Benvolguts,
Avui en Pep Martí explica que
es tracta de diseccionar el nacionalisme espanyol per part d’en Francesc Puigpelat. I hem de fer una prèvia:
Avui he estat veient un
youtube
de Ramón Cotarelo que ha deixat anar una argumentació genial. A la pregunta de
l’entrevistaire de perquè creu que no hi ha massa intel·lectuals espanyols, més
aviat pocs [i jo diría que cap] que entenguin el dret a decidir dels catalans, ha respost que els
espanyols están “pasmaos” en aquest assumpte. Diu que es dóna la
paradoxa de que el nacionalista
espanyol és dels pocs sinó l’únic el tret distintiu del qual és negar la seva propia
condició de nacionalista. I Cotarelo continua dient que: Són uns nacionalistes que no tenen nació, i el que ells
anomenen la seva nació és de fet les restes d’un imperi, i creuen que a tot el
mon li passa el mateix…
La dissecció de la mentalitat del nacionalisme espanyol, que veu molt
tancat en ell mateix i fossilitzat, fa que Francesc Puigpelat trobi que hi ha poca
esperança de canvi pel que fa a la mentalitat del nacionalisme espanyol
Vegem l’article d’en
Puigpelat:
ASSAIG HISTÒRIC
Francesc Puigpelat dissecciona el nacionalisme espanyol
L’escriptor
i periodista publica un estudi sobre la construcció del mite nacional d’Espanya
La
“Breu història del nacionalisme espanyol” va guanyar el premi d’assaig Irla
2016
Pep Martí | 15/09/2016 a les 20:50h
Francesc Puigpelat,
guanyador del premi Folch i Torres | Arxiu ND
Els nacionalistes sempre
són els altres, assegura amb rotunditat l’escriptor i periodista Francesc Puigpelat
(Balaguer, 1959), autor de Breu
història del nacionalisme espanyol (Angle), premi
d’assaig atorgat per la Fundació Irla
2016. En el
llibre repassa l’evolució, des dels mites de la Reconquesta, l'èpica de Don
Pelayo i el llegat visigòtic, del nacionalisme més potent de l’Estat, que és
l’espanyol. Subratlla els seus orígens liberals, que queden plasmats
amb la Constitució de 1812 i
l’eclosió del liberalisme.
Al llarg del segle XIX conviuen un nacionalisme liberal, que serà continuat pel gruix del republicanisme i el socialisme, i un de conservador, precedent del nacionalcatolicisme franquista, que tindrà el seu teoritzador més brillant en Marcelino Menéndez Pelayo. Però des de l’òptica perifèrica, que és la mirada de l’autor, les diferències pel que fa a comprensió de les altres identitats peninsulars són mínimes.
L’esquerra, sotmesa al patriotisme oficial
Puigpelat assenyala les contradiccions de bona part de l’esquerra espanyola davant de l'hegemonia d'un nacionalisme molt patrioter. Se centra, sobretot, en el cas del PSOE. De fet, més enllà d'algunes retòriques (com parlar de patriotisme obrer enfront patriotisme burgès, com van fer els dirigents socialistes a inicis del segle XX), veu poques diferències entre el discurs del PSOE sobre Espanya i el que fa la dreta, que ha controlat l’Estat la major part de vegades. Hi ha excepcions, això sí, com Julián Besteiro, un dels pocs líders socialistes que va ser capaç de distingir Estat i nació, tot arribant a relativitzar el concepte de sobirania nacional. Esmenta, fins i tot, una moció aprovada per un congrés socialista el 1918 a favor d’una Confederació Republicana de Nacionalitats Ibèriques. Però han estat opcions sense recorregut, com tampoc el va tenir la declaració en favor del dret d'autodeterminació dels anys setanta.
Per Puigpelat, hi ha poca esperança de canvi pel que fa a la mentalitat del nacionalisme espanyol, que veu molt tancat en ell mateix i fossilitzat. Els moviments d’obertura –l'Espanya plural de Rodríguez Zapatero o els tics federalistes del PSOE- són aparences que mai duen enlloc. Per això, expressa un escepticisme total envers la suposada heterodòxia nacional de Podem i Pablo Iglesias, subratllant l’ús continu del terme "pàtria" en els missatges de la nova política. L’estudi de Puigpelat és l’assaig de qui no es fa il·lusions.
Puigpelat assenyala les contradiccions de bona part de l’esquerra espanyola davant de l'hegemonia d'un nacionalisme molt patrioter. Se centra, sobretot, en el cas del PSOE. De fet, més enllà d'algunes retòriques (com parlar de patriotisme obrer enfront patriotisme burgès, com van fer els dirigents socialistes a inicis del segle XX), veu poques diferències entre el discurs del PSOE sobre Espanya i el que fa la dreta, que ha controlat l’Estat la major part de vegades. Hi ha excepcions, això sí, com Julián Besteiro, un dels pocs líders socialistes que va ser capaç de distingir Estat i nació, tot arribant a relativitzar el concepte de sobirania nacional. Esmenta, fins i tot, una moció aprovada per un congrés socialista el 1918 a favor d’una Confederació Republicana de Nacionalitats Ibèriques. Però han estat opcions sense recorregut, com tampoc el va tenir la declaració en favor del dret d'autodeterminació dels anys setanta.
Per Puigpelat, hi ha poca esperança de canvi pel que fa a la mentalitat del nacionalisme espanyol, que veu molt tancat en ell mateix i fossilitzat. Els moviments d’obertura –l'Espanya plural de Rodríguez Zapatero o els tics federalistes del PSOE- són aparences que mai duen enlloc. Per això, expressa un escepticisme total envers la suposada heterodòxia nacional de Podem i Pablo Iglesias, subratllant l’ús continu del terme "pàtria" en els missatges de la nova política. L’estudi de Puigpelat és l’assaig de qui no es fa il·lusions.
Francesc Puigpelat
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada