaven
símbols del dòlar als ulls quan en veia a venir. A Iglesias, aquests dies, vots.
Però a Catalunya la cosa va diferent. Una de
les batalles claus estarà entre ERC i els Comuns, per mirar de passar el
rasclet entre els antics votants del PSC. Els
socialistes catalans, doncs, no lluiten per ser l’alternativa, sinó per sobreviure.
Al PSOE, en canvi, si volen ser
alternativa, saben que això ara passa pel “Santiago
y cierra España”. Són escenaris i comportaments diferents alhora que força
lògics. Allò que deia al principi de l’articlot: no n’hi ha per tant.
Toni
Aira
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada