Benvolguts,
Amb el Franco decapitat al Born, m’he recordat del llibre que havia tingut i he perdut Les decapitacions de Joan Oliver (Pere Quart), Institució de les Lletres Catalanes. D’aquesta Institució en tinc dos més: l’Aloma, l’extraordinari primer llibre de Mercè Rodoreda, Premi Crexells, 1937, i Quinze articles d’Antoni Rovira i Virgili, Premi Almirall de 1937. És extraordinari que en plena guerra d’Espanya contra Catalunya, aquí hi havia esperit suficient per fer clases al front, per fer festes de poesía i per editar llibres cabdals com els que he esmentat!
Benvolguts,
Amb el Franco decapitat al Born, m’he recordat
del llibre que havia tingut i he perdut Les decapitacions de Joan Oliver
(Pere Quart). A Pere Quart l’havia
conegut a casa del meu oncle Josep Carol a finals dels anys 50, quan tornava a
ser a Catalunya, el franquisme l’havia tancat a la presó durant 2 o 3 mesos i havia
publicat el poemari Vacances Pagades. He cercat per la biblioteca un altre
llibre de Pere Quart, que sí que conservo: La Fam. Premi Teatre Català de Comèdia,
1938, que forma part dels llibres editats per la Institució de les Lletres
Catalanes. D’aquesta Institució en tinc dos més: l’Aloma, l’extraordinari
primer llibre de Mercè Rodoreda, Premi Crexells, 1937, i Quinze articles d’Antoni
Rovira i Virgili, Premi Almirall de 1937. Tinc altres llibres d’aquella época, heretats
de casa els meus pares, el que recordó més és el d’en Pous i Pagès Al marge de la revolució i de la guerra.
Alocucions, Conferències i Discursos, Publicació patrocinada pel Casal de
Cultura i editat per la Llibreria Catalònia el 1937.
Mentre escrivia el paràgraf anterior he
recordat que l’esmentat oncle Carol, que era mestre de l’Escola Normal de la Generalitat
i que havia fet tota la guerra al front d’Aragó, col·laborava i formava part del Servei de Biblioteques del Front, que s'esmenta a la biografia que segueix, i que
per altra part feien classes al mateix front per a qui era analfabet o per a qui
volia estudiar en acabar la guerra…
És extraordinari que en plena guerra d’Espanya
contra Catalunya, aquí hi havia esperit suficient per fer clases al front, per fer
festes de poesía i per editar llibres cabdals com els que he esmentat!
Vegem la biografia i el poema Corrandes d’Exili de Pere Quart (tristament en llegir la biografia i els comentaris me n'adono que l’autor no devia haver
passat pel Servei
de Biblioteques del Front…)
PERE
QUART
BIOGRAFIA
Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa
servir el nom de Pere Quart com a poeta. Neix el 29 de novembre de 1899 a
Sabadell , en una família que pertany a la burgesia industrial.
Passa la infància immers en un ambient de casa benestant.
Estudia el batxillerat i després entre els anys
1916 i 1921 estudia Dret a la Universitat de Barcelona. De caràcter
rebel i en contra dels codis socials de la burgesia, forma el Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a
la burgesia. Amb el qual organitzen actes com els Anti-Jocs Florals i celebren
conferències grotesques. D’altra banda
també treballen per difondre la literatura catalana al Vallès. Crea
l’editorial La Mirada (actualment Fundació La Mirada) amb la qual publica
títols escandalosos i autors importants com Josep Carner i Carles Riba.
A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes
al Diari de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una
tragèdia a Lil·liput. Però fins al 1934, amb l’edició del seu primer poemari,
Les decapitacions, no signa amb el que és el seu pseudònim poètic, Pere Quart
(Pere, un dels noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d’onze germans).
Aquest poemari és considerat per la crítica com un dels més brillants
escriptors de la seva generació.
Aquesta prometedora carrera literària és interrompuda per
l’esclat de la guerra civil espanyola. Durant la guerra, Joan Oliver s’implica
intensament en la lluita antifeixista, presideix l’Agrupació d’Escriptors
Catalans que esta relacionat amb UGT i organitza el Servei de Biblioteques del
Front.
El 1939 s’exilia a França, on està un temps amb altres
escriptors catalans. S’exilia, primer a Buenos Aires i finalment a Santiago de
Xile, on resideix nou anys.
A Xile, mira de guanyar-se la vida amb diversos oficis i
escriu guions radiofònics de propaganda antinazi. A l’enyorar Catalunya,
finalment acaba tornant a la terra on va néixer
on troba un país derrotat i empobrit pel franquisme.
Poc després d’arribar, la policia registra casa seva, li
retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos
i mig. Al sortir de la presó viu uns anys molt amargs per la seva estància en
la presó i la mort de la seva dona. Fruit d’aquestes experiències fa els
llibres Saló de tardor i Terra de naufragis.
Durant uns anys sobreviu treballant en una impremta familiar
i fent traduccions, sobretot d’obres de teatre. La seva situació comença a
canviar quan, el 1955, accepta la direcció d’una col·lecció de novel·la
catalana a l’editorial Aymà (actualment,
integrada dins del grup Enciclopèdia Catalana).
També va col·laborar amb la revista Destino, amb el
pseudònim de Jonàs, dirigeix un temps l’editorial Alcides, i elabora un
diccionari de literatura a l’editorial Montaner y Simón. Més tard dirigeix l’editorial
Proa.
Publica les seves traduccions d’obres de Molière, Carlo
Goldoni, Anton Txèkhov, Bernard Shaw, Samuel Beckett i Bertold Brecht. Al ser
partidari d’un teatre d’autoria catalana, no obté del públic l’èxit esperat en
les seves obres com a dramaturg com per exemple Ball robat. Tot i que sempre ha
estat present en el món teatral català, ja sigui a través d’alguna de les seves
traduccions o d’alguna de les seves obres pròpies, amb motiu de la commemoració
del Centenari del seu naixement (1999), es recuperen amb força ressò algunes de
les seves obres en el teatre lliure o en el TNC.
El seu ressò com a poeta es produeix el 1959 amb l’aparició
del poemari Vacances pagades. Aquest llibre és un punt de referència per a tota
una nova generació de poetes que tenen una nova manera de fer poesia, no
elitista i més atenta a la realitat social, l’anomenada “poesia social”.
El seu últim gran ressò va ser el recital “Price dels
poetes”, on diversos autors fan una multitudinària lectura de poesia, en
solidaritat amb la classe obrera.
Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva
actitud honesta i contestatària el fan veure com un símbol de la lluita
antifranquista i participa activament en actes de protesta.
L’any 1970 és distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes. Posteriorment, finalitzada la Dictadura i restaurat el govern de la
Generalitat continua mantenint una posició crítica, fins a l’extrem de rebutjar
la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Protagonitza també una de les primeres
reividicacions professionals com a escriptor, amb el suport d’alguns membres de
la Generació del 70, arran de la seva precària situació econòmica després
d’haver exercit la direcció literària d’Edicions Proa. En unes declaracions a
Catalunya Ràdio, en els últims anys de la seva trajectòria, no amaga que està
molt desanimat del col·lectiu d’escriptors i els retreu públicament el fet
d’adoptar una postura còmoda amb la nova situació cultural i política creada
amb el restabliment de la democràcia a Catalunya.
Finalment mor el 19
de juny de 1986. El seu nom ha estat novament reivindicat el 1999, dins els
nombrosos actes commemoratius del Centenari del seu naixement, en el qual han
participat activament la Fundació La Mirada de Sabadell.
ANÀLISI D’UN POEMA DE JOAN OLIVER
CORRANDES
D’EXILI
Una
nit de lluna plena
tramuntàrem
la carena,
lentament,
sense dir re …
Si
la lluna feia el ple
també
el féu la nostra pena.
L’estimada
m’acompanya
de
pell bruna i aire greu
(com
una Mare de Déu
que
han trobat a la muntanya.)
Perquè
ens perdoni la guerra,
que
l’ensagna, que l’esguerra,
abans
de passar la ratlla,
m’ajec
i beso la terra
i
l’acarono amb l’espatlla.
A
Catalunya deixí
el
dia de ma partida
mitja
vida condormida:
l’altra
meitat vingué amb mi
per
no deixar-me sens vida.
Avui
en terres de França
i
demà més lluny potser,
no
em moriré d’anyorança
ans
d’enyorança viuré.
En
ma terra del Vallès
tres
turons fan una serra,
quatre
pins un bosc espès,
cinc
quarteres massa terra.
“Com
el Vallès no hi ha res”.
Que
els pins cenyeixin la cala,
l’ermita
dalt del pujol;
i
a la platja un tenderol
que
batega com una ala.
Una
esperança desfeta,
una
recança infinita.
I
una pàtria tan petita
que
la somio completa.
COMENTARI
DE TEXT DEL POEMA CORRANDES DE L’EXILI
El
poema “Corrandes de l’exili” pertany a l’autor Pere Quart (Joan Oliver), aquest
poema està molt relacionat amb l’autor ja que l’autor igual que els
protagonistes del poema també va tenir que emigrar i la situació de la època
del poema i quan l’autor es veu amb la obligació de emigrar són les mateixes.
Aquest poema està situat després de la fi de la guerra civil espanyola (1939),
que va ser quan la gent pertanyent al bàndol republicà va tenir que emigrar cap
a altres països com França per evitar ser empresonats morint de fam o ser
afusellats al cap de poc temps del seu empresonament. Aquesta poesia de Pere Quart la situaríem
dins de la poesia social, moviment poètic que va aparèixer entre els anys 50 i
60 caracteritzada per la denuncia de les condicions polítiques i les
reivindicacions de llibertat, la poesia social conviu amb una llei de premsa
molt estricta, llei que permet la censura prèvia a la difusió en qualsevol
mitja de comunicació. Els integrants d’aquest moviment veuen la poesia com un
instrument per a intentar canviar el món, denunciar la realitat que els envolta
i conscienciar als seus lectors de la injustícia social, buscant la defensa
dels febles i desemparats. Sovint aquesta poesia va ser difosa clandestinament
en el metro o en fabriques de treballadors degut a la estricte llei de premsa
que la censurava i no la permetia publicar, ja que anava en contra dels ideals
del règim franquista.
Aquest
poema reivindicatiu l’autor l’escriu amb la intenció de difondre els ideals
republicans als obrers i al poble en general.
La
idea central que ens vol transmetre l’autor a través d’aquest poema són les
dificultats de la gent que es va tenir que exiliar al finalitzar la guerra civil
espanyola. L’argument del poema ens presenta una nit de lluna plena la qual
l’autor ho relaciona amb la gran pena que senten els personatges alhora de
tenir que emigrar cap un altre país, ja que en el seu propi els volen matar o
empresonar. L’autor ens parla de l’exili com a conseqüència d’una cruel guerra
civil i ens explica la cruel i dura experiència de creuar la frontera de
Catalunya amb França per la incertesa de no saber si et deixaran passar o
potser els funcionaris de la frontera es quedaran algunes de les teves
pertinences i també de si es quedaran a viure a França o potser tindran que
anar algun altre indret com Sud -Amèrica. Desde un punt de vista sentimental
l’autor ens parla de la tristesa de deixar gairebé la meitat de la vida a
Catalunya i tota la gent que estimes. Al final de la poesia fa una exaltació de
la terra del Vallès, indret on el propi autor va lluitar per difondre la poesia
catalana i va viure, amb aquests versos reflecteixen una posició de patriotisme
de l’autor davant la terra que te que deixar.
L’autor
en cap moment ens presenta cap personatge, sinó que es refereix a un grup de
gent que empren la aventura d’exiliar-se i amb aquesta gent es reflecteix a ell
mateix i ens explica d’una manera indirecta com va ser el seu exili. El narrador
esta en tercera persona i es omniscient es a dir que ho sap tot ja que deduïm
que es la pròpia experiència de l’autor. L’espai concret on es situa es a
Catalunya just a la frontera amb França i el temps el situem a la fi de la
guerra civil espanyola.
El
poema està format per cinc estrofes la primera, la segona i la quarta estan
formades per cinc versos i la tercera i cinquena estan formades per quatre
versos. Tots els versos són heptasíl·labs de rima consonant, per exemple
“plena-carena”, “guerra-esguerra”, “serra-terra”, “infinita-petita”…
La
poesia al pertànyer al moviment de poesia social no trobem gaires figures
retòriques,
tan sols trobem alguna comparació “una nit de lluna plena- si la lluna feia el
ple – també el féu la nostra pena”, “de pell bruna i aire greu – com una Mare
de Déu”.
En la
meva opinió trobo que la poesia es fa fàcil d’entendre gracies al seu
vocabulari més de tipus col·loquial i al no fer us de figures retòriques es fa
més amena alhora de llegir. Joan Oliver el que trobo que va voler fer amb la
poesia va ser difondre-la al major possible de persones perquè es poguessin
assabentar de les injustícies socials. Trobo que la forma en que l’autor ens
presenta aquest problema social dels anys 50 com és l’exili es brillant, ja que
amb paraules d’us quotidià ens fa arribar els mes profunds dels seus records i
els seus sentiments més tristos i dolorosos.
Anònim...
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada